Revulsius en l’aprenentatge

Este matí sent Vaughan Radio, una emissora de ràdio (i també un canal de TV TDT) dedicada a ensenyar anglés als seus oients a través d’un mètode que consistix en un acarament oral amb el professor, que fa repetir estructures a un alumne entrevistat fins que este les assimila. En nivells avançats, el locutor fa a vegades monòlegs interessants (fa un temps parlaren de l’existencialisme, de Sartre i de Camus) que utilitza com a excusa per a fer assimilar a l’oient determinades paraules i estructures. Hi sol intercalar alguna frase en castellà per si l’oient s’ha perdut. Vos la recomane.

El professor/presentador és normalment un tipo agradable, simpaticot, però hui em feia creus al sentir l’escamó que ha pegat a una alumna de nivell bàsic que no s’aclaria per a diferenciar entre this, that, these, they i those i formular preguntes bàsiques amb el verb to be. Decebut i desesperat, s’ha posat a fer un croquis de la situació de l’ensenyament d’anglés en Espanya amb una sinceritat i cruesa que m’ha sorprés:

«El sector d’ensenyament privat de l’anglés en Espanya viu de la gent entre 20 i 45 anys que dediquen almenys 10 anys del seu temps a espigolar l’idioma anglés sense arribar a aprendre’l. I s’hi estan deixant els diners i perdent un temps d’or que podrien dedicar a una altra cosa d’acord amb les seues habilitats».

I continua adreçant-se a l’alumna i criticant l’actitud passiva i poc ambiciosa dels espanyols:

«Devote your time to something else, unless you change and make an effort. It is not your fault. Tú eres representativa de muchos oyentes i aprendices de inglés. Spanish Education System does not teach you to use your brain, to learn, it teaches you to vegetate. Spaniards wait for the pelotazo, for the enchufe, for the trabajo fijo, and then vegetate. I am stating a fact in a crude way, pero se necesita un revulsivo con esto. Si tu no aprendes inglés, ello significa que yo soy a failure, un fracaso. Llevo 36 años enseñando inglés y todavía no tengo la respuesta».

Després de la publicitat, el professor lamenta haver maltractat l’alumna i reconeix que és un vell remugador que ha perdut la paciència per a ensenyar en nivells bàsics. Tanmateix, insistix en el fet que molts alumnes necessiten algú que els burxe, que provoque en ells una rebel·lió per a demostrar a gent com ell que s’equivoca; que ells són capaços d’aprendre anglés.

I això m’ha recordat un professor de l’assignatura «Literatura valenciana» que tinguí en l’institut. A sovint ens recordava que no teníem ni idea de la vida, que érem uns inútils que no havíem aprés a pensar. Era el professor cabró que acoquinava a molts, sí. Però d’alguna manera ens deixava la porta oberta per a canviar eixa situació. Així, ens va deixar llibertat total per a portar a classe poemes, cançons o videoclips que ens agradaren personalment, que havíem d’interpretar i analitzar tots junts (però sempre l’última paraula era la seua). I així ens avaluava. Jo portí una cançó del meu grup favorit que pensava que era molt poètica, i aquell se’n burlà i la va menysprear. No sé quin efecte tingueren les seues maneres sobre els meus companys, però jo amb el temps m’adone que aquell revulsiu, aquell estira-i-amolla em va anar bé o, almenys, no em va anar malament. Jo no soc un inútil, jo sé pensar i analitzar, em deia a mi mateix. Ara recorde molt aquell professor, mentre que altres —més ortodoxos— vaguen per la meua memòria sense alçar ni pols ni remolí.

(Redacció modificada en octubre de 2024)