dimecres, 20 d’octubre de 2010

Noms, cognoms, manies i connotacions

Ahir pensava en els noms i en els cognoms, eixes etiquetes que, combinades en certa manera, ens individualitzen, però que alhora, paradoxalment, compartim amb tantíssimes (sovint milions) persones. Aquest darrer fet, curiosament, fa que els atorguem significat o, si voleu, connotacions interessants que, si ho penses, són absurdes. Però existeixen. Per exemple, conec el cas d’una xica que avorria el nom del seu xicot perquè coincidia amb el d’un personatge polític nefand; aquesta no acceptació per part d’ella va crear problemes en la parella ―què anava a fer el xic, canviar-se el nom?― Però no és l’únic cas; també sé d’un xic que, en les darreries de la seua relació amb la seua xicota, li pegà per dir-li amb el nom compost, sencer, perquè la reducció o apòcope amb què l’anomenava fins llavors (posem-li Majo, per exemple) li resultà, de sobte, vulgar. Devia ser un signe que les coses no anaven bé.

Però sense anar a casos tan radicals, també sol passar que hi ha noms que no ens agraden perquè ens recorden persones que hem conegut en el passat. Fins i tot hi ha qui, a priori, no mira amb els mateixos ulls una persona que acaba de conéixer si aquesta té el nom (o cognom) maleït d’una persona que avorria. I entrant més encara en qüestions estètiques o superficials: si totes les Raquels i Irenes que heu conegut eren més lletges que un pecat, posaríeu eixe nom a la vostra filla? En definitiva, que ens agraden més uns noms que uns altres és degut a una qüestió d’atzar i d’experiència personal. Com tots els gustos, supose.

També són interessants els àlies i els apel•latius afectuosos. Quant als primers, una amiga em conta que deixa de quedar amb un xic, entre altres coses, perquè aquest insistia, també fora d’Internet, a usar un àlies que a ella li sonava ridícul. Pel que fa als apel•latius, poden ser el súmmum de la generalització: amb carinyo, cari o amor (deixe de banda aberracions com gordi) reduïm l’apel•lació de l’altre al tipus de relació que mantenim amb ells: just igual que quan diem mare o pare.

Que ens diguen pel nostre nom ens pot fet sentir apreciats, estimats, reconeguts o, per contra, atacats, persuadits i violentats. Depén de qui siga el nostre interlocutor i del que pretenga (o del que nosaltres, per instint, pensem que aquest pretén). Sovint és molt subtil. Penseu: ¿a quines persones vos agrada dir pel nom? ¿Amb quines eviteu fer-ho? ¿Per què?

3 comentaris:

Monique LaMer ha dit...

De menuda, el meu nom no m´agradava, no sé perquè, vetges tú a saber; ara de major si m´agrada encara que no el gaste en el blog, per qüestions exclusivament d´intimitat, així com tampoc al fb. Apart d´este àlies tinc un parell més que no han segut cosa meua i que els amics gasten en un sentit carinyós, és a dir, que quan em criden per eixos noms, hi ha un sentiment darrere que no té el meu propi nom. Aixó si, jo trie qui em pot dir pels meus àlies i qui no, per eixemple (confesió): un company de treball en el que no tenia bona rel.lació es va assabentar d´un dels meus àlies i va començar a cridar-me per ell, fins que li vaig dir que no tenia dret a dir-me així; com que no deixava de fer-ho, vaig començar a cridar-lo pel seu nom sencer, que no li agradava gens. Evidenment, eixe és un nom que no triaré per a un fill, la qual cosa demostra que som les persones les que "fem" els nom i no a l´inrrevés.
No m´allargue més que açó no és més que un comentari. M´ha agradat molt el tema del teu post, quina enveja no haver tingut la idea abans! :)

Josep Lluís ha dit...

Tens raó, el fem, donem significat a una cosa que en principi no en té.

És un tema en què ens podríem estendre moolt, eh :)

No és qüestió que jo pense o escriga abans sobre una cosa, dona! (A banda, que jo no he descobert res). M'interessarà molt veure com en parles, d'aquest tema o del que siga, en el teu blog.

Gràcies per les anècdotes!

Monique LaMer ha dit...

sí, moolt...vale, m´ho pensaré i si tinc bones idees, escriuré!