dimarts, 2 de novembre de 2010

Trosset de mar


Hui he decidit que era necessari robar-li una estona al muntó de papers que tinc damunt de la taula. Calia alenar fort, obrir la vista i els narius a espais oberts. Així que he agafat la bicicleta, que tan abandonada tinc, i la càmera de fotos nova. He anat atrotinat des del principi: ja era tard i havia de pensar el camí més ràpid per a sortejar la carretera de set o huit carrils que separa finques, polígons i cotxes d’arrossars i horta. Pareix mentida, però no m’aclarisc a triar el camí més adient i em clave per camins asfaltats poc adients i perillosos per al meu mitjà de transport. Tan sols vull travessar d’una vegada aquesta barrera. En aconseguir-ho, em veig envoltat d’horta i em ve l’olor de l’adob. Llevat del lladruc d’un gos i el trot d’un cavall que fa voltes en silenci, estic totalment sol. Podria aturar-me a immortalitzar el capvespre reflectint-se en els camps d’arròs encara inundats. Però es fa tard i, en veure al lluny els edificis de València, pense en algú a qui tal volta li agradaria estar ací. La comesa de l’eixida esdevé clara: arribar a la platja i robar-li un trosset de mar.

4 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Bona escapada... jot ambé tinc costum de fer el mateix per la marjal de Castelló, a peu o en bici, sol; és un plaer impagable. M'agrada el teu blog, l'afegisc als meus enllaços.

(m'interessen les teues traduccions al català de cançons cèlebres)

MEQUETREFE ha dit...

Jo tinc la grandíssima sort de tenir la mar a dos carrers de casa i de treballar en un lloc on hi ha vegades que,de matí, se sent l'olor a sal. Tot i ser d'un poble de muntanya, reconec la tasca relaxant que acompleix la mar. Però "la cabra tira al monte" i quan agafe la bicicleta, me'n vaig riu amunt, fins que comence a veure colines i muntanyes. Les passejades en solitari, com diu Josep Porcar, són un plaer impagable

Josep Lluís ha dit...

Moltes gràcies, Josep, ens llegirem.

Sort que tens, Mequetrefe de tindre platja i muntanya alhora!

Deu ser que tinc poc de món interior, però a mi no em sol abellir estar sol. Tanmateix, entenc que a vegades fa falta.

La Fada ha dit...

M'ha fet gràcia aquesta entrada i els comentaris sobre els passetjos solitaris que cadascú fa al seu terreny.. Jo normalment agafe la bicicleta per recorrer la Via Verda d'Alcoi: Serra de Mariola a prop i la Font Roja al fons: és un plaer