Entorn de l’any 1965, un iaio del Cabanyal parla amb el seu net.
―Xiquet, ¿amb dotze anys encara no portes navaixa?
El net se’l mira amb els ulls com a taronges, sense comprendre. Apocat, respon com si haguera fet alguna maldat, però sense saber ben bé quina:
―No, iaio; però… ¿per a què vull una navaixa?
El iaio desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no creuen els majors, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’orde de les coses, aixina, es perdrà sense remei. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, sentir les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia als punys al vore la seua barca en flames. Finalment, torna a mirar fixament el net:
―Fill meu, més val ser el declarant que el mort.
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada