Pels volts de 1965, un avi del Cabanyal parla amb el seu nét.
―Xiquet, amb dotze anys encara no portes navaixa?
El nét se’l mira amb ulls esbatanats, sense comprendre. Apocat, contesta com si haguera fet alguna cosa malament, però sense saber ben bé quina:
―No, iaio, però… per a què vull una navaixa?
L’avi desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no fan cas dels pares, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’ordre de les coses, així, se n’anirà en orris. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia dins dels seus punys al veure la seua barca en flames. Finalment, torna a fitar el nét:
―Fill meu, més val ser el declarant que el mort.
―Xiquet, amb dotze anys encara no portes navaixa?
El nét se’l mira amb ulls esbatanats, sense comprendre. Apocat, contesta com si haguera fet alguna cosa malament, però sense saber ben bé quina:
―No, iaio, però… per a què vull una navaixa?
L’avi desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no fan cas dels pares, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’ordre de les coses, així, se n’anirà en orris. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia dins dels seus punys al veure la seua barca en flames. Finalment, torna a fitar el nét:
―Fill meu, més val ser el declarant que el mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada