diumenge, 14 de març de 2010

La paraula de la setmana: «estrem / extrem»


Un estrem vol dir en valencià un moviment o gest violent, provocat per un ensurt, per una sorpresa, dolor sobtat, admiració, etc. Se sol dir que algú «fa un estrem» quan manifesta físicament el sobresalt que li ha provocat una notícia inesperada, o quan, per exemple, algú està allitat per alguna malaltia i tremola sobtadament per causa del dolor. Un estrem és per tant, en principi, una cosa involuntària, com una esgarrifança que ens ve. Ara bé, els estrems també es poden fingir o exagerar. Potser per això «fer estrems» també vol dir això: manifestar exageradament els sentiments. I açò és, precisament, una cosa ben voluntària que es fa fins i tot amb objectius maliciosos. Amb aquest sentit, una expressió similar és «fer escarafalls».

Per la meua experiència com a parlant, la paraula «estrem» es pronuncia amb essa. De fet, pareix que la grafia antiga respon a aquesta pronúncia i, a més a més, crec és ben òbvia la relació d’aquest mot amb el verb «estremir-se». Amb tot, però, els diccionaris normatius no recullen «estrem» sinó «extrem», amb ics, i malauradament no disposen d’una entrada específica per a l’accepció d’«esgarrifança» que explique ací, en aquest apunt. En qualsevol cas, l’escriguem d’una manera o d’una altra, l’important és que l’utilitzem.

1 comentari:

Tècnic lingüístic ha dit...

Hola:

Si no vaig errat, tot els ex- + consonant oclusiva es pronuncien es-, llevat que el cultisme (i l'ortigrafia) mos induïxquen a pronunciar-ho altrament: exposició, expansió, extrem (en l'altre sentit)... Coses dels cultismes ortogràfics.

Jo, la veritat, la relació semàntica amb estremir-se no la veig gens clara. Bé, són coses de l'etimologia, que mos diu, si no s'enganya, que el verb és posterior.