No m’agrada anar en metro. Si puc, ho evite. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, avorrixc les esperes al moll: el ferrocarril no arriba mai a l’hora prevista en la pantalla. M’estime més esperar el bus en el carrer i aixina almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig patir prou d’estrés en el metro de Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor sol mirar-me espantat, com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fora un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons.
El cas és que hui agarre el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl·lida, ulls blaus una miqueta separats, cabells rossíssims. Però mentres li fa una carícia i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, no ho sabrem mai―. Els quatre gats que hi ha en el vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tot lo món es fixa quan apareix una mare amb un carret: almenys per un segon, volen vore la careta del monyicot. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell paregut. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta-pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la camiseta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assentat en un extrem del seient, prop de la porta. Mentres pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un xiquet de bolquers, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què la gent s’agafa per a no caure en cas de sacsada. Constate que són uns llavis rosats i carnuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en l’exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal·lus metàl·lic…
Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just a on ara ella reposa la boca: mans que venen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de rascar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen la seua empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis carnuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.
Aparte la mirada, ara el xic de la camiseta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agarrarà de l’agarrador més pròxim.
Ara podria dir a la mare del metro que és una insensata ―¿com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo a soletes: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agarrar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no entendre de microbis. Confiarem en les defenses.
El cas és que hui agarre el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl·lida, ulls blaus una miqueta separats, cabells rossíssims. Però mentres li fa una carícia i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, no ho sabrem mai―. Els quatre gats que hi ha en el vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tot lo món es fixa quan apareix una mare amb un carret: almenys per un segon, volen vore la careta del monyicot. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell paregut. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta-pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la camiseta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assentat en un extrem del seient, prop de la porta. Mentres pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un xiquet de bolquers, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què la gent s’agafa per a no caure en cas de sacsada. Constate que són uns llavis rosats i carnuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en l’exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal·lus metàl·lic…
Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just a on ara ella reposa la boca: mans que venen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de rascar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen la seua empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis carnuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.
Aparte la mirada, ara el xic de la camiseta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agarrarà de l’agarrador més pròxim.
Ara podria dir a la mare del metro que és una insensata ―¿com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo a soletes: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agarrar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no entendre de microbis. Confiarem en les defenses.
(Redacció modificada en juliol de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada