No m’agrada agafar el metro. Si puc, evite fer-ho. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, odie les esperes a l’andana: mai arriba a l’hora prevista a la pantalla. M’estime més esperar el bus al carrer i així almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig tindre prou d’estrés al metro a Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor em sol mirar espantat com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fóra un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons.
El cas és que hui agafe el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl•lida, ulls blaus una mica separats, cabells rossíssims. Però mentre li fa una manyaga i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, mai no ho sabrem―. Els quatre gats que hi ha al vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tothom es fixa quan apareix una mare amb un carret: si més no per un segon, volen veure la careta del nen. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell semblant. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la samarreta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assegut en un extrem del seient, prop de la porta. Mentre pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un nadó, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què hom s’agafa per no caure en cas de batzegada. Constate que són uns llavis rosats i molsuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en la exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal•lus metàl•lic…
Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just on ara ella reposa la boca: mans que vénen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de gratar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen llur empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis molsuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.
Aparte la mirada, ara el xic de la samarreta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agafarà de l’agafador més proper.
Ara podria dir-li que és una insensata ―com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo solet: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agafar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no saber un borrall de microbis. Confiarem en les defenses.
El cas és que hui agafe el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl•lida, ulls blaus una mica separats, cabells rossíssims. Però mentre li fa una manyaga i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, mai no ho sabrem―. Els quatre gats que hi ha al vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tothom es fixa quan apareix una mare amb un carret: si més no per un segon, volen veure la careta del nen. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell semblant. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la samarreta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assegut en un extrem del seient, prop de la porta. Mentre pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un nadó, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què hom s’agafa per no caure en cas de batzegada. Constate que són uns llavis rosats i molsuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en la exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal•lus metàl•lic…
Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just on ara ella reposa la boca: mans que vénen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de gratar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen llur empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis molsuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.
Aparte la mirada, ara el xic de la samarreta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agafarà de l’agafador més proper.
Ara podria dir-li que és una insensata ―com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo solet: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agafar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no saber un borrall de microbis. Confiarem en les defenses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada