dimarts, 9 de novembre de 2010

La paraula de la setmana: «derringlat»

Quan li pregunte per ella, em diu que la iaia està molt derringlada. Llavors la veig: està abatuda i ensopida, probablement per l’efecte de les medecines junt amb l’esforç d’haver caminat una miqueta.

Diem, doncs, que una persona està derringlada quan està esgotada.

Però fossem una miqueta en el significat i origen d’aquesta paraula que fins ara no utilitzava i que m’intriga. L’adjectiu derringlat és el participi del verb «derringlar» que segons el Diccionari Català-Valencià-Balear significa «posar malament una cosa trencant-li els petges o peces de sosteniment, fent-li perdre allò que li dóna estabilitat o bona presència». Amb aquesta definició s’entén molt bé la frase ―real― que vos pose com a exemple: El llamp deixà el rellotge del campanar mig derringlat (ço és, tort i probablement inservible). Al meu parer, el sentit de «falta de sosteniment o d’estabilitat» es pot observar bé si ens fixem en la composició de la paraula: de + ringlar. Val a dir que una ringla, ringlera, renglera o rengle és una «sèrie de coses posades una al costat o a continuació de l’altra». Derringlar, doncs, és trencar eixa ringla, és a dir, posar quelcom tort, trencar eixe ordre o conjunt.

Fins ara, doncs, veem dos significats: 1) una persona esgotada per l’esforç 2) un objecte mal col•locat o afectat en la seua forma per algun colp o moviment. La definició del diccionari s’avé més amb el sentit 2), però crec que ambdues significacions no estan gaire allunyades, puix tant la persona com l’objecte estan, d’alguna manera, desmuntats o desballestats.

Com ara veureu, ací se’m compliquen les coses i no encerte a veure les fronteres entre el castellà i el valencià. En primer lloc, em preocupa no trobar paraules tan aparentment valencianes com derringlar o derringlat en cap diccionari normatiu. En segon lloc, el diccionari on sí trobem derringlar ―l’esmentat DCVB que, com sabem, és descriptiu i no normatiu― diu que probablement derringlar provinga del castellà derrengar, paraula que hauríem adaptat a la fonètica de la nostra llengua precisament per la similitud amb mots com «ringla» «renglera» o «rengle». Me’n vaig doncs a veure com funciona el castellà i veig que derrengado significa muy cansado, mot que es forma a partir de derrengar, que significa descaderar, lastimar gravemente el espinazo o los lomos de una persona o de un animal però també torcer, inclinar a un lado más que a otro, just igual que el nostre derringlar. L’origen d’aquestes paraules castellanes és el llatí *derenicāre, que volia dir lastimar los riñones.

Però llavors trobe que en un poblet de Zamora diuen el mot tal qual es diu en valencià, derringlar, amb un sentit molt similar ―d’abatiment― a l’adjectiu valencià: Causar al animal de carga o a una persona el abatimiento físico por exceso de peso. Si aquesta informació és verídica, açò m’estranya molt. L’ús d’aquest mot amb idèntic significat al nostre en terres tan allunyades desmuntaria la teoria que el nostre fóra un castellanisme adaptat. ¿Com pot ser la nostra una paraula agafada del castellà i transformada, si en aquesta llengua ja existia un mot idèntic al nostre? Però potser vaig errat: ací és quan descobrisc que ringlera i ringla hui són paraules castellanes, però que foren manllevades del català en èpoques pretèrites (RAE dixit).

No resolc aquest misteri. Però és interessant, si tornem al nostre país, veure com l’ús de derringlar no es fa només en valencià, sinó també en el castellà que es parla en zones castellanoparlants valencianes com Bunyol, Xiva o Villar del Arzobispo. Busqueu en Google i mireu d’on són els usuaris que fan servir el mot. Potser en aquests llocs derringlar es concep com una paraula local? (una influència del valencià?)

Després d’aquest embolic, les preguntes que u es fa són: ¿Són derringlar i derringlat castellanismes o paraules adaptades del castellà? ¿Per què no apareixen en els diccionaris normatius? ¿Són paraules plenament nostres? ¿Les podem fer servir en llengua estàndard? No sé donar-vos-en la resposta (agrairia que algú m’aclarira aquest embolic), però com a dada a tindre en compte vos dic que el Diccionari Ortogràfic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recull el mot «derringlat» i sos derivats. Però com només és ortogràfic, no en dóna el significat.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Crec que provablement siga una paraula heretada del castellà, però això no és el mateix que un castellanisme. A mi el mot m'encanta i és una llàstima que no es considere plenament normatiu.

Molt bona sèrie la de les paraules, sí senyor.

Josep Lluís ha dit...

Sí, de préstecs entre llengües n'hi ha hagut tota la vida. Alguns tan antics... en fi, no sé.

Moltes gràcies, Xavier.