Aversió fatal

La senyora Purificación no mereixia morir. Pel que li van dir després, no era una mala persona… però clar ¿què en sabem, hui dia, dels nostres veïns? Als veïnats urbans quasi ni ens coneixem. De fet, evitem la més mínima relació. Quan en entrar o eixir de casa coincidim amb algú al pati o al replà, ens fa una nosa terrible agafar junts l’ascensor. Amb somriure forçat reaccionem amb un hola o, a tot estirar, amb un què hi ha? que, per descomptat, no espera cap resposta (cap de sincera, s’entén). U es col•loca dins de la cabina, estratègicament, com un soldat cortés en missió blitzkrieg: no toqueu l’altre, no mostreu l’esquena a l’altre, no creueu la mirada amb l’altre. Si açò darrer s’esdevinguera, esbosseu un somriure histriònic ben perceptible. Però alerta! Sense exposar les vostres dents.

Ara hi ha dos veïns embolcallats de silenci i una pantalleta negra en un extrem de l’ascensor que marca, amb ritme parsimoniós, els números rojos que assenyalen els pisos a mesura que pugen. En l’interval del 2 i el 3, quan la tensió s’ha fet insuportable, u trenca el silenci:

―Calor, hui... enguany no arriba l’hivern.
―Sí... ja arribarà, ja.

***

La seua germana havia llegit amb fruïció La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Emocionada després de la lectura, li explicava que una de les coses que l’havien enlluernada era com l’autor explicava que les ideologies i actituds feixistes sovint coven fàcilment en els individus que tenen la incapacitat de comportar-se amb naturalitat en societat; és a dir, en aquells que arrosseguen una por cap als altres, cap a allò diferent. Sembla que aquesta manca d’habilitats socials, en cert tipus de persones i ajudada per certes circumstàncies, es materialitza en la presa d’actituds intolerants i bel•ligerants. En realitat, ell no sabia si Fromm havia dit exactament això, però siga com siga, l’explicació d’anar per casa de la germana el va seduir molt. I vés per on, li pegà per reflexionar sobre aquesta vergonya absurda que ens fa evitar el tracte amb els veïns com qui fuig d’una malaltia contagiosa. Així, encisat pels arguments del llibre, decidí que des d’aquell dia no tractaria d'esquivar-los. Al contrari, els saludaria amb alegria, fins i tot potser xarrarien, de tu a tu, com les persones. Qui sap quantes alegries i noves coneixences podrien sorgir d’eixos moments en aparença intranscendents, al pati o al replà. Calia fer un esforç perquè, és clar, ell no volia ser un feixista!

I va arribar aquell vespre que tornava a casa amb l’autobús urbà. El barri és als afores, i la seua parada era l’última del trajecte. Ell entretenia la mirada constatant els avançaments ràpids en la construcció d’un edifici enorme a l’avinguda principal. En arribar a la penúltima parada, repassà els seients al seu voltant per comprovar si estava sol, com solia passar alguns dies (Quan això passava sentia un cert alleujament. Potser s’estava convertint en un feixista?). Llavors fou quan la va veure. La senyora Purificación, la veïna que viu paret amb paret, seia d’esquenes al conductor, de manera que ara estaven un enfront de l’altre. Era una dona d’uns seixanta anys, amb la testa parcament poblada per quatre pèls rossos i arrissats, i tenia un defecte facial l’origen del qual fóra difícil d’esbrinar. La senyora, que fins llavors estava distreta, també s’adonà de la presència d’ell, però no el saludà. Al contrari, li dedicà una llambregada accidental, féu un estrem i apartà prompta la mirada cap a un punt indeterminat, fora, al carrer.

Ell advertí de seguida la reacció de la dona. Quan el bus arribà a la seua destinació, Purificación isqué de l’autobús esverada i atrafegada. Amb moviments accelerats i descompassats, anava a gambades per la vorera, en direcció a sa casa, girant el cap arrere de tant en tant cap a on ell era. Ell, encuriosit per la seua reacció, anava unes passes per darrere, però a pas jove, si volia, no tardaria a arribar on era ella.

Era Purificación víctima d’aquesta vergonya absurda? Eixa que tard o d’hora ens converteix en fanàtics del fascio? El fet que li haguera negat la salutació, junt amb aquell afront, tan sols podien ser-ne els primers símptomes. Llavors decidí accelerar el pas. Havia de salvar Purificación: la saludaria amb afecte, li preguntaria per la família… li faria veure que els altres no són monstres.

Però ella patim patam cap avant. Ell l’acaça a pas ferm, ella espantada amb ulls ixents. Ell que serra els llavis i accelera, a ella els peus li surten de les sabates. I s’acosta el pas de zebra. I Purificación no s’atura, Purificación accelera. Llavors un camió a tot drap. I Purificación que no mira al dret. I el soroll eixordador del clàxon. I ell que alça les celles. I la boca que es bada volent fer un crit que no arriba a proferir-se. Ara només es veu la bossa de mà sobre l’asfalt. Purificación i el seu deliri s’han perdut per sempre en els intersticis d’uns pneumàtics gruixuts i implacables. Mai no podria salvar-la, la pobra Purificación, que no mereixia morir.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.