dijous, 4 de novembre del 2010

De passeig pel Carme

De la mà d’un guia de Fil per randa, recorrem carrers que creia coneguts, però que només ho són parcialment. I molt. Perquè jo els conec d’una manera, hi he passat només unes hores determinades de la meua vida jovenívola, en uns horaris molt concrets, en estades curtes i sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― han sigut bars de nit. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’està encantant: em mostra els noms, les cares i les vides ―sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vull conéixer un novel•lista i no acabe de trobar l’oportunitat d’encetar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, ens miràvem com si només estigueren allà per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres ja la saben llarga. Pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola veent com els cristians conqueridors se’ls tiraven al damunt; pedres que tremolaren quan la Pava els llançava bombes; pedres que potser seran la paret del restaurant chic on soparan els nostres rebesnéts quan tu i jo estiguem criant malves ja molts anys.

A l'esquerra, edifici d'estil dinamitable; ço és, exemple d'arquitectura horrible i gens harmònica amb el barri

Però deixe de banda obvietats poc confortadores. El guia, com deia, fa la seua faena molt bé: dosifica les dades històriques i amenitza l’explicació amb un llenguatge col•loquial i algun acudit irònic sobre la gestió del patrimoni per part de la Generalitat que sempre cau bé en la concurrència. Després d’haver-nos mostrat els límits reals del barri, les restes de la muralla medieval i algun museu, arribem a la porta de l’església del Carme (o de la Santa Creu), un dels darrers llocs que visitarem. Mentre esperem que la beata recelosa que custodia el lloc es digne a obrir-nos, el guia ens explica les característiques de la façana (tot un retaule en pedra, tret al carrer) i ens avisa que el més important està dins. Quan aconseguim entrar-hi i recuperar-nos de la pudor d’encens i resclosit, no em pareix gran cosa: una sola nau, capelles laterals… i no hi ha retaule en l’absis. Va ser cremat quan la Guerra Civil i en acabar la contesa van fer un mural directament sobre la paret. Ens hi acostem i… què hi havia? Al costat dret, sants destacats valencians, i a l’esquerre, personatges importants dins la cristiandat, símbols de la croada: Isabel la catòlica, un parell de papes, Jaume I… I qui hi havia davant de tots ells, donant-los l'esquena, ressaltant sobre la resta, sota allò més sagrat? Qui havia pretés ser transcendent? Doncs un personatge amb una pellissa verda i un bigotet que vos deuen ser ben familiars.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Mira, els de Fil per randa han proclamat les Set meravelles valencianes" no sé si estan totes les que són però sí que són les que estan, trobe.
http://www.meravellesvalencianes.org/presentacio.php

Speaker ha dit...

Anònim, gràcies per l'enllaç. Això de les set meravelles és de fa 2 anys (de fet crec que jo vaig votar en línia) però no en coneixia els resultats. Pareix que han tirat bastant cap al centre del país, no?