dimecres, 24 de novembre de 2010

Mester d'amor



Un elenc d'imatges curiós i adient, no vos pareix?

Ella acarona les cordes de l’arpa amb les puntes dels dits i en trau la melodia amb una soltesa experta, inversemblant. El seu company, camisa granada, cabells i pantalons negres, dempeus a la seua dreta, brega amb les gruixudes cordes del mànec sense trasts del seu contrabaix. La positura del seu cos i els seus moviments se’ns apareix un tant forçada, i patisc quan les seues mans davallen cap al cos de l’instrument maldant per fer sonar les notes més agudes. Tanmateix, no pareix que ell estiga patint i sempre se’n surt i n’extrau, sense cap amplificador, eixa gravetat que dóna cos, pes i consistència a les fugisseres purnes sonores de l’arpa. Crec que eixe batec del contrabaix que l’acompanya a ella és el que emociona, el que m’arriba, el que es sincronitza amb el meu batec i amb el tap tap que ara fan els meus dits, seguint el ritme. La meua atenció bascula entre un músic i l’altre, no es decideix qui li agrada més. Ells ara i adés es miren, en els moments clau, just quan els dos toquen les mateixes notes. És un moment de complicitat musical en què ells gaudeixen d’allò més, ho sé.

Per si algú s’havia ensopit, la veu d’Arianna ens regala momentets de joia lírica. Entre diverses imatges i històries, destrie una frase que m’agrada: com més roent més fidel la besada.

Mester d’amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan-Salvat Papasseit

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No sabia que era de Papasseit! Ostres!
A mi també m'agrada eixe vers, el recorde...i m'ha agradat molt el teu escrit, és de veres, són fugisseres les notes de l'arpa.
Com es mouen, no? Els músics que han de traure notes d'instruments pesats, voluminosos.

Josep Lluís ha dit...

Cert, fan de la música quelcom visual, hi aprecies un esforç físic :)