Per a entendre millor estes reflexions potser caldria fer una ullada a açò i açò.
Em fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i es veuen reduïdes a picabaralles personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a veure amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gruix de la societat ―que no s’assabenta de res―, però si n’arriben a tindre, l’únic que veu el ciutadà mitjà que tracta de parlar i escriure bé és incertesa, confusió i inseguretat.
I ja que parlem de llengua, faig una breu reflexió lingüística. Si heu visitat al llarg dels últims anys webs o publicacions secessionistes (ara vinc d’entrar en Lo rat) observareu com cada vegada més els seus escrits s’acosten al valencià normatiu ―tant al pre-AVL com al model AVL, no hi entrem ara―, amb la introducció d’accents i de grafies que abans els secessionistes refusaven. Jo compare els dos models i m’alegre que es produïsca este acostament, i pense que és realment una llàstima que hi haja tant d’odi quan en la pràctica la qüestió de fons són tan sols dos pronoms i quatre accents. O no és només això? Ho oblidava, el realment important, el que eclipsa en estos debats la qüestió lingüística és si tu eres del PP o del Bloc, si eres dels del blau o sense, si eres independentista o no, si eres d’esquerres o de dretes, si li dius valencià o català. I jo em pregunte: que no haurem d’usar la llengua tots ―perquè és de tots― encara que no ens caiguem bé, que no tinguem la mateixa ideologia?
Quant a Saragossà, ens poden agradar o no les propostes que fa en la seua gramàtica, ens poden paréixer pertinents i necessàries o no. Ara bé, el lingüista s’acosta a qüestions lingüístiques des del rigor, la constatació, les proves empíriques, l’argumentació. Hi ha potser alguna premissa, algun leitmotiv en els seus plantejaments? Jo crec que sí: acostar la llengua estàndard a la llengua viva. I no està malament això, perquè no ens enganyem: tal volta hi ha encara massa distància entre el que parlem i el que escrivim; usem un valencià escrit influenciat pel model literari, que s’emmiralla en el català d’altres contrades i que a voltes bandeja formes genuïnament valencianes que fa dècades s’usaven amb total normalitat.
Per això, pel fet que el filòleg català vaja a parlar amb un secessionisme que cada vegada ho és menys, no hauríem de fer escarafalls. Potser les conseqüències d’eixes xarrades seran més positives que no ens pensem.
Em fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i es veuen reduïdes a picabaralles personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a veure amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gruix de la societat ―que no s’assabenta de res―, però si n’arriben a tindre, l’únic que veu el ciutadà mitjà que tracta de parlar i escriure bé és incertesa, confusió i inseguretat.
I ja que parlem de llengua, faig una breu reflexió lingüística. Si heu visitat al llarg dels últims anys webs o publicacions secessionistes (ara vinc d’entrar en Lo rat) observareu com cada vegada més els seus escrits s’acosten al valencià normatiu ―tant al pre-AVL com al model AVL, no hi entrem ara―, amb la introducció d’accents i de grafies que abans els secessionistes refusaven. Jo compare els dos models i m’alegre que es produïsca este acostament, i pense que és realment una llàstima que hi haja tant d’odi quan en la pràctica la qüestió de fons són tan sols dos pronoms i quatre accents. O no és només això? Ho oblidava, el realment important, el que eclipsa en estos debats la qüestió lingüística és si tu eres del PP o del Bloc, si eres dels del blau o sense, si eres independentista o no, si eres d’esquerres o de dretes, si li dius valencià o català. I jo em pregunte: que no haurem d’usar la llengua tots ―perquè és de tots― encara que no ens caiguem bé, que no tinguem la mateixa ideologia?
Quant a Saragossà, ens poden agradar o no les propostes que fa en la seua gramàtica, ens poden paréixer pertinents i necessàries o no. Ara bé, el lingüista s’acosta a qüestions lingüístiques des del rigor, la constatació, les proves empíriques, l’argumentació. Hi ha potser alguna premissa, algun leitmotiv en els seus plantejaments? Jo crec que sí: acostar la llengua estàndard a la llengua viva. I no està malament això, perquè no ens enganyem: tal volta hi ha encara massa distància entre el que parlem i el que escrivim; usem un valencià escrit influenciat pel model literari, que s’emmiralla en el català d’altres contrades i que a voltes bandeja formes genuïnament valencianes que fa dècades s’usaven amb total normalitat.
Per això, pel fet que el filòleg català vaja a parlar amb un secessionisme que cada vegada ho és menys, no hauríem de fer escarafalls. Potser les conseqüències d’eixes xarrades seran més positives que no ens pensem.
2 comentaris:
Una altra vegada, no puc estar més d'acord amb tu. Este matí, quan he llegit la notícia del 'Levante', no he pogut evitar deixar-hi un comentari, encara que ho he hagut de fer ràpidament perquè estava treballant. Pel que fa a l'altre enllaç que has posat, m'ha sorprés trobar una opinió d'eixe estil i supose que és per això que dius allò de "la trinxera", "la polarització", "si tu ens has traït parlant amb eixos...", etc.
Faig meua la teua "breu reflexió lingüística". Els posicionaments polítics determinen bona part els posicionaments lingüístics i al final es perd de vista el que és realment important: la vitalitat de la llengua. També hi ha el problema afegit que davall les posicions "secessionistes" s'amaga una gran varietat de gent: fatxes que no els importa gens la llengua ni se'ls passa pel cap usar-la, valencianoparlants contaminats pel discurs omnipresent de l'anticatalanisme que manisfesten els seus odis polítics irracionals a través de la llengua (que per cert, no s'han molestat mai en llegir), gent que repeteix com a lloros el pensament dominant... però també n'hi ha molta que estima la llengua i que creu que la millor manera d'ajudar-la i de defendre-la és pensar com pensen i fer el que fan. Amb estos últims m'agradaria poder parlar-ne amb calma, fent un café, i estic segur que hauríem arribat a molts posicionaments comuns.
Per l'altra banda, també m'agradaria parlar amb un d'estos valencians "més fabrista que Fabra" per a veure quins arguments justifiquen que l'estàndard valencià haja de preferir 'aquest' a 'este', 'tenir' a 'tindre', el lèxic oriental al lèxic propi... Un punt fonamental d'un model estàndard és l'acceptació social, sense això hi ha poc a fer.
Per a acabar, només vull expressar la impotència que sent quan algun alumne que parla un valencià col·loquial magnífic, que fa goig d'escoltar, em diu "és que els valencians parlem molt mal..." (perquè no és capaç d'aprovar el superior) i encara que intente fer-li veure que no és així, quan se'n va, veig als seus ulls que no l'he pogut convéncer.
En fi, reprenent el fil, m'alegre que anem fent passos en la direcció que, al meu parer, és la correcta.
Salut.
Suscric tot el que dius Ramon, parlant la gent s'entén (si vol).
Eixe alumne (com molts altres valencians) deu parlar un valencià ple de vitalitat i de recursos, n'estic segur. El que li falta és treballar el registre formal, la llengua estàndard. De mica en mica s'ompli la pica, que diuen. Ja ho aconseguirà.
Com sempre i com tu dius, l'important és la vitalitat de la llengua i que la gastem.
Gràcies pel comentari
Publica un comentari a l'entrada