Un gos fossa dins de la bossa de la seua ama
Aquesta setmana tornem amb els verbs! (ja tenia ganes). «Fossar» és l’acció que fan els animals, com ara gossos o porcs, quan furguen el terra amb el morro. No obstant això, hui dia fem servir aquest verb també amb les persones, i l’utilitzem bàsicament amb els mateixos sentits que el seu sinònim «furgar» (que pareix que tinga un abast d'ús geogràficament més extens). Quan fossarem? Per exemple, si se’ns cola pel forat de la pica algun objecte i el desembossador no soluciona el problema, fossarem pel forat amb una ferramenta allargada –com un ganivet o un tornavís– per traure’l.
Amb un sentit figurat, «fossar» és sinònim de tafanejar o entremetre’s. Així, una veïna que es posa en la vida dels altres, que és massa curiosa, es diu que «està sempre fossant» en els nostres assumptes. Però no només fossen gossos, porcs i dones xafarderes. Vejam, doncs, exemples en un altre ordre de tafaneria més modern: si provem un nou programa que hem descarregat al nostre ordinador ens posarem a fossar per totes les seccions per ensenyar-nos a usar-lo; si tenim una vesprada ociosa i anem llegint blogs i blogs saltant d’un enllaç a un altre, llavors estarem fossant per la blogosfera, és a dir, furgant pàgines web moguts per la curiositat lectora.
La norma ens prescriu que escriguem aquest mot amb o («fossar») i no amb u (fussar). Comente açò perquè pareix que la pronúncia fussar està molt generalitzada –per exemple i des de la meua experiència, a la Ribera Baixa– i s’ha reflectit fins i tot per escrit. Ara bé, hi ha molts altres llocs on es pronuncia com s’escriu –fossar–, com passa per exemple al barri del Cabanyal, a València ciutat.
Amb un sentit figurat, «fossar» és sinònim de tafanejar o entremetre’s. Així, una veïna que es posa en la vida dels altres, que és massa curiosa, es diu que «està sempre fossant» en els nostres assumptes. Però no només fossen gossos, porcs i dones xafarderes. Vejam, doncs, exemples en un altre ordre de tafaneria més modern: si provem un nou programa que hem descarregat al nostre ordinador ens posarem a fossar per totes les seccions per ensenyar-nos a usar-lo; si tenim una vesprada ociosa i anem llegint blogs i blogs saltant d’un enllaç a un altre, llavors estarem fossant per la blogosfera, és a dir, furgant pàgines web moguts per la curiositat lectora.
La norma ens prescriu que escriguem aquest mot amb o («fossar») i no amb u (fussar). Comente açò perquè pareix que la pronúncia fussar està molt generalitzada –per exemple i des de la meua experiència, a la Ribera Baixa– i s’ha reflectit fins i tot per escrit. Ara bé, hi ha molts altres llocs on es pronuncia com s’escriu –fossar–, com passa per exemple al barri del Cabanyal, a València ciutat.
2 comentaris:
moltes gràcies per ensenyar-nos paraules com aquestes als qui no les coneixem! :)
Hola, Josep Lluís:
Sóc un usuari impenitent de fussar (veg.), que no deu ser casualitat que es pronuncie amb u de nord a sud (amb les excepcions que calguen), ni que els diccionaris de referència encara no l'hagen consignat d'eixa manera, tot i que, per sort, sí que apareix en el DCVB i en el Diccionari general de Ferrer Pastor. Supose que Germà Colón n'explica alguna cosa en Estudis de filologia romànica, però ara no el tinc a mà.
Publica un comentari a l'entrada