He llegit: «Crim de Germania», de Josep Lozano

Crim de Germania, de Josep Lozano, és una novel·la –ara matisarem açò– que parla de la convulsa època de la Revolta de les Germanies, que tingué lloc en el Regne de València en el segle XVI (1519-1522). M’ha resultat una lectura profundament entretinguda i didàctica que, amb l’ajuda de testimonis de primera mà, a mitjan camí entre la ficció i la realitat, ens acosta d’una manera més humana i sorprenentment pròxima a la història del conflicte armat que feu estralls en el Regne de València del moment.

Quant a la forma, no és ben bé el paradigma d’allò que entenem com a novel·la. L’estructura no és lineal: tots els capítols tenen com a fil conductor el context de l’època i l’espai geogràfic valencià, però no és necessari llegir-los en orde, puix no hi ha una trama o argument únic ―més que les vicissituds de la revolta― sinó visions personals d’un món, a la manera dels bloguers de hui dia, que fan que el conjunt del text faça sentit. Al llarg del llibre, Lozano farà servir gèneres varis: l’epistolar (cartes personals), el discurs polític dels líders agermanats, el conte o el dietari. Hi abunden els diàlegs, com ara les converses d’inquisidors amb les seues víctimes. S’hi inclouen fins i tot fitxes de personatges, semblants a les fitxes policials de hui dia, amb detalls personals i humorístics, com si es tractara de fitxes d’un joc de rol.

La multiplicitat de veus narradores i testimonis, doncs, enriquix el text i el fa molt dinàmic i curiós: hi trobarem les cartes que redacta un religiós sodomita exiliat al seu amant, que mai no podrà llegir-les, mort per la justícia de la Inquisició; la vida quotidiana de les prostitutes i mercaders de la ciutat de València; la narració de la lluita d’un moro tagarí per guanyar-se la vida, feta per ell mateix ―amb el consegüent i interessant punt de vista sobre els cristians dominants―; els malsons de la virreina Germana de Foix, acusada de trair i de no respectar els furs i costums del regne; els testimonis dels ciutadans que parlen de la Corbina, un personatge popular, una dona acusada de nigromàntica i herètica. Hi haurà tortures (¡la forca!), injustícies, i també amor i sexe.

A més, com sempre, el sempre ben documentat Lozano enriquix el seu text amb un ventall de lèxic riquíssim, exacte, i a sovint divertit, com fa palés l’ús de frases fetes, dites i expressions. Esta vegada vos en deixe uns quants exemples:

• «Juguem al joc de la nit, tu fiques la mel, i jo fique el dit?»
• «Segons el nas, el compàs»
• «Bandir i córrer l’andola»
• «Vindre com oli en un gresol»

Jo he llegit la tretzena edició, de 2001, publicada per 3i4. Darrerament, l’editorial Bromera n’ha tret una revisada i ampliada per l’autor, la coberta de la qual presidix esta entrada.

(Redacció modificada en juny de 2024)

Isabel Garcia i Canet al Ca Revolta

Dijous passat vaig estar a Ca Revolta, al recital de poesia d’Isabel Garcia i Canet. L’acte tenia un doble vessant, poètic i musical. La poetessa de Pego va compartir l’escenari amb el cantautor Rafa Xambó. Ambdós havien acordat el repertori que cadascú interpretaria, deduïsc que de temàtica comuna, de manera que hi havia una alternança d’un poema d’ella amb una cançó d’ell. L’acte va tindre, doncs, un sabor eclèctic ben curiós. D’una banda vam tindre el privilegi de sentir la càlida veu d’Isabel declamar els seus propis poemes. Del fons de la sala estant, qui escriu aquestes línies ―que tot siga dit, consumeix poesia quasi de manera anecdòtica― va discernir poemes d’imatges mediterrànies, que reflexionaven sobre el fet de l’escriptura, parlaven de l’amistat, narraven les vides curioses dels habitants del centre de València, traspuaven sexualitat... Caldrà fer una lectura atenta del seu poemari Claustre.

D’altra banda, a Rafa Xambó no el coneixia més que de nom. Tanmateix, en sentir-lo vaig creure reconéixer la seua veu d’haver-la escoltada en alguna ràdio. Em va sorprendre gratament, i em va fer riure el seu estil socarró, com fa l’ullet als xicotets plaers de la vida. Em va fer la impressió que era un hedoniste declarat. El cantant es trobava a gust a l’escenari i es notava la complicitat entre ell i l’escriptora.

Ací podeu llegir els poemes d’Isabel Garcia Incertesa, La caverna i Santa Catalina.

Isabel va ser guardonada amb el XXVI premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó. El seu poemari Claustre ha estat publicat per 3i4. Val 10 eurets i el podeu trobar al Centre Octubre, al centre de València.

999 Homicide - El punk londinenc dels 70-80

Qui recorda els 999? Aquesta banda londinenca fou una de les que protagonitzaren l'esclat del punk rock britànic dels 70-80, com ho van fer també bandes més conegudes com els Sex Pistols. Ja coneixeu les característiques del gènere: lletres sòbries i incontinents, tornades fàcils de recordar, actitud descarada i transgressora. Darrerament, amb motiu del 30 aniverari de la banda, han tornat als escenaris, amb uns quilos de més i uns pèls de menys a la testa. Vos deixe el vídeo d'un dels hits que els van donar la fama: Homicide. Des que vaig sentir fa molts anys aquest tema en una cinta de casset, hi he gaudit amb la línia de baix, la senzillesa del solo de guitarra i de la melodia, els colps de bateria, tots al lloc just... no hi manca res.

I believe in homicide
I rest my case don't cast a sigh
You better believe it
That's the truth of it
Take it or leave it
Resign to it

Homicide Homicide
Homicide Homicide

No one cared
When someone lied
They'd rather say
That it's irrelevant
You better believe it
That's the truth of it
Take it or leave it
Resign to it

Homicide Homicide
Homicide Homicide

You tried to tell me it's his fault because he's down
And letting loose this Homicide all over the town
I'll take your number I'll write it down
What's your address I'll write it down
I'll be in touch so don't leave town in a big black car

Homicide Homicide
Homicide Homicide
Homicide Homicide
Homicide Homicide

La paraula de la setmana: caterva

Una caterva és un grup, un gran nombre de persones, d’animals o de coses. Esta paraula es referix principalment a una colla de gent desordenada, com ara una quadrilla de xiquets o els clients d’un mercat en hora punta. És curiós eixe matís de desordre, puix la paraula té una altra accepció que utilitzaven els antics romans per a referir-se als cossos d’exèrcit de les nacions bàrbares; és a dir, nacions no civilitzades i, des del seu punt de vista, ‘desordenades’. Vejam-ne un exemple:

—¿Hi havia molta gent ahir al bar, a l’hora del concert?
—¿Que si n’hi havia? ¡Una caterva!

Una variant geogràfica d’esta paraula és catèrvola.

Per a manifestar el meu compromís de continuar amb esta secció del blog, vos he escrit un xicotet text que enllaça amb les que han sigut fins ara les ‘paraules de la setmana’, perquè no les oblideu. ¡Feu-les servir!:

«A la manifestació d’ahir a migdia hi havia una caterva de gent, tots enforfoguits quan passaren pel carreró estret. Alguns d’ells destralejaven amb uns enguiscadors i esgarramantes que havien vingut a sabotejar l’acte, mentre que d’altres restaven asseguts al rastell amb cara d’haver agarrat una caparra. No seria estrany, puix feia un sol que badava les pedres».

(Redacció modificada en maig de 2024)

25 anys de la llei d'ús i ensenyament del valencià

Dues perles del vídeo:

Declaracions de Ciprià Ciscar, ex conseller de cultura i educació (PSPV):

«Quan començà la televisió valenciana, tenia una part en valencià i una altra que no ho és. Això és la [el] cert. Alguns demanaren que fóra tot, però... prevalesqueren [prevalgueren] altres criteris.» (somriure)

Declaracions de Concha Gómez, secretària autonòmica d’Educació (PP): [sobre la unitat de la llengua]

«Si fos la mateixa llengua jo ara podria parlar valencià amb vostè, i en canvi no ho estic fent. (somriure) I em sembla molt bé, eh, que Escola Valenciana ens continuï dient que tenim que fer més, perquè ells estan situats sempre en la utopia, i les utopies són les que fan canviar el món.»

[És a dir: ens sembla molt bé, que continuïn que nosaltres no els farem ni cas]

Vergonya, senyors, vergonya. Deixeu de prendre'ns el pèl

Ante todo mucha calma

Any 1991: la URSS deixa d’existir; esclaten conflictes armats als Balcans... la banda de rock gallega Siniestro Total ofereix un concert impressionant a la sala Arena de València, que més tard es convertiria en l’àlbum mític Ante todo mucha calma. Malauradament, no hi vaig poder assistir, ja que no alçava un pam de terra –sempre lamentaré no haver nascut uns anys abans–. El disc resultant d’aquell concert constitueix una fita en la meua trajectòria vital, puix va ser de la primera música que vaig sentir –a més de cassets de Ramones, heretades de cosins i germana– i per això me’l mire amb un cert component sentimental, nostàlgic, un afecte declarat. Les lletres de Siniestro m’enjogassaven de xiquet i em continuen flipant hui dia. L’exacerbació i la transgressió hi són ben presents, i d’entrada pot paréixer que cadascun dels seus temes no és més que una rastellera de despropòsits. No diré jo que no, però també són un exercici de sarcasme àcid, una mirada a la societat que la critica i se’n riu. I saber riure’s d’un mateix és una gran virtut. En definitiva, llenguatge políticament incorrecte a ritme de rock and roll. Per recordar els vells temps, doncs, vos deixe un parell de cançons del susdit concert. Espere que les xaleu tant com faig jo.

Ya no hay trilobites en el mar
en Siberia no queda ni un mamut
las ballenas desaparecerán
así que, humano, ya sólo quedas tú

Pueblos del mundo: ¡extinguíos!
dejad que continúe la evolución
esterilizad a vuestro hijos
juntos de la mano hacia la extinción

Sonríe cuando te vayas a fosilizar
que no piensen luego que lo has pasado mal
procura extinguirte con clase y dignidad
piensa en el museo de historia natural

La edad de los insectos llegará
y con ojos compuestos me verás
te detectará con antenas y radar
zumbaré de placer al procrear



En memoria de Morfeo
tengo a media hasta el párpado
es la hora de la siesta
veo un tronco y una sierra
y un rebaño de ovejitas
y un montón de zetas

La coca cola sin cafeína
el nescafé descafeinado
y la cama ya me espera
horizontal o vertical
yo prefiero Horizontal
y a dormir a pierna suelta

Colecciono moscas moscas tse-tse
bebo cloroformo y meriendo valium diez

Camino de la cama es el mejor camino
sólo estar durmiendo es mejor que estar dormido

Cuatro esquinitas tiene mi cama
cuatro angelitos me la guardan
y ya estoy en el nirvana
no hay nada como mi almohada
yo la abrazo y la consulto
me aconseja y me ama
vaso de agua y palmatoria
y galletitas por si hay hambre
en el lecho conyugal
y con esto y un bizcocho
hasta mañana si Dios quiere
y si no quiere me da igual

Oye tronco cómo ronco: volumen brutal
por mucho que me muevas no me pienso despertar

Camino de la cama es el mejor camino
sólo estar durmiendo es mejor que estar dormido

N'importe qui

FOOT 2008 (REMI GAILLARD)
by nqtv

No em pregunteu com ho fa, o si és un muntatge. Jutgeu vosaltres mateixos. El paio del vídeo és Rémi Gaillard, un desaprensiu de Montpeller que s'ha fet famós arreu de França pels seus vídeos, on bàsicament apareix fent la mà al personal. Vos he deixat aquest, que no afectarà les vostres conviccions morals, i que a més és força sorprenent. Si teniu més curiositat, entreu a la seua pàgina web.

He llegit: El Virgo de Vicenteta, de Josep Bernat i Baldoví

Per fi he pogut veure el clàssic del cinema valencià El Virgo de Visanteta. És la història d'una jove de Favara, a qui, arran de la seua interpretació de Santa Bàrbara en una obra folklòrico-religiosa, cau una maledicció: cada vegada que té sexe amb algú, una tempestat devastadora assola l'horta del terme. Però Vicenteta és humana i necessita fotre. Fruit d'un coit fugisser i secret amb un xic del poble, naix una xiqueta, Bàrbara, qui en créixer serà la viva imatge de sa mare. El poble pensa que el seu naixement no ha estat obra de baró, sinó de la divinitat, i el rector insisteix que la filla es faça monja. El cert és que, siga com siga, aquesta heretarà la maledicció de la mare, així com el seu ímpetu sexual... La nova Vicenteta es desfogarà, d'amagatotis a pallers i camps de tarongers, amb diversos xics del poble, cosa que provocarà els consegüents i catastròfics ruixats. El malefici només es trencarà quan algú es digne a casar-se amb ella ―com Déu mana― i així podrà cardar amb la vènia de Santa Bàrbara, responsable de la pluja i de les tronades.

Aquest disbarat de pel·lícula no entén de censures, és l'època del destape i açò és ben palés de principi a fi. El personatge de Vicenteta l'interpreta l'actriu italiana Maria Rosaria Omaggio, guapíssima a pesar dels anys que han passat (des de 1979!). El llenguatge dels personatges és la clau del film, puix parlen en vers rimat, amb un estil escatològic i molt verd, fent servir el vocabulari hortícola com a eufemisme de paraules porques. L'atmosfera de la pel·lícula traspua una sèrie de tòpics de les comarques centrals valencianes, en clau d'humor. També s'hi fa una paròdia de l'església i del centralisme condescendent madrileny envers la província levantina.



Després de veure-la, he tingut curiositat i he cercat l'obra literària en què està basada. Es tracta de l'adaptació d'un sainet agroeròtic de Josep Bernat i Baldoví, escrit ni més ni menys que en 1845. L'argument de l'obreta ―almenys la versió que he consultat jo― és força més senzill que el de la pel·lícula, però conserva l'essencial, els esplèndids diàlegs i monòlegs verds, l'habilitat de Bernat per a versificar i fer riure. Diuen que l'autor concebia la peça en tant que 'divertimento' per a ser llegida o, com a màxim, per a ser representada en cercles reduïts, en els quals la seua visió còmica n'assegurava l'èxit. Ausades que n'ha tingut, d'èxit, fins arribar als nostres dies.

I ja com a anècdota, el lector expert trobarà, en les paraules de Vicenteta, la paròdia d'un parlament de Segismundo a l'obra de Calderón de la Barca La vida es sueño. Però no m'entretinc amb raons, i vos oferisc un tast de famós monòleg de Vicenteta:

–Deixeu, cel, que apurar vullga
encara que lleig estiga:
¿Per què m'hau donat la figa
si no tinc qui me la cullga?
La sang és precís que bullga
quan contemple una miqueta
que la gran i la xiqueta
tenen el fotre per llei.
¡I jo no tinc més remei
que el de fer-me la punyeta!

Ací podeu veure la pel·lícula sencera (cal registrar-s'hi però és debades)
Ací trobareu un article sobre els sainets de Josep Bernat i Baldoví
Podeu consultar el sainet a la biblioteca d'Humanitats de la UV, comprar-lo a la llibreria ParísValència, o llegir-lo en línia en aquest PDF

He llegit: Sobre ídols i tribus, de Joan Francesc Mira

Ja havia sentit nomenar la figura d'aquest antropòleg, escriptor, traductor, intel·lectual... i no sé quantes coses més. I ara he tingut l'oportunitat de llegir-ne alguna cosa. Aquest llibret és atractiu i molt adient per a iniciar-se a llegir Mira, entre altres coses, pel seu eclecticisme. En dues centes pàgines i escaig, l'autor ofereix un tast de cadascun dels temes dels quals ―pareix― ha parlat profusament en altres assaigs seus més extensos. A través d'una prosa molt llegidora, sovint propera a l'oralitat, s'interroga sobre paraules ―i per tant conceptes― que utilitzem dia a dia en el nostre llenguatge, sense ésser conscients del seu significat i les seues implicacions.

En comente dos breument, els que més m'han interessat. La cultura: què és això de la cultura? Aquesta és innata, s'hereta, es transmet, o es apresa per un grup de privilegiats? Qui decideix què és i què no és la cultura? Qui té el poder de donar prestigi a una determinada manifestació cultural ―l'òpera per exemple, i no la jota valenciana―, de convertir-la en alta cultura o cultura culta? Es pot parlar d'una cultura europea, d'una cultura catalana, espanyola, valenciana, manxega?

La nació i la identitat: què és això de la nació? Què i qui ens diu què som? A partir de quina ratlla en el mapa uns són una cosa i altres altra? Té trellat això d'organitzar-nos en nacions, ho hem fet sempre així? Pot una nació o una identitat ser excloent? Són igual de diferents les nacionalitats letona, estoniana i russa de per exemple, la catalana? Podem viure sense encaixar-nos en els conceptes de nació i nacional?

Com heu vist, Mira utilitza el mètode inductiu, és a dir, es fa preguntes, sobre casos concrets, per tal de poder traure'n conclusions generals. Ell no ens donarà respostes, no serà prescriptiu: ens suggerirà, això sí, camins, perquè traguem les nostres pròpies conclusions, si podem. En definitiva, el llibre m'ha engrescat precisament per això, per tractar de fer pensar al lector sobre conceptes més complexos del que semblen, que sovint es donen per fets i no es posen dubte. Així podrem esdevenir millors persones i construir una idea pròpia i fonamentada sobre el món que ens envolta, més que no pas deixar-nos dur per la inèrcia i les idees preconcebudes i establides.

Web sobre l'autor

Inquiet: festival de cinema en valencià

Per als qui no ho sapiau, vos informe que durant estos dies, fins al 29 de novembre, està en marxa el IV Festival de Cinema en Valencià Inquiet. En diverses sessions celebrades tant en Picassent com en la ciutat de València, podreu disfrutar de l'excepcionalitat de vore cine en valencià, tant doblat com de producció pròpia. Feu clic ací per a accedir a la programació. ¡Aprofiteu, que només són uns dies!

L'estiu s'ha acabat

Un clàssic del pop-rock català de principis dels 90. Nostàlgia per un amor d'estiu:

Si pogués dir-te, tot el que penso.
Si pogués tenir-te al meu davant.
Vull escriure’t, però les paraules no vindran.
Recordant els teus ulls plorant, les idees se me’n van.
Si pogués dir-te totes les coses,
que ara amago ben endins al pensament.
Si poguessis trobar-me, tornar enrere en el temps.
Aturar el tren que deixava, aquella estació.

Però avui, l’estiu s’ha acabat.
I fa nomes uns dies que vas marxar.
I sento encara, la sal del mar.
Sento encara, la sal del mar.
Els teus llavis.

Nomes queden paraules plenes de llum, però per oblidar.
Somriures esperançats, però per desterrar.
Ara sec sol a les roques, passejo camins del mar.
I hauran de passar molts dies, hauran de passar molts dies.

Ara caminem pels carrers, de les nostres ciutats.
Atrapats potser dins les rets, de la incomunicació.
Ara recordem el bon temps, quan era fàcil.
Trobar gotes de vida, nits càlides de gust.

Però avui, l’estiu s’ha acabat.
I fa nomes uns dies que vas marxar.
I sento encara, la sal del mar.
Sento encara, la sal del mar.
Els teus llavis.

I només... acaricio les hores.
I no hi ha el teu cos, al meu costat.
Sento encara, la sal del mar, els teus pits.

Però avui, l’estiu s’ha acabat.
I fa nomes uns dies que vas marxar.
I sento encara, la sal del mar.
Sento encara, la sal del mar.
Els teus llavis.
Els teus llavis.

Xenofòbia a València (I)

Octubre de 2008, exterior de l'Estació d'autobusos de València, 21 hores.

Per algun motiu, la línia de l’autobús que agarre normalment ha sigut suprimida temporalment, i ara busque un bus que em deixe prop del carrer Jesús. Se m’acosta un home que eixia de l’estació amb una maleta, amb cara d’anar perdut i aspecte de ser del nord d’Àfrica (pell morena, cabells curts i molt rulls). Em pregunta, en castellà, per l’autobús número 8. Li indique on està, ja que acabe de vore la parada amb el numeret en la part de dalt, a pocs metres d’a on estem, i m’hi acoste amb ell per a vore si, per casualitat, a mi també em convinguera agarrar eixe bus. 

Mentres els dos mirem el trajecte de la línia instal·lat en el panell de vidre de la marquesina, em torna a preguntar: ¿Alguno que vaya a la Estación del Nord? Se m’ocorre preguntar-li-ho a una dona grossa, d’uns cinquanta anys, que esperava a la parada. M’adone que s’aferra a la seua bossa de mà amb un recel especial. 

—Uy, eso, tendrás que coger el ocho pero en la otra dirección, o dar toa la vuelta... —em respon.

Observe que el 8 l’hi porta, però amb l’inconvenient que menciona la dona. De sobte, mentres li ho explique a l’home més lentament (en castellà), que m’escolta atentament, la dona m’interromp bruscament i amb menyspreu amolla:

—Déjalo, da igual, ¿no ves que no te entiende? ¡Déjalo, estos no entienden nada!

L’home, estupefacte, es queda sense saber que dir. Evidentment, entén perfectament tant a mi com a la dona. En eixe moment caic que davant de Nuevo Centro passen autobusos que van en direcció a la plaça d’Espanya i, per tant, a l’estació.

—Ven conmigo —li dic a l’home.

I ell em seguix. De camí anem xarrant i el xic està desolat per la manera en què la dona li ha parlat: "

—Pero si no he abierto la boca, no me conoce, pero ella en seguida 'No entiende nada, no entiende nada...'" 

Jo, avergonyit per l’actitud de la meua conciutadana, tracte de dir-li que no en faça cas, que és una estúpida, d’explicar-li que no tots som així. 

—Pero eso es normal, aquí en Valencia? Llevo 11 años en España y nunca me había pasado...

Mesurant les meues paraules, li explique que és tristament normal trobar actituds així en la gent major, que tenen por i a sovint molta incultura, però que això està canviant. Agarrem el mateix bus i tinc l’oportunitat de xarrar amb ell una estona, cosa que em permet practicar el meu francés. És un xic algerià, amb trellat, que sap àrab, berber, francés, espanyol i un idioma local del qual no recorde el nom. Ha viscut a Barcelona i a Palma de Mallorca, i ara feia una visita a algú en Alacant. S’interessa pel valencià i em pregunta sobre la nostra situació sociolingüística. Home curiós, ja en deu haver sentit alguna cosa. Li faig cinc cèntims de com està l’assumpte i l’anime a aprendre una miqueta de valencià. El xic, en un castellà macarrònic, mostra el seu interés: 

—Yo lo aprendo, yo lo hablo... pero no conozco nadie, en trabajo todos hablan castellano... —i em diu alguna paraula en valencià. 

Arribe a la meua parada i li desitge sort, perquè potser farà tard al tren. Ell m’agraïx l’ajuda.

He llegit: El Mut de la Campana, de Josep Lozano

De ressenyes, en podeu llegir moltes, de manera que resumiré: esta és la història d’un jove frare predicador valencià del segle XVII ―l’època de la pesta― que ascendix en l’escala eclesiàstica i esdevé cèlebre per la seua art oratòria. Però hi ha una qüestió que entrebancarà la realització del seu ofici: és un calent de por. I fins ací puc llegir.

I ja com a reflexions meues, un peliu filològiques, vos he de dir que s’aprén moltíssim de llengua llegint Josep Lozano. U s’adona que l’autor és un gran coneixedor tant del valencià actual com del que es parlava i s’escrivia en l’època. Un autèntic crac. Lozano m’ha fet treballar de valent, m’he vist buscant paraules compulsivament en el diccionari com quan, a principi de carrera, llegia novel·les en anglés i no n’entenia un borrall. Però ha sigut un plaer, i no ens confongam: no només he buscat paraules que desconeixia totalment, que n’eren moltíssimes, sinó també altres que no utilitze en el meu parlar, però que he sentit dir en comptades ocasions a gent major: locucions, frases fetes, refranys, lèxic acurat sobre el camp, la roba, els sentiments... És això el que més m’ha cridat l’atenció: és un autèntic tresor. A vegades ha calgut de fer malabarismes i confrontar diferents fonts per a trobar algunes paraules, que després portaven l’etiqueta de dialectals. Tot i això, sovint el diccionari no ha sabut reflectir l’accepció o el sentit exacte que se’ls donava en el text, que en definitiva és el sentit que els dona la gent.

Però vaja, creeu-me si vos dic que malgrat tot, la virtut de la seua prosa és, precisament, que sense la necessitat de fer de rata de biblioteca la novel·la s’entén perfectament i, llegint-la, es gaudix de veres. Esta renglera de paraules desconegudes (almenys per a mi) es fan perfectament entenedores en la boca dels personatges i del narrador, i et porten a submergir-te amb total naturalitat en el trosset de segle XVII que Josep Lozano ha volgut mostrar-nos.

(Redacció modificada en juny de 2024)

Vamos a ver, ONG no es el nombre de ninguna asociación

La regidora de Patrimoni: “La relación de locales que usted me pide, me solicita, con las siglas ONG, en Patrimonio no figura ninguno. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, la Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas, no”

I l’acalde que ho vol arreglar: “Evidentemente ha sido una concaneta... concanetación de errores”

La notícia

La reflexió: haurien de retransmetre tots els plens municipals perquè els ciutadans coneguem com de ben preparats estan els polítics.

Sis coses que et fan sentir feliç

Des de Cornadas para todos, m'ha arribat aquest mem. Que per cert, que complicat és el concepte mem, i que agosarat anomenar-lo una unitat de transmissió cultural. Però vaja, açò ara no ens interessa. Bé, bàsicament açò és un joc, en què primer de tot cal enllaçar qui t'ha passat el mem (en aquest cas és Andrés Verdeguer, per a tu, seré jo) i després complir-ne la regla, que sol ser crear una entrada al teu blog sobre aquest mateix tema. Aquest mem ens diu que cal fer una llista de 6 coses ―aparentment― sense importància, que et fan sentir feliç, i després passar el mem a 6 persones, que hauran de fer el mateix al seu blog. Ací va la llista que em ve al cap a mi:

- Que se m'ericen els pèls escoltant, cantant o tocant una cançó, un divendres a la nit

- Acariciar-li les cames, amunt i avall, sense pressa.

- Esclafir de riure amb un amic sense aturador, per qualsevol bajanada.

- Trobar, en les línies d'un llibre, o en una conversa, que no només jo pensava això

- La sensació de saber que arribes, que pots, de sobra, que ho faràs

- Un dia estival de fartada d'arròs amb llamàntol, passeig pel bosc/platja i partida de frontó


I ara passe el mem a:

Almudena, que ja que és escriptora, pressuposem que és una hedonista filantropa
José GDF, aficionat (però molt professional) de les noves tecnologies, ens pot sorprendre
Txema, perquè sé que aquestes foteses iniciatives li plauen especialment
Lupe, amant dels detalls de la vida i de parlar-ne, a qui pense que pot fer gràcia la proposta
Blai, erudit de les llengües clàssiques
Tere, músic (o música?) que sens dubte deu saber apreciar els plaers de la vida.

PS: Espere que vos animeu. Perdó per aquesta benintencionada forma d'spam

El misteri dels mocadors

Hi ha una cosa dins el meu lavabo que m'està inquietant aquests darrers dies. Va ser un dia que hi vaig entrar per satisfer una necessitat comuna a tot ésser humà: volia canviar l'aigua a les olives, i no hi havia paper. No és tan greu, vaig pensar. Llavors vaig veure que en comptes del rotllo hi havia aquest paquet de mocadors (pañuelos blancos), de color blanc mat, que em féu vindre sobtadament a la memòria imatges borroses d'altres temps, com quan notes una olor que et mena no saps ben bé on en la teua infància. Els mocadors eren ni més ni menys que... del Continente!! Agafí la peça de col·leccionista, l'antigalla, el paquet badat. Algú ja n'havia fet servir algun. El vaig olorar. N'emanava una flaire d'antigor. Mirí al meu voltant, nostàlgic però alhora i intrigat pel sinistre de l'assumpte. Sí, en vaig fer servir un. I encara no he pogut averiguar com aquell paquet ha arribat al meu servici. Paquet que continua allí, esperant que usem el següent mocador.

Xifres de morts

Fa uns dies vaig rebre al meu correu electrònic un text del Fòrum per la Memòria del País Valencià que ara vos presente lleugerament adaptat, perquè flipeu. És curiós com, a les classes d'història de l'escola, apreníem noms de camps de concentració austríacs i alemanys, però ningú no ens va parlar dels que hi havia també a Espanya, ni de les fosses comunes on a dia de hui continuen amuntegades les despulles dels cossos dels qui podien ser alguns dels nostres avantpassats. (mai no heu sentit parlar als vostres iaios d'aquell cosí, germà o veí que desaparegué?) En qualsevol cas, les xifres de morts, sincerament, fan aborronar la pell.

Nota informativa:

Diligències Prèvies 399/2008 sobre desaparicions forçades
Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional


El Fòrum per la Memòria del País Valencià, ha presentat el dia 21 d'octubre de 2008, al Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de Madrid, a través de la seua procuradora i de la seua advocada, N'Amàlia Alejandre, una petició per a exhumar 3 fosses comunes ubicades al Cementeri General de València. Descripció de las fosses objecte de la petició:

Fossa Comuna de la Secció 8a Dreta:

Se sol·licita la exhumació d'aquesta fossa per tal de conèixer i identificar el nombre real de persones que hi van ser llançades. La fossa consta de tres quadres i solament van ser registrades persones al quadre núm. 1. És desconeix, per tant, el nombre de persones i les circumstàncies dels enterraments als quadres 2on i 3er.

No consta als documents existents en el Arxiu Municipal del Cementeri de València, als quals tingué accés aquesta associació durant els treballs d'investigació i documentació de las fosses comunes, que s'hagen realitzat exhumacions o enterraments posteriors al 3 de setembre de 1940, excepte els de les sepultures preferents individuals de superfície.

Superfície de la fossa: 5.000 m2
Persones enterrades i documentades al quadro núm. 1: 1.789
Període històric documentat: del 28 de febrer al 3 de setembre de 1940

Fosa Comuna de la Secció 5a Dreta:

D'aquesta fossa se sol·licita l'exhumació d'un espai de 1.590 m2 situat entre els quadres 2on i 4t, atès que la resta de la fossa està destruïda a causa de diferents actuacions municipals. Declaracions de persones testimonis de l'època assenyalen que en acabar la guerra, a l'espai assenyalat i als quadros 1er i 2on de la fossa, van ser llançats cadàvers sense cap tipus de control ni registre, traslladats fins allà durant les nits en camions. Es pretén conèixer i identificar les persones llançades en aquestes circumstàncies.

Superfície total de la fossa: 14.721 m2
Persones llançades a la fossa des del 22 d'agost de 1945 al 19 d'octubre de 1950: 16.535
Persones llançades i documentades des del 22 d'agost fins al 31 de desembre de 1945: 856

Fossa Comuna de la Secció 7a Dreta:

Se sol·licita l'exhumació dels quadres 3er i 4t d'aquesta fossa, atès que segons consta als Llibres de Registre d'Enterraments del Cementeri General de València, hi van ser llançades persones que consten com a executades, sense expressar cap altra dada ni circumstància sobre aquestes, excepte la data d'enterrament. De fet als Llibres de Registre, consten com a "desconeguts".

Durant la sessió del juí contenciós-administratiu al Jutjat núm. 4 de València, per la demanda interposada per aquesta associació per a impedir la construcció de 1.030 nínxols sobre la superfície d'aquesta fossa, que l'Ajuntament de València pretén construir, l'ajuntament no acredità documentalment exhumacions amb posterioritat als enterraments que s'hi descriuen. Aquesta associació presentà un Recurs d'Empar davant el Tribunal Constitucional per a la realització de les obres que, a data de hui, no ha estat resolt.

Superfície total de la fossa: 9.659 m2
Persones llançades i documentades a la fossa des de l'1 d'abril de 1939 al 27 de febrer de 1940: 4.109

València, 22 d'octubre de 2008

He llegit: L’infern de Marta, de Pasqual Alapont

És una novel·la juvenil, editada per Bromera, que es llig en una o dos vespradetes. Una estudiant universitària es veu atrapada en una relació sentimental amb un xic violent que la maltracta físicament i psicològica. Me la van recomanar i em va cridar l’atenció per la rabiosa actualitat del tema. Lingüísticament és molt senzilla i plena de diàlegs, ideal per a qui s’inicie a llegir en valencià. L’objectiu de l’autor és que siga alhora un thriller i un manual d’autoajuda. De fet, al final del llibre hi ha un text dirigit a les xiques que tracta de descriure certs comportaments de risc masculins per a que sàpien reconéixer quan tenen davant un maltractador o un agressor psicològic. Sobre eixa prevenció sóc bastant pessimiste, puix pense que els que es pareixen es busquen... però no badaré més boca perquè és un tema extremadament complicat i del qual només podria especular. Al capdavall, és una lectura interessant amb reflexions útils sobre la psicologia de l’agressor/maltractador.

Una versió teatral de la novel·la es representarà el 19 de novembre al Molí de Vila de Quart de Poblet. (obriu la programació amb PDF)

La paraula de la setmana: esgarramantes

Un esgarramantes és un malfaener, un pereós que fuig de la faena, que li agrada estar sense fer res. No és simplement que no vullga treballar, sinó que també és un inepte, un inútil sense aptituds, que ni en té ni en vol tindre. Alguns sinònims de la paraula són gandul, inepte, inútil, irresponsable, tirat... És prou despectiva, i amb sort i pel que sé, encara la podreu sentir pels pobles de l’Horta Sud.

Heus ací diccionaris on encara podem trobar paraules com estes. ¡A vore si els lexicògrafs es dignen a fer-ne cas i les incorporen als diccionaris actuals!

Actualització de 2024: Esgarramantes té entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El rock’n’roll en valencià - Home Fòssil

Esta setmana em caigué a les mans el tercer volum de Música en valencià – Gira 2008, una arreplega que, pressuposava jo, representava el panorama actual de música feta en valencià. Personalment, si açò és així, confesse que la sensació després d’escoltar-lo és de decepció. I dic decepció perquè malauradament no m’ha sorprés res del que he sentit. Tinc la impressió, després de vore diversos recopilatoris com este, que:

1. En la temàtica, es perpetuen els tòpics
2. La gamma d’estils és ben reduïda i, llevat d’alguna excepció, el mateix. 

Quant al primer aspecte, el contingut líric: com a valencià que disfruta de la música, trobe a faltar lletres simplement escrites en en la nostra llengua, i tope massa sovint amb cançons del valencià, sobre el valencià o d’assumpts únicament valencians. M’explique: em fa la impressió que tot lo que es diu en este xicotet món gira entorn al que podríem batejar com a 'el monotema’, o siga: la presència continuada i obsessiva en les lletres del nacionalisme de tipus cultural-lingüístic i de reivindicació política. Tot això està molt bé, i respon a un panorama políticament i culturalment complicat, que provoca lògicament un estat perpetu de ràbia o pessimisme. És positiu expressar eixes inquietuds a través de la música. Ara, el problema ve si no eixim d’ací, si açò es convertix en una moda, si ningú tracta de cantar en valencià «amb normalitat». Millor dit, a provocar la normalitat. Em referisc al fet que, un bon símptoma de normalització lingüística seria, precisament, l’existència d’un mercat de música en valencià amb una gamma més àmplia d’assumpts quant a les lletres, en què hi haguera més universalitat de temes, com en la música popular cantada en qualsevol altra llengua: enamorament, problemes socials, acarament de la mort, rebel·lia, despit amorós... lo que vullgau. Trobe que eixa normalitat sí que s’ha aconseguit en la música en català feta a Catalunya. No cal parlar de la música feta en castellà, on trobem tant un Alejandro Sanz com un Manolo Cabezabolo. Això és, per la meua experiència i percepció, lo que falta en la música en valencià: diversitat per a obrir-se a tots els valencians i al món.

Però no només hi ha eixe corrent, digam, reivindicatiu. Hi abunda també el vessant folcloricohumorístic, que podria estar representat per grups com ara Sva-ters o Bajoqueta Rock. Val a dir que he assistit a concerts d’eixes bandes i m’ho he passat d’allò més bé, però pense que cal que hi haja alguna cosa més que això si es vol arribar a més públic. En definitiva, és una llàstima i un mal símptoma, al meu parer, que els grups valencians de cert renom siguen únicament els abanderats d’estes dos maneres de fer. Ben mirat, el fet que existisca una arreplega de música en la qual l’únic element vertebrador és la llengua de les cançons és un símptoma d’anormalitat...

A més, és trist que a vegades els grups que es vanen de cantar en valencià facen un ús de la llengua més prompte pobre, tant fonèticament com quant a vocabulari, ple de barbarismes, cosa que els posa vergonyosament en evidència.

Quant a l’aspecte musical, ja es deduïx que no m’hi trobe còmode. Insistisc, sobretot en eixe sentit, la meua és una percepció forçosament personal. Ja ho diu el refrany, «no és polit lo polit, sinó lo que agrada»: Estic segur que els fans de l’ska i de certa música de cantautor deuen estar pagadíssims amb la creació en llengua autòctona. No és eixe el meu cas. No trobe grups de rock valencians que canten en valencià que m’arriben a dir alguna cosa. ¿Estaré molt desinformat, equivocat? Tant de bo algú m’ho faça vore. En cas contrari, l’escena la veig malament...

Amb tot, hi ha alguna cosa més, ni que siga a nivell underground. Em sorprén que hi haja bandes que porten ja uns anys en escena i que, a pesar d’això, continuen pràcticament en l’anonimat mediàtic o fora dels festivals més importants. Un exemple pot ser la banda Home Fòssil, de Quart de Poblet, que tinguí l’oportunitat de vore anit en directe en la sala Durango de Meliana. El seu estil em recorda, sobretot, rockers com els suecs Hellacopters, amb tocs popers (si Sopa de Cabra tenien l’Empordà, Home Fòssil té Dénia). A estones inclús recorden a bandes del primer heavy-rock com Black Sabbath o Rainbow. ¿Potser és la ràbia del directe?

Crec que, sense ser la quinta essència del rock’n’roll, este grup almenys aporta aire fresc al panorama del rock valencià, i a més, es desmarca de les espirals que jo anomene polititzadora i folcloricohumorística. D’altra banda, és d’agrair que en les seues lletres facen un ús impecable del valencià, de la qual cosa alguns grups haurien de prendre nota. Desconec perquè no han tingut més ressò (potser no s’han sabut menejar, no s’hi impliquen prou, tenen mala sort, pocs diners... ¡qui sap!) i és una llàstima. En sentir-los, a sovint em pregunte per què estos xics no ixen en els recopilatoris de música en valencià.

Podeu comprar la maqueta/disc de la banda al rock bar El Temple, en Quart de Poblet.
Escolteu més temes d’Home Fòssil al seu Myspace
Vejau vídeos d’alguns dels seus concerts

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Propaganda anti, maneres de fer

Arran de l'aclucada d'ull que m'ha fet Andrés Verdeguer des del seu blog, sense saber-ho m'ha donat peu a parlar d'un assumpte que em pegava voltes al cap aquests dies. Es tracta de la nova propaganda del PP que ens sorprén amb el més pur estil anti (em va recordar a les del tipus España 2000) que s'ha escampat en forma de pancartes situades, entre d'altres, al llarg del carrer Sant Vicent de València. Ja que hi passe cada matí, lamentablement me les he de papar. Ací teniu la imatge original de la campanya (que no té desperdici) i davall vos deixe una imatge manipulada, creada per Andrés arran de la graciosa ocurrència d'un blogger que s'ha permés d’oferir una rèplica als peperos, ni que siga a través de la xarxa i en clau d’humor. Pretenen que se'n facen moltes versions alternatives de la imatge, a veure qui s'anima, que jo amb el Photoshop...

Açò m'ha recordat inevitablement una altra campanya de la Generalitat (és a dir, altra volta el PP) que està ara mateix en marxa, arreu València, en forma de banderoles lligades als fanals. Es tracta de la campanya Somcomunitat, que es materialitza en diversos eslògans de la més típica autocomplaença i falta de crítica autòctona, el missatge dels quals es podria resumir en un sol eslògan: Semos los mejores. Si aprofundiu en la pàgina web de la campanya, veureu la coentor del món feliç que ens volen vendre. Al cap i a la fi no és altra cosa que propaganda, un autobombo de la Generalitat ―en la pràctica de la gestió que el PP fa d’aquesta― que ha costat i costa diners de la butxaca de tots nosaltres. Cal dir que de passada, el nostre govern ens torna a fer el favor de recordar-nos quines són les nostres maleïdes ―perdoneu― senyes d'identitat. Bé, adonem-nos de quina classe de dirigents tenim, parlem-ne, i tractem de no amargar-nos i engolir saliva. Ja vindran temps millors.

That's alright mama

Dissabte passat vaig estar al Blues Ville de Palma de Mallorca, un pub que es caracteritza pel fet d’acollir 364 concerts a l’any (!). Estàvem un amic i jo veient l'espectacle de la banda El último café, que feia versions de clàssics del rock’n’roll. Tot i que arribí tard a peu d'escenari, vam tindre temps d'endur-se la grata sorpresa d’escoltar interpretar Rock this Town, original dels rockabillies nordamericans Stray Cats, junt amb altres èxits com Blues suede shoes.
Arran d'açò vaig tafanejar per la xarxa, i resulta que l’artiste francés Johnny Halliday, de qui vam parlar fa ben poc, va armar als anys huitanta un sarau anomenat Les Enfants du Rock, durant la seua estada a Nashville, en què va compartir escenari amb grups del terreno, entre ells els Stray Cats. That’s alright mama, del rei del rock. Vos passe el vídeo que immortalitza el moment.

El descans del guerrer

Un bany d’aigua de la mediterrània, la vesprada d’un octubre a estones estival, mai no fa mal als peus cansats de caminar.

Anada Palma-Sóller

El trenet de fusta avança lentament entre camps d’ametlers, deixant arrere vells baixadors que han perdut el seu ús. De finestra estant, amb el sol acaronant-me els braços creuats sobre l’ampit, observe galls i altres ocells de granja que picotegen lliures, cercant per terra algunes molles o llavors que els puguen servir d’aliment. Ací i allà es veuen cases de camp i porxets com dels que parla Tomeu Penya en les seues cançons. Quasi sense adonar-nos-en, el trenet guanya altitud, ara flanquejant una vall atapeïda de pins i alzines, adés endinsant-se entre els budells de la terra: túnels llarguíssims però que amb prou feines excedeixen l’amplària del vagó. Quan el trenet en surt a l’exterior i s’assuaveix el sotragueig de la màquina, que avança lentament colpejant els raïls centenaris, sorprén l’aparició d’altes muntanyes i penyes que presideixen l’escena.

La supervivència del més fort

He recordat aquest vídeo que va ser un gran èxit a Youtube. Vos anime que el vegeu per complet. L'instint de supervivència, el drama, el malvat oportunista, els venjadors per amor. No, no és una tragèdia shakesperiana. Els personatges són reals, i són animals... La natura supera la millor de les ficcions. Impressionant.

PS: Que passeu un bon pont!