El rock’n’roll en valencià - Home Fòssil

Esta setmana em caigué a les mans el tercer volum de Música en valencià – Gira 2008, una arreplega que, pressuposava jo, representava el panorama actual de música feta en valencià. Personalment, si açò és així, confesse que la sensació després d’escoltar-lo és de decepció. I dic decepció perquè malauradament no m’ha sorprés res del que he sentit. Tinc la impressió, després de vore diversos recopilatoris com este, que:

1. En la temàtica, es perpetuen els tòpics
2. La gamma d’estils és ben reduïda i, llevat d’alguna excepció, el mateix. 

Quant al primer aspecte, el contingut líric: com a valencià que disfruta de la música, trobe a faltar lletres simplement escrites en en la nostra llengua, i tope massa sovint amb cançons del valencià, sobre el valencià o d’assumpts únicament valencians. M’explique: em fa la impressió que tot lo que es diu en este xicotet món gira entorn al que podríem batejar com a 'el monotema’, o siga: la presència continuada i obsessiva en les lletres del nacionalisme de tipus cultural-lingüístic i de reivindicació política. Tot això està molt bé, i respon a un panorama políticament i culturalment complicat, que provoca lògicament un estat perpetu de ràbia o pessimisme. És positiu expressar eixes inquietuds a través de la música. Ara, el problema ve si no eixim d’ací, si açò es convertix en una moda, si ningú tracta de cantar en valencià «amb normalitat». Millor dit, a provocar la normalitat. Em referisc al fet que, un bon símptoma de normalització lingüística seria, precisament, l’existència d’un mercat de música en valencià amb una gamma més àmplia d’assumpts quant a les lletres, en què hi haguera més universalitat de temes, com en la música popular cantada en qualsevol altra llengua: enamorament, problemes socials, acarament de la mort, rebel·lia, despit amorós... lo que vullgau. Trobe que eixa normalitat sí que s’ha aconseguit en la música en català feta a Catalunya. No cal parlar de la música feta en castellà, on trobem tant un Alejandro Sanz com un Manolo Cabezabolo. Això és, per la meua experiència i percepció, lo que falta en la música en valencià: diversitat per a obrir-se a tots els valencians i al món.

Però no només hi ha eixe corrent, digam, reivindicatiu. Hi abunda també el vessant folcloricohumorístic, que podria estar representat per grups com ara Sva-ters o Bajoqueta Rock. Val a dir que he assistit a concerts d’eixes bandes i m’ho he passat d’allò més bé, però pense que cal que hi haja alguna cosa més que això si es vol arribar a més públic. En definitiva, és una llàstima i un mal símptoma, al meu parer, que els grups valencians de cert renom siguen únicament els abanderats d’estes dos maneres de fer. Ben mirat, el fet que existisca una arreplega de música en la qual l’únic element vertebrador és la llengua de les cançons és un símptoma d’anormalitat...

A més, és trist que a vegades els grups que es vanen de cantar en valencià facen un ús de la llengua més prompte pobre, tant fonèticament com quant a vocabulari, ple de barbarismes, cosa que els posa vergonyosament en evidència.

Quant a l’aspecte musical, ja es deduïx que no m’hi trobe còmode. Insistisc, sobretot en eixe sentit, la meua és una percepció forçosament personal. Ja ho diu el refrany, «no és polit lo polit, sinó lo que agrada»: Estic segur que els fans de l’ska i de certa música de cantautor deuen estar pagadíssims amb la creació en llengua autòctona. No és eixe el meu cas. No trobe grups de rock valencians que canten en valencià que m’arriben a dir alguna cosa. ¿Estaré molt desinformat, equivocat? Tant de bo algú m’ho faça vore. En cas contrari, l’escena la veig malament...

Amb tot, hi ha alguna cosa més, ni que siga a nivell underground. Em sorprén que hi haja bandes que porten ja uns anys en escena i que, a pesar d’això, continuen pràcticament en l’anonimat mediàtic o fora dels festivals més importants. Un exemple pot ser la banda Home Fòssil, de Quart de Poblet, que tinguí l’oportunitat de vore anit en directe en la sala Durango de Meliana. El seu estil em recorda, sobretot, rockers com els suecs Hellacopters, amb tocs popers (si Sopa de Cabra tenien l’Empordà, Home Fòssil té Dénia). A estones inclús recorden a bandes del primer heavy-rock com Black Sabbath o Rainbow. ¿Potser és la ràbia del directe?

Crec que, sense ser la quinta essència del rock’n’roll, este grup almenys aporta aire fresc al panorama del rock valencià, i a més, es desmarca de les espirals que jo anomene polititzadora i folcloricohumorística. D’altra banda, és d’agrair que en les seues lletres facen un ús impecable del valencià, de la qual cosa alguns grups haurien de prendre nota. Desconec perquè no han tingut més ressò (potser no s’han sabut menejar, no s’hi impliquen prou, tenen mala sort, pocs diners... ¡qui sap!) i és una llàstima. En sentir-los, a sovint em pregunte per què estos xics no ixen en els recopilatoris de música en valencià.

Podeu comprar la maqueta/disc de la banda al rock bar El Temple, en Quart de Poblet.
Escolteu més temes d’Home Fòssil al seu Myspace
Vejau vídeos d’alguns dels seus concerts

(Redacció modificada en octubre de 2024)