dissabte, 25 d’octubre de 2008

El rock’n’roll en valencià - Home Fòssil



Aquesta setmana em va caure a les mans el tercer volum de Música en valencià – Gira 2008, un recull que, vaig pressuposar, representava el panorama actual de música feta en valencià. Personalment, si açò és així, confesse que la sensació després d’escoltar-lo és de decepció. I dic decepció perquè malauradament no m’ha sorprés res del que he escoltat. Tinc la impressió, després de veure diversos recopilatoris com aquest, que 1) en la temàtica, es perpetuen els tòpics, 2) el ventall d’estils és ben reduït i, llevat d'alguna excepció, el mateix. Quant al primer aspecte, el contingut líric: com a valencià que gaudeix amb la música, trobe a faltar lletres simplement escrites en en la nostra llengua, i tope massa sovint amb cançons del valencià, sobre el valencià o d’assumptes únicament valencians. M’explique: em fa la impressió que tot el que es diu en aquest xicotet món gira entorn al que podríem batejar com 'el monotema’, a saber: la presència continuada i obsessiva en els textos de nacionalisme de caire cultural-lingüístic i de reivindicació política. Tot això està molt bé, i respon a un panorama políticament i culturalment complicat, que provoca lògicament un estat perpetu de ràbia o pessimisme. És positiu expressar aquestes inquietuds a través de la música. Ara, el problema ve si no eixim d’ací, si açò es converteix en una moda, si ningú tracta de cantar en valencià "amb normalitat". Millor dit, a provocar la normalitat. Em referisc al fet que, un bon símptoma de normalització lingüística seria, precisament, l'existència d'un mercat de música en valencià amb un ventall més ampli d’assumptes quant a les lletres, on hi haguera més universalitat de temes, com a qualsevol música popular cantada en qualsevol altra llengua (enamorament, problemes socials, acarament de la mort, rebel·lia, despit amorós... el que vulgueu). Aquesta normalitat, pense que s'ha assolit a la música en català feta a Catalunya. No cal parlar de la música feta en castellà, on trobem tant un Alejandro Sanz com un Manolo Cabezabolo. Això és, per la meua experiència i percepció, el que falta en la música en valencià: diversitat per a obrir-se a tots els valencians i al món.

Però no només hi ha aquest corrent diguem-ne reivindicatiu. Hi abunda també el vessant folkòrico-humorístic, que podria estar representat per grups com Sva-ters o Bajoqueta Rock. Val a dir que he assistit a concerts d’aquestes bandes i m’ho he passat d’allò més bé, però pense que cal que hi haja alguna cosa més que açò si es vol arribar al gran públic. En definitiva, és una llàstima i un mal símptoma, en la meua opinió, que els grups valencians de cert renom siguen únicament els abanderats d’aquestes dues maneres de fer. Ben mirat, el fet que existisca un recull de música l’únic element vertebrador del qual és la llengua en què aquesta música és cantada, ja és un símptoma d’anormalitat... Però açò són figues d’un altre paner.

D’altra banda, és trist que, a vegades, grups que es vanten de cantar en valencià facen un ús de la llengua més aviat pobre, tant fonèticament com quant a vocabulari, ple de barbarismes, cosa que els posa vergonyosament en evidència.

Quant a l’aspecte musical, ja es dedueix que no m'hi trobe còmode. Insistisc, sobretot en aquest sentit, la meua és una percepció forçosament personal. Ja ho diu el refrany, no és polit lo polit, sinó lo que agrada: Estic segur que els fans de l’ska i de certa música de cantautor, deuen estar pagadíssims amb la creació en llengua autòctona. No és aquest el meu cas. No trobe grups de rock valencians que canten en català que m’arriben a dir alguna cosa. Estaré molt desinformat, equivocat? Tant de bo algú m'ho faça veure. En cas contrari, l’escena la veig malament...

Amb tot, hi ha alguna cosa més, ni que siga a nivell underground. Em sorprén que hi haja bandes que porten ja uns anys en escena i que, malgrat això, resten pràcticament en l’anonimat mediàtic o fora dels festivals més importants. Un exemple pot ser la banda Home Fòssil, de Quart de Poblet, que vaig tindre l’oportunitat de veure anit en directe a la sala Durango de Meliana. El seu estil em recorda, sobretot, rockers com els suecs Hellacopters, amb tocs popers (si Sopa de Cabra tenien l’Empordà, Home Fòssil té Dénia). A estones fins i tot recorden a bandes del primer heavy-rock com Black Sabbath o Rainbow. Deu ser la ràbia del directe?

Crec que, sense ser la quinta essència del rock’n’roll, aquest grup almenys aporta aire fresc al panorama del rock valencià, i a més, es desmarca de les espirals que jo dic polititzadora i folklorico-humorística. D’altra banda, és d’agrair que en les seues lletres facen un ús impecable del la llengua, de la qual cosa alguns grups haurien de prendre nota. Desconec perquè no han tingut més ressò (no s'han sabut menejar, no s'hi impliquen, mala sort, pocs diners... qui sap!) i és una llàstima. En escoltar-los, sovint em pregunte: Per què aquests xics no apareixen als reculls de música en valencià?

Podeu comprar la maqueta/disc de la banda al rock bar El Temple, a Quart de Poblet.
Escolteu més temes d’Home Fòssil al seu Myspace
Vegeu vídeos d’alguns dels seus concerts

8 comentaris:

Dani ha dit...

No coneixia Home fòssil, els faré cas.

Si bé tens raó en que en la música en valencià abunden eixos corrents que cites, sí que hi ha bandes que s'aparten un poc d'això, sant gatxo, pinka, òscar briz, i els que més fort peguen últimament, com 121db. El que passa és que no ixen a eixe recopilatori que va destinat als que només volen escoltar lo de sempre.

Josep ha dit...

Gràcies per les recomanacions! D'Òscar Briz ja havia sentit alguna cosa. Dels altres no. No pareix que siguen rock, rock, veritat? Però pot estar bé. Hi aprofundiré.

Salut i torna a passar-te!

Catwoman ha dit...

Apunte les vostres recomanacions de música en valencià, ja que m'interessa molt escoltar autors en aquesta llengua. I les crítiques també, és clar, per tindre una orientació.

Salutacions

Josep ha dit...

Vosaltres critiqueu, que jo parle per parlar, no tinc ni idea.

PS: 121db sí els havia escoltat, de fet apareixien al recopilatori esmentat en esta entrada. Però no em van cridar l'atenció. Per cert, he sentit dir que l'estil és "Emo". Jo amb estes noves etiquetes em perd... jo d'això en diria pop-rock...

Dani ha dit...

sí, els diuen emo, que ben bé no sé el que és, però és més una estètica que un estil.
Si vols alguna cosa més forta ja hauries d'anar a per Inòpia, Voltor, Paral·lel 84.

Flea ha dit...

Coincidisc plenament amb tu, cal provocar la normalitat, més enllà del caire polititzant i humorístic. Els Home Fòssil representen sense dubte una molt bona obertura cap a la normalitat. Hi ha altres que cerquen obrir altres estils, els Make some are us(makesomarreus llegit literal)que més enllà del nom, no busquen cap de les vessants anteriors, més bé explorar l'estil indie o british tipus Hives, Franz Ferdinand, Oasis, Pixies... però cantat en valencià. Lletres sobre el pas del temps, el despit amorós, el desig sexual... ja et mantindré informat.(en sóc el baixista i no és autobombo però, cal fer-se lloc).

P.d: M'agrada el teu bloc, m'hi passaré sovint si no timporta.

Josep Lluís ha dit...

Com m'ha d'importar, home! Si el que es tracta és que la gent et llija, comente, critique, es comunique. Si no... "pa què"? :)

Gràcies pel comentari i per la informació sobre el grup, el sentiré segur, i em passaré pel teu blog.

Salut i rock'n'roll!

Flea ha dit...

Hola Josep! Mira et pose l'enllaç perquè et descarregues la nostra primera demo de 3 temes.
http://rapidshare.com/files/206478047/MaKe_SoMe_ArE_uS.rar.html