Johnny Halliday, l'Elvis francés

L’agraciada disposició de riffs de guitarra, colps de caixa i versos contundents em fa eriçar la pell i sovint em serveix d'injecció d'energia per encetar el dia. Per descomptat, també hi ha moments en què el cos demana una cançó lenta, plena de sentiment, de promeses d’amor, de vegades també de despit. Tot plegat, transmés per una gran veu, provoca un efecte catàrtic que fa que no puga deixar cantar, emulant aquella veu. Hi ha qui ho fa sota el raig d’aigua de la dutxa. A mi em passa pertot arreu.

Doncs bé, aquest home que vull que escolteu, el veterà músic francòfon Johnny Halliday, sap provocar aquests moments. Darrerament, aquestes cançons són la meua banda sonora, i em serveixen per a practicar l’écoute (=listening) de francés, que bona falta em farà enguany. Vos en deixe dos grans temes, un de més roquer, l’altre una baladeta:

Criticat per molts francesos, per donar suport a Sarkozy, per evasió d’impostos, objecte de befa perquè l’home va cometre l’error d’emborratxar-se abans d’una entrevista... a molta gent Johnny Halliday no cau bé. L’última notícia que tinc d’ell és que ha col·laborat amb Loquillo, altre gran criticat ―segurament amb raó― la música del qual també m’ha fet passar grans moments. Al remat, més val no assabentar-se de la vida privada dels teus ídols musicals, i deixar-se dur per la música.