Johnny Halliday, l'Elvis francés

L’agraciada disposició de riffs de guitarra, colps de caixa i versos contundents fa eriçar la pell i servix d’injecció d’energia per a començar el dia. Per descomptat, també hi ha moments que el cos demana una cançó lenta, plena de sentiment, de promeses d’amor, a vegades també de despit. Si la música s’acompanya d’una una gran veu, es dona un efecte catàrtic i no pots deixar de cantar. Hi ha qui ho fa davall de l’aigua de la dutxa. A mi em passa pertot.

L’home que vull que escolteu, el veterà músic francòfon Johnny Halliday, sap provocar eixos moments. Darrerament, les seues cançons són la meua banda sonora, i m’aprofiten també per a practicar l’écoute de francés, que bona falta em farà enguany. Vos deixe dos grans temes seus, un de més roquer, l’altre una baladeta:

Criticat per molts francesos, per donar suport a Sarkozy, per evasió d’imposts, objecte de befa perquè l’home cometé l’error d’emborratxar-se abans d’una entrevista... Johnny Halliday no cau bé a molta gent. L’última notícia que tinc d’ell és que ha col·laborat amb Loquillo, un altre gran criticat ―segurament amb raó― la música del qual també m’ha fet passar grans moments. Al remat, més val no assabentar-se de la vida privada dels teus ídols musicals, i deixar-se dur per la música.

(Text actualitzat en giner de 2025)