dimecres, 15 d’octubre de 2008

Anada Palma-Sóller

El trenet de fusta avança lentament entre camps d’ametlers, deixant arrere vells baixadors que han perdut el seu ús. De finestra estant, amb el sol acaronant-me els braços creuats sobre l’ampit, observe galls i altres ocells de granja que picotegen lliures, cercant per terra algunes molles o llavors que els puguen servir d’aliment. Ací i allà es veuen cases de camp i porxets com dels que parla Tomeu Penya en les seues cançons. Quasi sense adonar-nos-en, el trenet guanya altitud, ara flanquejant una vall atapeïda de pins i alzines, adés endinsant-se entre els budells de la terra: túnels llarguíssims però que amb prou feines excedeixen l’amplària del vagó. Quan el trenet en surt a l’exterior i s’assuaveix el sotragueig de la màquina, que avança lentament colpejant els raïls centenaris, sorprén l’aparició d’altes muntanyes i penyes que presideixen l’escena.