He llegit: El Mut de la Campana, de Josep Lozano

De ressenyes, en podeu llegir moltes, de manera que resumiré: esta és la història d’un jove frare predicador valencià del segle XVII ―l’època de la pesta― que ascendix en l’escala eclesiàstica i esdevé cèlebre per la seua art oratòria. Però hi ha una qüestió que entrebancarà la realització del seu ofici: és un calent de por. I fins ací puc llegir.

I ja com a reflexions meues, un peliu filològiques, vos he de dir que s’aprén moltíssim de llengua llegint Josep Lozano. U s’adona que l’autor és un gran coneixedor tant del valencià actual com del que es parlava i s’escrivia en l’època. Un autèntic crac. Lozano m’ha fet treballar de valent, m’he vist buscant paraules compulsivament en el diccionari com quan, a principi de carrera, llegia novel·les en anglés i no n’entenia un borrall. Però ha sigut un plaer, i no ens confongam: no només he buscat paraules que desconeixia totalment, que n’eren moltíssimes, sinó també altres que no utilitze en el meu parlar, però que he sentit dir en comptades ocasions a gent major: locucions, frases fetes, refranys, lèxic acurat sobre el camp, la roba, els sentiments... És això el que més m’ha cridat l’atenció: és un autèntic tresor. A vegades ha calgut de fer malabarismes i confrontar diferents fonts per a trobar algunes paraules, que després portaven l’etiqueta de dialectals. Tot i això, sovint el diccionari no ha sabut reflectir l’accepció o el sentit exacte que se’ls donava en el text, que en definitiva és el sentit que els dona la gent.

Però vaja, creeu-me si vos dic que malgrat tot, la virtut de la seua prosa és, precisament, que sense la necessitat de fer de rata de biblioteca la novel·la s’entén perfectament i, llegint-la, es gaudix de veres. Esta renglera de paraules desconegudes (almenys per a mi) es fan perfectament entenedores en la boca dels personatges i del narrador, i et porten a submergir-te amb total naturalitat en el trosset de segle XVII que Josep Lozano ha volgut mostrar-nos.

(Redacció modificada en juny de 2024)