divendres, 21 de novembre de 2008

Xenofòbia a València (I)

Octubre de 2008, exterior de l'Estació d'autobusos de València, 21 hores.

Per algun motiu, la línia de l'autobús que agafe normalment ha estat suprimida temporalment, i ara busque un bus que em deixe prop del carrer Jesús. Se m'acosta un home que eixia de l'estació amb una maleta, amb cara d'anar perdut i aspecte d'ésser del nord de l'Àfrica (pell morena, cabells curts i molt arrissats, etc). Em pregunta en castellà per l'autobús número vuit. L'indique on és, ja que acabe de veure la parada amb el numeret a la part de dalt, a pocs metres d'on estem, i m'hi acoste amb ell per veure si per casualitat a mi també em convinguera agafar-ne aquest. Mentre els dos mirem el trajecte de la línia instal·lat al panell de vidre de la marquesina, em torna a preguntar: ¿Alguno que vaya a la Estación del Nord? Se m'acut preguntar-li-ho a una dona grossa, d'uns cinquanta anys, que esperava a la parada. M'adone que aferra la seua bossa de mà amb un recel especial. Uy, eso, tendrás que coger el ocho pero en la otra dirección, o dar toa la vuelta... em respon. Observe que el 8 l'hi porta, però amb l'inconvenient que menciona la dona. De sobte, mentre li ho explique a l'home més lentament (en castellà) , que m'escolta atentament, la dona m'interromp bruscament i amb menyspreu amolla: Déjalo, da igual, ¿no ves que no te entiende? ¡Déjalo, estos no entienden nada! L'home, estupefacte, es queda sense saber que dir. Evidentment, entén perfectament tant a mi com a la dona. En eixe moment caic en què enfront de Nuevo Centro passen autobusos que van en direcció a plaça Espanya i per tant a l'estació. Dic a l'home "ven conmigo" i em segueix.

De camí anem xarrant i el xic està desolat per la manera en què la dona li havia parlat: "Pero si no he abierto la boca, no me conoce, pero ella en seguida 'No entiende nada, no entiende nada...'" Jo, avergonyit per l'actitud de la meua conciutadana, tracte de dir-li que no en faça cas, que és una estúpida, d'explicar-li que no tots som així. "Pero eso es normal, aquí en Valencia? Llevo 11 años en España y nunca me había pasado..." Mesurant les meues paraules, li explique que és tristament normal trobar actituds així en la gent gran, que tenen por i sovint molta incultura, però que això està canviant. Agafem el mateix bus i tinc l'oportunitat de xarrar amb ell una estona, cosa que em permet practicar el meu francés. És un xic algerià, amb trellat, que sap àrab, berber, francés, espanyol i un idioma local del qual no recorde el nom. Ha viscut a Barcelona i a Palma de Mallorca, i ara feia una visita a algú en Alacant. S'interessa per la llengua autòctona i em pregunta sobre la situació sociolingüística valenciana. Home curiós, ja en deu haver sentit alguna cosa. Li faig cinc cèntims de com està l'assumpte i l'anime a aprendre una miqueta de valencià. El xic , amb el seu castellà macarrònic, mostra el seu interés: Yo lo aprendo, yo lo hablo... pero no conozco nadie, en trabajo todos hablan castellano... i em diu alguna paraula en valencià. Arribe a la meua parada i li desitge sort, perquè potser faça tard al tren. Ell m'agraeix l'ajuda.

2 comentaris:

JM ha dit...

Joder, qué bueno. Acabo de volver de tocar en Vilareal y me he metido para editar mi blog y de paso comprobar tu sabiduría.

Eres un grande, y nuestro país desgraciadamente un gigante dormido. Un gigante de las buenas intenciones que se deja comer el coco con el miedo a lo extraño, con el miedo a la EVOLUCIÓN RACIONAL.

Una pena, pero tu actitud es de ser enorme, amigo.

Te aconsejo que te pases por mi blog, he escrito una cosita de estas que te gustarán.

Mil abrazos.

Josep ha dit...

Home, gràcies pels compliments, no crec que hi haja per tant! :) M'alegre que em lliges i comentes, i damunt a estes hores. Em passaré pel teu blob ben sovint.

Salut!