Un tast de Thrash metal (II): «Practice what you preach», de Testament

Continuem parlant del més destacat –per mi, és clar– d’eixe gèrene musical anomenat thrash metal. Aquesta vegada vos parle de Testament, una banda californiana que s’allunya de la velocitat frenètica com a regla d’altres bandes del gènere, com Slayer o Kreator (de la qual vos parlí fa ben poc). Testament són, em sembla, més rics musicalment.

Una vegada més vos pose un tema que es deixa sentir, és a dir, encomanadís i relativament mainstream (perquè no vos queixeu). I és que Practice what you preach (1989, de disc homònim) va tindre un èxit moderat també fora de les capelletes thrasheres. De fet, alguns van criticar durament aquest àlbum per suposades concessions comercials i un alentiment general del tempo. Siga com siga, la cançó m’agrada pel riff macarra i insistent, el solo thrasher/rocker que quan creus que s’ha acabat escomet una altra volta, la distorsió del baix «de ronc de gat» que notareu especialment al començ de la cançó (típica també de Metallica en cançons com Master of Puppets)

És clar que Testament té temes millors, rics i complexos, musicalment parlant, i vos convide que els sentiu. Per exemple, cançons d’un rock més amable, cantables (Electric Crown), melodiosos passatges d’arpegis de guitarra (The Legacy) d’un virtuosisme que preludia tempestats d’allò més thrash (Trial by Fire o Disciples of the Watch), o ritmes pesants més acords amb el metall que havia de vindre en els 90 i en el nou segle (Low).

Practice what you preach
Practica el que prediques



You think your life's so grand
You don't believe a word you say
Your feet aren't on the ground
You let your life just slip away
Just so uncertain of your body and your soul
The promises you make, your mind goes blank
And then you lose control, then you lose control!

Creus que la teua vida és magnífica
No et creus una paraula del que dius
No tens els peus a terra
Només deixes que la teua vida se t’escapolisca
Ets tan insegur del teu cos i de la teua ànima
Fas promeses i la teua ment oblidadissa es queda en blanc
I llavors, perds el control, perds el control

I never was the one, the one to say the things you say
Never seem to wonder what you say
You think you've got your life completely in control
You've got a lot to learn, the bridge you burn
Is gonna take its toll! Pay the appropriate toll!

Jo mai vaig dir les coses que tu dius
No pareix que penses el que dius
Creus que tens ta vida totalment sota control
Et queda molt a aprendre. Has romput lligams en sec i ara
Hi ha un preu que s’ha de cobrar! Paga el preu que pertoca!

So practice what you preach!
Practice what you preach!
Preach!
Practice what you preach!
Practice what you preach!
Preach!
Practice what you preach!

Practica el que prediques!
Practica el que prediques! (el que prediques)

(es repeteix estrofa 1)

Pay the burnt bridge toll, then you lose control
Pay the burnt bridge toll, so practice what you preach

Paga el preu, perds el control
Paga el preu, practica el que prediques

La paraula de la setmana: «pellissa»

La paraula d’aquesta setmana no pot ser més adient a l’oratge fredós a què tan poc avesats estem. I és que una bona pellissa és el que ens ha fet falta aquestes últimes setmanes de fred. Es tracta d'un abric rústic fet d'una pell de cabra o d'ovella que solen dur els pastors. No obstant això, no cal ser pastor per dur una pellissa, puix que també es designa amb aquest mot qualsevol peça de vestir de molt d'abric, feta o folrada de pell amb el pèl o amb la llana, que generalment no arriba més avall dels genolls. Per exemple, una bona jaqueta de cuiro folrada per dins.

L’origen del mot és del llatí pellīcĕa, ‘de pell’.

No patiu fred i passeu molt Bon Nadal!

Un tast de Thrash metal: «People of the lie», de Kreator

Si la setmana passada vos parlava de heavy metal, en aquesta i en properes entrades indagarem un poc en un estil germà –o fill, si voleu: el Thrash metal. Aquest gènere musical sorgí a principis dels anys 80, d’una barreja de heavy i hardcore punk, i esdevingué popular arreu del món gràcies a bandes com Metallica, que, no cal dir-ho, influencià al seu torn tots els altres grups de la mateixa corda. Algunes altres bandes representatives són Exodus, Sepultura, Megadeth, Slayer, Overkill, Testament, Anthrax o Sodom.

La paraula thrash significa en anglés «apallissar» o «colpejar» i sembla que fa referència a les característiques contundents del l’estil: tempo ràpid, combinació de velocitat i complexitat tècnica en la guitarra (l’anomenat shred), juntament amb ritmes greus i pesants. Quant a les lletres, tot i que depén, òbviament, de cada grup, van en general des de la denúncia social fins a passatges d’estètica satànica o en els quals, si més no, la mort, l’horror, la guerra, l’apocalipsi, la rebel·lió, la tirania –el patiment, vaja– són motius recurrents.

Els dos bressols principals del Thrash metal –o almenys els que més ressò han tingut al nostre país– han sigut els Estats Units (especialment la Badia de San Francisco, que donà nom a tot un moviment) i Alemanya. D’aquest darrer país prové la banda Kreator, concretament d’Essen, si bé el seu cantant, Mille Petrozza, és d’origen calabrés.

La cançó que vos convide a sentir hui pertany al disc Coma of souls (1990). Tot i que pareix que no és dels més destacats, aquesta cançó en concret fou ben acollida pel públic i la toquen sovint en directe. Supose que deu ser per la seua senzillesa. Del tema que tracta, per la xarxa es diu que es tracta d’una crítica d’alguns polítics alemanys de l’època. Musicalment, és quasi una excepció, puix no té un tempo tan accelerat com la majoria de les de la banda, sinó un ritme més pesant i païble per als no avesats al gènere.

People Of The Lie
Gent de la mentida

Don't look at me as if I didn't know
Your vanity is all you ever show
What you believe and advocate
Fanatic dogma recycled from yesterday

No em mires com si no ho sabera
L’únic que mostres és la teua vanitat
El que creus i el que advoques
És un dogma fanàtic reciclat del passat

Got a master plan
Genocide
Can't understand
People of the lie

Tens un pla mestre
El genocidi
No ho puc entendre
Gent de la mentida

You are to me the waste of flesh and blood
I'd love to see you buried in the mud
And when you die no one will shed a tear
So pass me by don't need your hatred here

Per a mi ets morralla de carn i sang
M’encantaria veure’t colgat en el fang
I quan moriràs ningú no vessarà una llàgrima
Així que passa’m de llarg, no necessite el teu odi

Got a master plan
Genocide
Can't understand
People of the lie

Tens un pla mestre
El genocidi
No ho puc entendre
Gent de la mentida

Prejudice, intolerance, eye for an eye

Prejudici, intolerància, ull per ull

You cannot hide behind those empty claims
Your racist pride is nothing but a game
And you will lose for right is on the side
Of those who choose to fight for humankind

No et pots amagar rere eixes afirmacions buides
El teu orgull racista no és més que un joc
I perdràs, perquè la raó està de la part
Dels qui escullen lluitar per la humanitat

Got a master plan
Genocide
Can't understand
People of the lie

Tens un pla mestre
El genocidi
No ho puc entendre
Gent de la mentida

You can't believe
Don't be deceived

No t’ho cregues
Que no t’enganyen

He llegit «Tretze tristos tràngols», d’Albert Sánchez Piñol

Després de llegir la novel·la La pell freda (ja vos en vaig parlar), de l’autor barceloní Albert Sánchez Piñol, he assaltat el seu llibre de contes Tretze tristos tràngols, una replega de xicotetes dosis de plaer literari que ha fet més curts els viatges diaris amb el bus.

En alguns casos, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt l’estil de Pere Calders, com ara «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també està present, darrere d’un tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», u dels que més m’ha agradat. No obstant, trobareu en el llibre relats de situacions versemblants, que podien passar a qualsevol ciutadà mitjà, com ara «Mai no compres xurros en diumenge» on s’aconseguix mantindre la tensió narrativa i el lector va amb l’ai al cor fins al final. Eixa mateixa tensió es troba en «Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana», en què Piñol mostra una vegada més la seua preferència per les coses africanes.

Tots els contes tenen en comú que u dels personatges passa algun tràngol, es troba en algun destret, del qual se’n surt a vegades sí, a vegades no. Els relats d’esta obra tenen lo que han de tindre les narracions curtes: la capacitat de divertir-nos, fer-nos pensar i sorprendre’ns d’alguna manera. Vos la recomane.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

La paraula de la setmana: «pitxer»

Moltes vegades he demanat un pitxer de cervesa en un bar i m’he trobat amb la incomprensió del cambrer i fins i tot la dels companys de taula. Recordem, doncs, que «pitxer» és la paraula que utilitzem els valencians i els balears per a referir-nos a un recipient amb una ansa a un costat i broc a l'altre, que servix per a contindre i abocar aigua o qualsevol altra beguda. També s’anomenen pitxers els gerros que servixen per a posar-hi flors, però hui m’interessa més destacar el primer significat, el del context de la restauració. Pitxer, doncs, és el que en castellà se sol dir jarra (excepte a Costa Rica, que es diu pichel!), i pot ser de cervesa, d’aigua, sangria, pomada, etc. Em fa l’efecte que alguns valencians han oblidat la paraula nostrada i l’han substituïda pel jarra castellà, adaptant la paraula fonèticament, i trobe que és una llàstima. En tot cas, podríem dir-li «gerro», «gerra» o «gerró», per bé que, com bé diu Enric Valor a Millorem el llenguatge (p. 101), «gerro» no és una paraula massa usual entre els valencians, i «gerra» i el seu diminutiu «gerró» solen ser de terrissa cuita i servixen per a contindre oli.

Per cert, si aneu a Gran Bretanya i voleu demanar un pitxer de cervesa en un bar, no vos calfeu el cap, es diu exactament igual –salvant les distàncies fonètiques, és clar–: a pitcher of beer.

Per favor, porteu ja el pitxer que cura tots els mals!

L’orige de la paraula es troba en el provençal, occità o francés antic i dialectal –segons les fonts que consultem– pichier, o siga, un gerro amb una ansa que servix per a abocar o servir beguda.

«Kill the King», de Rainbow

Continuem amb un poc de rock’n’roll, en aquest cas de tall heavy del més clàssic: «Kill the King» de la banda Rainbow, una de les grans del hard rock y heavy metal. Aquest tema pertany a l’àlbum Long Live Rock’n’roll –l’últim en què cantaria Ronnie James Dio– i seria un dels més tocats en directe per la banda. Rabent i de so èpic i demolidor, l’atronadora «Kill the King», de 1978, no perd vigència.

Danger, danger the Queen's about to kill
There's a stranger, stranger and life about to spill
Oh no, move me out of harm
I need a spell and a charm
Fly like the wind
I'm no pawn, so be gone, speed on and on

Perill, Perill! la reina està a punt de matar
Hi ha un foraster i sang a punt de ser vessada
Oh no, aparta’m del perill
Necessite un encanteri, un embruix
Volar com el vent
No sóc un titella, així que fot el camp, mou de pressa

Kill the King
Tear him down
Kill the King
Strike him down

Mateu el rei
Derroteu-lo
Mateu el rei
Escanyeu-lo

Power, power it happens every day
Power, devour all along the way
Oh no, move me out of harm
I need a spell and a charm
Fly like the wind
I'm no pawn, so be gone, speed on and on
Kill the King

Poder, poder, passa cada dia
Poder, devora tot el que troba al davant
Oh no, aparta’m del perill
Necessite un encanteri, un embruix
Volar com el vent
No sóc un titella, així que fot el camp, mou de pressa
Mateu el rei

Treason, treason, the specter looms again
Treason, treason, the realm is safe and then
Oh no, move me out of harm
I need a spell and a charm
Fly like the rainbow
I'm no pawn, so be gone, speed on and on

Traïció, traïció, l’espectre s’acosta una altra vegada
Traïció, traïció, el reialme està segur però
Oh no, aparta’m del perill
Necessite un encanteri, un embruix
Volar com l’arc de Sant Martí
No sóc un titella, així que fot el camp, mou de pressa

Kill the King, tear him down
Kill the King, got to take his crown
Kill the King, he'll rule no more
Strike him dead, he'll rule no more
Strike him dead, the people roar
Kill the King, take his head
Down, down, down, down
Oh, kill
Oh, kill
Oh, oh

Mateu el rei, estripeu-lo
Mateu el rei, cal llevar-li eixa corona
Mateu el rei, no manarà mai més
Mateu-lo ja, la gent cridarà
Mateu el rei, volem el seu cap
El seu cap, el seu cap
Oh, mateu
Oh, mateu
Oh, oh

Alfafar és més que un poble

Dotorejant per la xarxa he descobert que Alfafar no és tan sols un poble de l’Horta Sud (i una paraula difícil de pronunciar per als forans). Curiosament, és també el nom d’un grup de música francés, format per tres germans de Tolosa, que es defineix musicalment com a pop / punk / experimental. He escoltat un poc la seua música al seu myspace, i no estan malament del tot! Pel que he pogut esbrinar, van triar aquest nom per al seu grup perquè la mare dels seus membres, que fa anys que viu a França, és d’origen alfafareny. La paraula «Alfafar», doncs, els transmetia bones sensacions i records d’estius al nostre país quan eren menuts. Sí que deu sonar, d’exòtic, aquest nom per aquelles terres!

La paraula de la setmana: rebordonit

La d’esta setmana és una paraula ben curiosa, amb significats i matisos diversos; un mot tot terreny que, a més, s’utilitza per tot el domini lingüístic. «Rebordonir», significa, en el context agrícola, parar de créixer –un arbre o planta– abans d’estar ben format, no tindre un desenrotllament normal. Una planta que s’ha rebordonit, es quedarà esquifida i neulada sense haver arribat a la maduresa. També es diu un arbre rebordonit al que, sent bord per si mateix, se li posa un empelt per a que deixe de ser-ho, però així i tot aquell s’encabota a traure branques que continuen sent bordes. D’altra banda, «rebordonit» es diu també del bròcoli, concretament el bròcoli tardà (l’espècie que tarda més a desenrotllar-se). Rebordonides es diuen les figues tardanes, que no arriben a madurar. També es diu rebordonit l’arròs bord i salvatge, el qual cal separar del bo.

El més interessant és quan deixem el context agrícola i apliquem la paraula a les persones. Parlem, per tant, d’una persona rebordonida quan esta és borda, trapassera, a qui li agrada fotre i traure de polleguera a la gent. També es diu d’algú de caràcter poc amable i que, igual que l’arbre, no té remei perquè eixe caràcter és crònic. Un fill rebordonit pot ser, per exemple, aquell que ha eixit ateu en el si d’una família fermament religiosa. I és que un es guanya la fama de rebordonit quan actua de manera roïna respecte del que s’esperava d’ell atenent els seus antecedents familiars. Rebordonir, per tant, en eixe context, significa desviar-se del bon camí, perdre la bondat que se’t pressuposa per motiu dels teus orígens.

Amb eixe sentit de cosa cosa corrompuda, desviada, borda, impura, roïna... la paraula d’esta setmana es pot aplicar, en sentit figurat –i no cal dir-ho, negatiu– en una infinitat de contexts. Podem parlar, per exemple, d’una democràcia rebordonida (o siga, corrompuda), d’una adolescència rebordonida (o siga, tardana, o que no ha seguit el ritme de creiximent correcte), d’una llengua o d’una paraula rebordonida (corrompuda, transformada, descurada i influenciada per una altra).

Si parlem de fidelitat a les arrels o raïls, direm que un valencià rebordonit (o un francés, un espanyol etc.) és un paisà que s’ha desarrelat, corromput, que renega o que traïx els costums, tradicions o valors del seu país. En definitiva, un mal valencià, un mal francés o un mal espanyol. El «rebordoniment», per tant, es pot aplicar a la pèrdua o la desviació de la pròpia personalitat o identitat, la que s’ha heretat. Sense deixar eixe sentit d’abandonament i renúncia, també parlem de «rebordonir-se» quan algú abandona els estudis, especialment els teològics (com se sol dir, «penjar els hàbits»). També es diu que «el temps ha rebordonit» quan l’oratge es gira cap arrere, i per exemple, torna a fer calor quan ja havia arribat l’hivern.

Ell també el parla, ¿i tu?

Descobrisc aquest vídeo a Bloguejat. Sabíem que Vigo Montersen, a banda de parlar anglés, xarrava un espanyol argentinat molt correcte. Ara, que també sabia català ja és novetat. I és que sembla, que a banda de tindre els pares de Dinamarca i dels Estats Units, també té família a Rocafort...

La paraula de la setmana: revolta

La paraula de hui té molt a vore amb la vida diària: el trànsit, els cotxes, el camí a la faena... Una revolta és el tros de camí, carretera o riu que es desvia a dreta o esquerra i deixa temporalment la línia recta. En català també és pot dir revolt, en masculí, però pareix que els valencians la preferim femenina. Hi ha gent que diu curva en lloc de revolta, però curva és un mot clavat al del castellà que els diccionaris no accepten. En tot cas seria «corba», però eixa paraula no s’utilitza en este context, sinó com a adjectiu (una línia corba, un bec corb) i com a substantiu en contexts estrictament gràfics (corba analítica, corba de nivell). Per tant, parlarem d’una «revolta perillosa» i d’una carretera amb moltes revoltes, de les revoltes d’un circuit...

Reivindique hui esta paraula nostra. Per sort, tenim una expressió que ens la recorda: «Menjar més que una revolta de riu», és a dir, menjar molt.

He llegit: «La pell freda», d’Albert Sánchez Pinyol.

Molt bona, molt bona. La pell freda és una de les novel·les que més m’han sorprés enguany. L’objectiu d’este post, diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M’alegra comprovar com la literatura catalana actual té obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies, Heart of Darkness, o 1984. I és que és lloable com Sánchez Piñol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor (fer fàcil el que és difícil, com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures.

Cinc cèntims de l’argument: un activiste irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel qual tant ha lluïtat, s’autoexilia per despit en una diminuta illa deserta, perduda de la mà de Déu, amb l’excusa de desenvolupar-hi durant un any una faena de tècnic meteorològic que no té massa complicacions. Però no hi estarà sol. Hi ha també Batís, l’habitant del far, un germànic de passat fosc, un tipus, fred, calculador, simple i capquadrat. Tal volta un sonat. Molt prompte, l’aparició d’unes estranyes criatures a l’illa els obligaran a conviure en un espai reduït, en tensió i perill continus, en una lluita per la supervivència i amb una por malaltissa de l’enemic desconegut. Esta situació extrema, la falta de complicitat i la incomprensió amb el seu company, junt amb la successió dels esdeveniments i les relacions amb les bèsties faran aflorar en l’irlandés instints que desconeixia, i el canviaran sense remei. Però, ¿qui són eixos monstres? ¿En què es pareixen als humans i en què se’n diferencien? ¿Qui o què és el verdader enemic, si és que n’hi ha un?

El final... Sí, sol passar que no és com l’esperaves –però, ¿què esperava? ¿podia cap final ser satisfactori?– Podria dir que és descoratjador, pessimiste, claustrofòbic. ¿O potser no? Depén. Fa una miqueta de ràbia perquè es queda a mitges. Queden preguntes en l’aire, misteris per resoldre. Se’t queda l’ànsia per saber més sobre Aneris, la mascota-bestiola d’en Batís; de la seua relació d’incomprensió i alhora necessitat mútua amb l’irlandés; per conéixer el món i la condició de les bèsties que habiten les profunditats. Tal volta les respostes a eixes preguntes siguen irrellevants per al missatge que la història vol transmetre. Siga com siga, esta novel·la la gaudixes des de la primera pàgina fins a l’última. El gaudi del treball ben fet.

(Redacció modificada en maig de 2024)

Madrid catalanista?

Molt prop de la Catedral de La Almudena, Madrid, Espanya.

Algun dia havia de passar. En Madrid ja s'avorrixen del castellà i volen passar-se a la nostra llengua. Les estades en Cullera han donat els resultats esperats: el poble madrileny ja exigix l'ús del valencià per tot.

La paraula de la setmana: colgar

Per als aprenents d’un idioma relativament paregut al propi, són normals les interferències de la llengua materna i els anomenats «falsos amics». Per exemple, en anglés, dir library pensant que estem dient «llibreria» (quan en realitat estem dient «biblioteca»), o en francés, dir pourtant pensant que estem dient «per tant» (i en realitat estem dient «no obstant»). Estes esvarades lingüístiques són lògiques durant el procés d’aprenentatge, però amb el temps es resolen sempre. Ara bé, en un context com el nostre, de contacte continu entre dos llengües similars, estos erros poden perpetuar-se i passar a ser entesos, erròniament, com a vocables propis i genuïns, inclús entre parlants nadius. I més fàcilment del que ens pensem, si no cuidem el llenguatge.

Una de les interferències comunes dels qui aprenen valencià i tenen el castellà com a primera llengua és dir «colgar» amb el sentit de «penjar». No té més importància si es corregix. Però llavors u comença a preocupar-se quan comprova que també alguns valencianoparlants –potser bilingües des del bressol– comencen a confondre els dos mots i a utilitzar colgar amb el sentit de «penjar». Perquè «colgar» en valencià existix, però té un significat ben diferent del colgar del castellà. Significa enterrar o soterrar, posar una cosa en un clot i cobrir-la amb terra, cendra o arena. També vol dir cobrir alguna cosa totalment davall d’algun objecte. Colgarem, per exemple, la piscina d’un xalet, perquè costa molt de mantindre o perquè ja no la utilitza ningú. Colgarem els nostres morts. També és possible que, regirant l’estanteria de casa, trobem una foto antiga que ja no recordàvem, colgada entre tants llibres. O potser busquem la part de dalt del pijama, que ens llevàrem durant la nit per la calor, i la trobem colgada entre els llençols. I sense anar-nos-en del llit, nosaltres mateixos ens colgarem quan tindrem son; perquè colgar-se és també un sinònim de gitar-se.

La paraula d’esta setmana, tant en valencià com en castellà, ve del llatí collocare, 'situar, col·locar; cobrir el foc', derivat de locus, 'lloc'. Curiosament, mentres en castellà significa col·locar una cosa en alt, sense que toque terra, en valencià vol dir just el contrari, posar-la davall terra.

Poison

L’altre dia Joaquín Sabina va dir en una entrevista que li feia Iñaki Gabilondo que no hi ha quasi cançons d’amor, sinó més aviat cançons que narren els moments anteriors o els moments posteriors a la fruïció de l’amor. Desig, primer, i desamor i despit, després. Comencí a pensar en cançons en què tot fóra de color de rosa i és cert, en són una minoria, que tenen molt poc d’interés i que –per què no dir-ho– fan malícia i tot.

Doncs bé, la que vos pose hui és de les que s’acosten més al desamor i al despit. Una de les bones, per tant. L’amor com una malaltia, un verí, és un tòpic vell però que no perd validesa. Pareix que Alice Cooper no va tindre una iaia que l’avisara que «les dones són molt roïnes», i començà a festejar amb una que no li convenia. En aquest hit de 1989, comercialíssim amb una tornada de les que se’t graven a foc, ens explica com encara no pot llevar-se-la del cap.

Your cruel device
Your blood like ice
One look could kill
My pain, your thrill

Els teus cruels enganys
La teua sang és com el gel
Una mirada pot matar
El meu dolor és la teua excitació

I want to love you, but I better not touch (Don't touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much (Too much)
I want to taste you but your lips are venomous poison
You're poison runnin'thru my veins
You're poison, I don't want to break these chains

Vull estimar-te però millor no et tocaré
Vull abraçar-te però la raó em diu que no ho faça
Vull besar-te però ho vull massa i tot
Vull tastar-te però els teus llavis són verí maligne
Ets el verí corre per les meues venes
Ets verí, però no vull trencar aquestes cadenes.

Your mouth, so hot
Your web, I'm caught
Your skin, so wet
Black lace on sweat

La teua boca, tan calenta
La teua teranyina, hi estic atrapat
La teua pell, tan humida
Llenceria negra amerada de suor

I hear you calling and it's needles and pins (And pins)
I want to hurt you just to hear you screaming my name
Don't want to touch you but you're under my skin (Deep in)
I want to kiss you but your lips are venomous poison
You're poison runnin'thru my veins
You're poison, I don't want to break these chains

Sent la teua veu i note un formigueig
Vull fer-te mal només per sentir-te cridar el meu nom
No vull tocar-te però estàs aferrada a la meua pell (profundament)
Vull besar-te però els teus llavis són verí maligne
Ets el verí corre per les meues venes
Ets verí, però no vull trencar aquestes cadenes.

He llegit: «L'home manuscrit», de Manuel Baixauli

«L’home manuscrit» és una novel·la estranya i poc convencional. Un solitari lletraferit de Sueca està a punt de fer quaranta anys. Este fet suposarà una imminent «Intervenció» en la seua vida, i ell ho sap. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera intervenció que patix. N’ha viscut algunes temps arrere, des de ben menut. Però aquelles no eren cites, sinó missatges: frases escrites en el sostre, estranyes comunicacions radiofòniques... que li contaven històries sobre ell mateix, narracions en les quals personatges de la seua vida quotidiana, sotmesos a una distorsió quasi onírica, pareixia que volien revelar-li alguna cosa, donar-li una lliçó, llançar llum sobre el seu passat, i tal volta orientar-lo sobre el seu futur. En eixes revelacions, tornarà a vore els pares –morts en un accident–, coneixerà el germà major –que no sobrevisqué al part–, i fins morirà temporalment per a finalment gojar d’una segona oportunitat.

Si alguna cosa aprén d’estes «visions» és que la vida és qüestió de triar entre uns camins o uns altres, i que un esdeveniment puntual pot canviar-ho tot. Així, el camí que ell escull és el de la vida solitària al camp; allà, escriurà i reescriurà, al llarg dels anys, el seu Dietari, en el qual havia transcrit fil per randa els missatges de les intervencions. És la devoció per eixe quadern –que refà, corregix, amplia, depura contínuament– la que fa que li dedique la seua existència. A la contínua reflexió sobre si mateix, el seu passat i el seu present, a través de la literatura.

Es convertix així, cap als quaranta anys, en un home insociable, enfrascat en el seu manuscrit, un home que esdevé, ell mateix, un personatge... que sempre ho ha sigut, sense saber-ho. Ací és quan la seua tragèdia s’acosta, quan arriba el dia de la cita i s’adona que qui el convoca és el seu jo autèntic. El convocat no era més que un personatge, com els del seu Dietari; una ficció inventada pel jo real, que l’ha imaginat per a oblidar la seua vida grisa. Un «jo» que ha fet una recreació mental de si mateix amb un destí diferent, el de l’opció que voldria haver triat, la de l’home solitari, que es dedica a la literatura, a soles i en pau amb ell mateix. L’escena de la conversació entre es dos «jos» és dels millors passatges de la novel·la, amb el «real» que ha decidit eliminar l’altre, absorbir-lo. Un escrit tens amb pinzellades de novel·la negra, primers plans, xamades de cigarret que es fan eternes...

Este llibre és un bucle literari, un llibre dins d’un llibre, una reflexió sobre la literatura i sobre la busca de la pròpia personalitat. I potser, també, una ferramenta contra l’oblit de la vida de persones anònimes, les que ni tan sols arriben a ser tinta en un paper. Cap al final, a més, resulta ser un autèntic drama. La contratapa de l’edició de l’editorial Moll diu que la lectura demana «un cert grau d’exigència». És de veres que en algun punt del llibre el lector es troba desconcertat, buscant un fil conductor, tractant d’ubicar personatges i d’establir nivells de ficció en un text que és fantàstic i que va més allà de la versemblança. Però crec que potser eixe xicotet «grau d’exigència» –que per a mi no ho ha sigut, puix no podia parar de llegir– és precisament el que a vegades un bon llibre ha de tindre. Digam-ne, doncs, «grau d’originalitat», o de capacitat sorprenedora. És un tòpic dir-ho, però esta és una lectura que no deixa indiferent.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2009-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

(Redacció modificada en setembre de 2024)

La paraula de la setmana: «raïl»

En qualsevol llengua, i potser especialment en valencià, l’evolució d’una paraula a sovint dona lloc a múltiples variants per tot el territori lingüístic*. És clar que és normal i desitjable que llengua estàndard ens aclarim amb una sola forma; però a vegades hi ha l’opció d’utilitzar dos variants formals (per exemple unflar/inflar, servei/servici...) i això, lluny d’embolicar la troca, crec que enriquix la llengua i li dona molt de joc. En la pràctica, és clar, sempre hi ha una variant que triomfa més que una altra, especialment si una de les dos es gasta en un àmbit més restringit. 

Un cas de les que no triomfen, i que hui m’interessa recordar, és potser el de raïl, una variant formal i normativa de arrel. Em fa la impressió que esta última s’usa de manera més generalitzada, almenys en llengua escrita. La forma raïl, que apareix com a entrada secundària en els diccionaris normatius, és la que utilitzem no només els valencians, sinó també un grapat de catalans de les comarques occidentals. I curiosament, pareix que és la forma més antiga. Una raïl, no cal dir-ho, és la part inferior del vegetal, generalment subterrània, que servix per a fixar la planta en la terra i prendre’n les substàncies nutritives.

El mot d’esta setmana prové del llatí radīce, que va passar a rahiu i d’ací a raïl. D’esta forma es va passar a rel, i d’ací a arrel, per l’aglutinació de la -a de l’article la. De fet, en la llengua oral, amb la forma raïl hi ha la mateixa aglutinació. Pregunteu a la gent major: diuen arraïl i l’arraïl. I és ben curiós, perquè este és un fenomen idèntic al que ocorre amb paraules com amoto i arràdio, hui considerades vulgars. L’únic és que en el cas de raïl –i a diferència d’arrel, etimològicament impròpia– la forma aglutinada no ha passat als diccionaris normatius. (Actualització de 2024: tant raïl com arraïl tenen entrada en el Diccionari normatiu valencià).

*Pensem en l’anglés realize/realise, theater/theatre, color/colour o en el castellà yerba/hierba, aliaga/aulaga, garroba/garrofa/algarroba, etcètera.

(Redacció modificada en maig de 2024)

Veges tu!

Passe a sovint pel carrer Jesús de València. L’altre dia caminava als peus de la Finca Roja i vaig vore dos cartells plantats a la vorera que anunciaven la rehabilitació de façana i cúpules; un del Pla E i l’altre de l’empresa adjudicatària. Els detalls els vaig saber en acostar-m’hi, ja que des de lluny, l’únic que vaig guipar va ser una frase a peu de cartell: «Vetges tu». Desafortunada espifiada ortogràfica, ja que «veges», del verb «veure», s’escriu amb «g» i no amb el dígraf «tg». Un cas típic d’ultracorrecció, una analogia amb formes de verbs que sí s’escriuen amb aquest dígraf, com per exemple desitges, viatges o petges.

Però molt més sorprenent que la falta d’ortografia –ja estem tan avesats a aquestes coses!– és la qüestió: ¿I eixa expressió? ¿Què pinta en un cartell d’obra?

Doncs bé, resulta que «Vetges tu i mediterrània» –aquest és el nom complet– és una empresa, un grup d’arquitectes que es dediquen a l’urbanisme i el paisatgisme. I «vetges» n’és el nom oficial, l’escriuen sempre així. Han fet bastants projectes a la ciutat de València, des de fa un bon grapat d’anys. Van dissenyar, per exemple, la Casa de l’Aigua (la comissaria del Túria) i un tram de riu fins a Nuevo Centro, que inclou les instal·lacions esportives i algunes fonts. Actualment són responsables de la restauració de la Plaça Redona i, com hem vist, també de la de la Finca Roja.

Alguns dels seus membres són professors d’urbanisme i projectes de la Universitat Politècnica. Pareix que alguns dels integrants o fundadors del grup són valencianoparlants. És bastant probable, doncs, que el nom de l’empresa vinga d'una conya seua. Potser és una invitació (passe i mire!) a veure les seues obres? En qualsevol cas, llàstima la falta d’ortografia.

Converses de gimnàs

Vuit del vespre. Vestidors del gimnàs. Hora punta. Uns deu hòmens més o menys, uns més primets, d’altres més fornits, es visten amb roba neta o es despullen de la bruta, trauen o fiquen roba en els armariets. El forçut més gran del lloc (no un xic guaixat, no, sinó un gegant, hipermusculat, unflat, d’esquena blanca i rosada, peluda, bíceps com dos caps, cabells rapats capquadrats, mandíbula prominent i barba de quatre dies) parla en veu alta a un altre xicot que, des de dins les dutxes, assenteix, contesta de tant en tant, amb monosíl·labs, al que diu el forçut.

«¿Tú no tienes niños? Pff aún tienes suerte, ¿sabes? Así quisiéramos estar todos. Yo el otro día nano, tú flipa nano, mi suegro que le dice a mi mujer... le dice que si no dedico tiempo a los niños... ¿Sabes o qué nano? Chivándose ahí como si estuvieramos en el parvulario, ¿Sabes? ¿Que somos niños, o qué? Mira yo porque estaban los niños delante... que son pequeños, ¿sabes? ¿Qué estamos, en el parvulario o qué, nano?»

L’espectador, que no és pare, es fica en la dutxa i perd el fil del monòleg. Mentrimentres, pensa que si algú proper li diguera que no dedica temps als seus fills, li cauria la cara de vergonya, com a mínim el preocuparia, i l’últim que faria seria contar-ho en públic... Comença a pensar en coses seues, però en eixir de la dutxa i començar a vestir-se, s'adona que la conversa continua: el tema ha versat sobre l’economia i la feina.

«Mira nano... –ací el forçut alça la veu més encara, de manera que és impossible per a qualsevol en la sala no escoltar la història, i comença a trescar inquiet del banc on té la roba, a l’armariet, de l’armariet a l’espill, a batzegades, com un goril·la– ¿Tú sabes donde trabajaba yo antes? ¿Tú sabes dónde?Allí en la Pista, en las putis... Allí venía de todo, nano ¡pff! Ah y las tías menudos pibones, nada de feas, las cerdacas... –Goril·la es creix, satisfet per haver captat l’atenció–. Mira, yo no me follé a ninguna por respeto a mi mujer –ací l’interlocutor diu alguna cosa com «ah, ahí ya estabas con tu mujer?»–. Ah pero, que si te pillaban con alguna, al momento en la calle, ¿sabes nano? Molaba porque ganabas una pasta, ¿sabes? Dos años estuve allí. Lo que pasa, nano, es que me pasaba de cinco de la tarde a cinco a cinco de la mañana allí, ¿sabes? Y allí... pues de todo sabes. Yo me portaba bien, sabes. La liaba de vez en cuando, si se me iba la olla. Uno de allí mató a uno ¿sabes? –ací ja tothom al vestidor gira el cap en silenci durant un segon per mirar Goril·la–. Se ve que le empujó, sabes, ¡la movida era por una de adentro! Claro y aquel, pim pam, le metió un puñetazo en toa la cabeza y el tío al suelo, sabes nano. Total que va el tío va y se da con la nuca en el bordillo, y allí, nano, que empieza a salir sangre, tío... ¡buah! –ací el to és jocós, com si haguera contat un acudit– Que se lo había cargao, sabes. Dos días en coma en el hospital y muerto. ¡Salió en la televisión y todo!

He llegit: «Una biblioteca en el desert»

Mai vos ha passat que trobeu en un llibre una paraula que no coneixíeu, i a l’endemà mateix la sentiu dir en la boca d’algú? Mai no heu llegit un llibre que esmenta, de passada, un lloc on heu estat recentment, o que coneixeu bé, o en el qual fins i tot vos trobeu en el moment precís de la lectura? Són casualitats que no deixen de sorprendre’m. «Quina parida», direu, però és que enguany me n’estan passant un fum. L’última va ser fa un parell de caps de setmana, que anava jo en el tren Euromed llegint un article de Joan Francesc Mira que parlava, precisament, dels seus viatges en aquest tren (!). Durant el mateix trajecte, m’assabentí que l’escriptor valencià visqué en un barri del Cap i casal que jo conec molt bé... les casualitats em persegueixen!

Aquesta era una petita excusa per parlar-vos d’un llibre bastant susceptible de ser llegit al tren, al bus... en qualsevol d’aquests mitjans de transport que hem convertit en llocs de lectura per no morir-nos de l’avorriment davant la visió dels mateixos edificis i voreres de tots els dies, o la conversa insulsa de les senyores del costat. Es tracta, doncs, d’«Una biblioteca en el desert», un recull d’articles de Mira –petits assaigs, curtets curtets– que aquest antropòleg, traductor i escriptor paisà nostre ha publicat al llarg dels anys en diferents mitjans de comunicació. Les seues mini-reflexions abracen tant la Història, la sociolingüística i la mitologia, com les simples anècdotes personals de viatges. És bastant entretingut, amanoset si no teniu massa temps per llegir, i interessant perquè incita a llegir i saber més sobre els temes de què parla. Temes que a vegades sonen a xinés, i que d’altres, se’ns apareixen tan propers.

La paraula de la setmana: «rebentat»

M’he adonat que quasi sempre les «paraules de la setmana» són verbs. ¿Tal volta tenen els verbs més pes en la llengua que un prescindible substantiu? ¿Constituïxen la columna vertebral d’un idioma? ¿Donen potser més possibilitats, més joc? Siga com siga, a partir d’ara tractaré de no deixar de banda substantius i adjectius, pobrets.




La d’esta setmana és una paraula que –m’atrevisc a dir i amb moltes probabilitats d’equivocar-me estrepitosament– s’ha substituït pel seu equivalent castellà en la llengua parlada de determinades zones. Com a mínim en la ciutat de València i les comarques centrals. «Carajillo» és una de les paraules d’ús habitual que el parlant d’estes zones reconeix –si es para a pensar-ho– com a no genuïna del valencià, però no deixa d’utilitzar-la per dos motius: en primer lloc, perquè no coneix el vocable valencià o no li interessa; en segon lloc, perquè coneix la forma catalana apresa a través d’algun mitjà escrit –el cas de «cigaló», que és com es diu en Barcelona– però sap que si la diu en un bar de Massanassa, Burjassot o València, podria produir-se una situació d’incomprensió.

Imaginem-nos que u d’eixos parlants desconeix la nostra paraula de la setmana: rebentat, i que un dia consulta un diccionari i s’assabenta de la seua existència. Pregunta a família i amistats valencianoparlants de l’Horta i ningú no l’ha sentida abans. Llavors una vesprada va a prendre café amb uns amics a la terrassa d’un bar de la plaça Xúquer de València capital. Una cambrera simpàtica i riallera els atén en valencià. Al parlant se li ocorre demanar-li un «rebentat de whisky» i, per a sorpresa seua, la xicona l’entén. Ell, encuriosit, li pregunta d’a on és (descarta immediatament que de la capital), i ella li diu un poble que el parlant ja no recorda –¡ai, la memòria!– però que juraria que era de la Safor. Ella entén i utilitza amb total naturalitat el substantiu rebentat. Molt de temps després, el parlant s’assabentaria que esta és una paraula normalíssima, també, en les Illes Balears.

Eixe parlant desinformat soc jo, mal que em pese. Per això incloc esta paraula en la llista de parauletes setmanals amb l’esperança que, si hi ha lectors fidels o esporàdics d’este blog que, com jo, desconeixien esta paraula tan fonamental –segur que en seran pocs, que vos agrada molt estar pels bars– la utilitzen d’ara en avant en el seu establiment alcohòlic habitual.

L’origen de «rebentat», per cert, és –¡com no!– verbal. «Rebentar» un café és, segons el Diccionari català-valencià-balear, mesclar-lo amb un licor que li traga la fortor o li suavitze el gust. Ara bé, segons quin licor utilitzem, el que fem més prompte és enfortir-lo... En català també en diuen «perfumat» o «cigaló». El cas de «perfumat» és bastant clar; el de «cigaló» és més fosc: pareix que prové de «cigala» (membre viril), perquè antigament esta beguda se servia en uns gots alts i prims, de forma fàl·lica. Seria així un cas paral·lel del castellà, ja que «carajo» també fa referència en eixa llengua al penis... Però també hi ha qui diu que «carajillo» prové del coratge –corajillo– que prenien els hòmens que anaven a la guerra quan prenien este beuratge.

18 and life

Tornem amb els temassos de hard-rock. El de hui és 18 and life, segon single de l’àlbum debut de la banda Skid Row (1989). Va ser la seua primera balada i hit, escrita pel guitarrista Dave Sabo després de llegir un article de diari sobre un xic de divuit anys que havia estat condemnat a cadena perpètua per disparar i matar un amic seu amb un revòlver que creia que no estava carregat.

Aquest n’és el videoclip, si voleu només escoltar-la cliqueu ací

Ricky was a young boy, he had a heart of stone.
Lived 9 to 5 and worked his fingers to the bone.
Just barely got out of school, came from the edge of town.
Fought like a switchblade so no one could take him down.
He had no money, oooh no good at home.
He walked the streets a soldier and he fought the world alone
And now it's

Ricky era un xicot amb el cor dur com una pedra
Treballava de 9 a 5 i s’hi deixava la pell
A penes havia deixat l’escola, era dels afores de la ciutat
Lluitava com una navalla automàtica, ningú no el podia tombar
No tenia diners, les coses a casa anaven malament
Caminava ert com un soldat, lluitava tot sol contra el món
I ara…

18 and life, you got it
18 and life, you know
Your crime is time and it's
18 and life to go

Tens 18 anys i tota una vida
18 i tota una vida, ja saps
El teu crim és el temps
18 i tota una vida per endavant

Tequila in his heartbeat, His veins burned gasoline.
It kept his motor running but it never kept him clean.
They say he loved adventure, "Ricky's the wild one."
He married trouble and had a courtship with a gun.
Bang Bang, shoot 'em up, The party never ends.
You can't think of dying when the bottle's your best friend
And now it's

Li bategava tequila en el cor, les seues venes cremaven com gasolina.
Això li mantenia el motor en marxa, però mai no el mantingué net
La gent deia que li encantava l’aventura, «Ricky sí té collons!».
És casà amb problemes i embolics i flirtejà amb una pistola.
¡Bang bang! engega’ls un tret, la festa no s’acaba mai.
No es pot pensar en la mort quan la botella és la teua millor amiga
I ara…

"Accidents will happen" they all heard Ricky say
He fired his six-shot to the wind, that child blew a child away.

«Els accidents ocorren», tots sentien dir a en Ricky»
Disparà el seu revòlver a l’aire, i aquest xiquet s’emportà la vida d’un altre.

La paraula de la setmana: refilar

La paraula d’aquesta setmana també és digna de ser recordada. Si no m’enganye, l’ús concret que m’interessa comentar-vos és únic del valencià, puix no apareix als principals diccionaris normatius catalans. I és que refilar, primerament, és el que fan els pardals (cantar, vaja, fer piu piu, fer refilets); però a més a més, «refilar» significa en valencià llançar, tirar una cosa –llançar-la lluny, concretament, segons el DCVB. Vos en pose un exemple: a vegades, quan prenc el pèl de broma a la meua iaia, si estem en taula sempre m’amenaça dient-me «que et refilaré el got...!» (per sort mai ho ha fet, de moment). Una variant del mot bastant estesa és «enrefilar», que supose es deu a una pronominalització impròpia, similar a la que ocorre a mots dialectals i no normatius com ara «escomençar», «endespués», etcètera.

Últimament no he sentit dir gaire aquesta parauleta a gent jove (clar, que, tampoc no estem tot el dia llançant-se coses). Així i tot, ¿és possible que «refilar» estiga perdent-se davant «tirar» o «llançar»?

Art en miniatura

Si vos agrada l’arquitectura gòtica –característica especialment de l’antic Regne de València– ara mateix hi ha una xicoteta exposició al vestíbul de l’edifici de l’Escola Tècnica Superior de Gestió en l’Edificació de la Politècnica de València que vos pot interessar. L’adjectiu «xicoteta» li va molt bé perquè s’hi exposen reproduccions exactes d’edificis gòtics emblemàtics valencians, fetes amb fusta, però a una escala molt menor que la real. És un autèntica faenada de miniaturisme (s'han reproduït tot al detall, tant per fora com per dins) que els ha quedat molt rebé. A banda de lluir-se amb la reproducció, és interessant perquè s’hi ensenya com eren aquests monuments durant el procés constructiu. Encara que no en donen fe, vos deixe unes fotos:

Maqueta de l'absis de l'Església d'El Salvador, a Borriana

Absis real de l'església

Palau Ducal de Gandia

Procés constructiu d'una columna de la Llotja de la Seda de València

Convent de Sant Doménec, a València. Dins s'han reproduït al detall les voltes sense nervadures (les pedres s'aguanten per la pressió mateixa). Observeu darrere a l'esquerra la singular escala de caragol doble, ja que una porta al primer pis i l'altra al terrat.

«En el País... mmm, este... en Valencia»

A vegades veig Los desayunos de la Primera. Dimecres passat, dia 21, varen entrevistar a Celia Villalobos, ex ministra de sanitat quan el PP manava en el Govern d’Espanya. Entre altres coses, contà com va ser amonestada pel seu partit quan va votar a favor de la llei del matrimoni gai. Però el fet anecdòtic que vullc contar-vos és un altre: quan la presentadora, Ana Pastor, li pregunta sobre el cas Gürtel (concretament en el minut 35.05), pareix que a la malaguenya li ix tan natural l’expressió «País Valencià». I ràpidament s’autocensura. Ací va la frase:

«[Ricardo Costa es] exsecretario general de los populares en el País... valencia... en, en Valencia» (36.10, veieu el vídeo ací)

(Ay Villalobos, ¡que te volverán a amonestar! ¿No te ha dicho la dirección del partido que eso de «País Valenciano» está prohibido decirlo? Caca, caca y caca.)

I jo em faig una pregunta: el nom «País Valencià», ¿se l’ha apropiat una tendència política concreta? O ha sigut una tendència contrària a aquella la que s’ha preocupat de demonitzar-lo? En qualsevol cas, pareix que sovint es diu amb la boca menuda, o la gent intenta desdir-se’n quan quasi l’ha dit, com en el cas de Villalobos.

Here I go again

Tornem amb temassos al blog. Un dels hits més famosos de la banda de hard-rock Whitesnake. Dave Coverdale, amb el sabor recent del fracàs amorós, fa el cor fort i crida al vent que ací està ell per aguantar el que haja de vindre. La cançó és bastant comercial així que encara que no sigueu amants del gènere, segur que la coneixeu. Va eixir a la llum en 1982, i aquesta és una segona gravació d’un disc de 1987 que va pegat fort també durant els 90.

I don’t know where I’m going
But, I sure know where I’ve been
Hanging on the promises
In songs of yesterday
An I’ve made up my mind,
I ain’t wasting no more time
But, here I go again
Here I go again

No sé cap a on vaig
Però estic segur d’on vinc
Aferrant-me a les promeses
de cançons del passat
I ja m’hi he decidit
No pense perdre més el temps
Ací estic, altra vegada
Ací estic de nou

Though I keep searching for an answer,
I never seem to find what I’m looking for
Oh lord, I pray
You give me strength to carry on,
cos I know what it means
To walk along the lonely street of dreams

Per molt que busque una resposta
Pareix que mai haja de trobar el que estic buscant
Oh Senyor, et pregue
Que em dónes la força per a continuar
Perquè sé molt bé què és
Caminar pel solitari carrer dels somnis

An here I go again on my own
Goin down the only road Ive ever known,
Like a drifter I was born to walk alone
An I’ve made up my mind
I ain’t wasting no more time

Ací estic altra volta tot sol
Enfilant l’únic camí que he conegut
Com un rodamóns, vaig nàixer per caminar tot sol
I ja m’hi he decidit
No pense perdre més el temps

I’m just another heart in need of rescue,
Waiting on love’s sweet charity
And I’m gonna hold on
For the rest of my days,
cos I know what it means
To walk along the lonely street of dreams

Tan sols sóc un altre cor que necessita que el rescaten
Esperant la caritat dolça de l’amor
I resistiré
Durant la resta dels meus dies
Perquè sé molt bé que és
Caminar pel solitari carrer dels somnis

La paraula de la setmana: «desllavassat»

«Desllavassar» significa aclarir massa (un guisat o altre menjar) per excés d’aigua, o siga, aigualir. Així, un caldo desllavassat queda un tant fat, sense sabor, insuls, sense substància. Tot i que la paraula de hui és culinària, també la podem fer servir en contextos no estrictament gastronòmics, amb un significat aproximat en moltes ocasions al «soso» del castellà. I és que moltes coses poden ser insípides i mancar de gràcia. Així, desllavassat pot estar un brou de peix, però també pot ser desllavassat el discurs d’un polític poc compromés, o un partit de futbol on no hi ha gols ni emoció, o un concert, o un blog o fòrum de discussió on no es diu res interessant.

La paraula «desllavassar» és un derivat de ‘llavar’, tot i que és probable que el seu ús en valencià es dega al mot castellà deslavazar (també deslavar), que té el mateix significat que en la nostra llengua.

Sobre gests

Abans de viatjar a Bulgària, vaig llegir en algun lloc que una de les coses que havia de tindre en compte de la cultura del país és que els búlgars gesticulen de manera diferent a nosaltres. Açò no tindria més importància si la cosa es limitara a un gest o un moviment de mans anecdòtic local, però en este cas la rellevància no era menor. I és que els búlgars, quan han de dir que sí amb el cap, fan el nostre ‘no’, o siga, amb la boca diuen que sí (Да, pronunciat da) però menegen el cap d’esquerra a dreta. ¿I què fan quan han de dir no? Doncs diuen que no, evidentment, (Не, pronunciat ne) però menegen el cap de dalt a baix: per a nosaltres, com si digueren que sí. U s’oblida d’açò fins que porta uns dies en el país i sorgixen els malentesos. Els meus, afortunadament, no foren desagradables. Descobrir com et diuen que yes mentres amb el cap pareix que et diguen que «d’això res» em portà situacions prou divertides.

Que sí o que no, en què quedem?

És curiós com el llenguatge no verbal canvia d’una cultura a una altra. Si heu conegut italians sabreu que són molt amics de gesticular al parlar. Les fotos de baix mostren alguns dels gests italians per excel·lència. Del primer (dits juntets i moviment de la mà amunt i avall) pel que he vist, el gasten quan alguna cosa els trau de polleguera, quan senten un xicotet desfici, probablement perquè volen que vages al gra amb lo que estàs dient. Crec recordar vore com el feien mentres pronunciaven la frase «Questo non c’entra!» que vol dir «¿I això que té a vore amb lo que estàvem parlant?». El solen fer amb un braç, encara que a vegades el fan amb els dos, sacsant els braços sencers, però el significat d'este gest és diferent i no n’estic segur. Pareix que el sentiment és més fort.

«Ma che cazzo...»

Un altre gest italià és este que teniu baix, quan posen el dors de la punta dels dits al mentó, i els menegen cap a dins i cap a fora com si es rascaren la barba. Vol dir que lo que els dius no els importa ni els afecta, que avorrixes.

«Me ne frego»

Els britànics també tenen els seus gestos genuïns. Recorde que em sorprenguí quan aprenguí els matisos del V sign, és a dir, el gest de victòria amb la mà (dos dits estirats i la resta tancant el puny). Hem d’anar amb compte quan el fem i mostrar la palma de la mà, no girar-la i ensenyar-ne el dors al nostre interlocutor, perquè en Anglaterra este és un gest ofensiu equivalent a fer botifarra amb el dit del mig; és a dir, com dir-li «Ves-te’n a pastar fang», però a més amb un to desafiant. M’explicaren que l’orige ofensiu d’este gest prové del desafiament que els soldats francesos feren als arquers anglesos en la Guerra dels Cent Anys. Asseguraren que tallarien els dos dits de la mà amb què els anglesos guiaven les fletxes. Però finalment els gavatxos perderen la partida i els seus enemics se’n mofaren ensenyant els seus dits sans i estalvis.

¿I els valencians? ¿Tenim algun gest identitari?

(Redacció modificada en juliol de 2024)