Després de llegir la novel·la «La pell freda» (ja vos en vaig parlar), de l’autor barceloní Albert Sánchez Piñol, he assaltat el seu llibre de contes «Tretze tristos tràngols». Un recull de xicotetes dosis de gaudi literari que m’han fet més curts els viatges rutinaris amb el bus.
En ocasions, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt Pere Calders, com per exemple «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també hi és present, rere el tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», un dels que més m’ha agradat. Tanmateix, trobareu en el recull relats de situacions versemblants, que podien passar a qualsevol ciutadà mitjà, com «Mai no compres xurros en diumenge» on s’aconsegueix mantindre la tensió narrativa i el lector va amb l’ai al cor fins al final. Aquesta mateixa tensió és a «Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana», on Piñol mostra una vegada més la seua preferència per les coses africanes.
Tots els contes tenen en comú que un dels personatges passa algun tràngol, es troba en algun destret, del qual se’n surt a vegades sí, a vegades no. Aquest recull té el que ha de tindre la narració curta, la capacitat de divertir-nos, fer-nos pensar i sorprendre’ns d’alguna manera. Vos el recomane.
En ocasions, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt Pere Calders, com per exemple «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també hi és present, rere el tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», un dels que més m’ha agradat. Tanmateix, trobareu en el recull relats de situacions versemblants, que podien passar a qualsevol ciutadà mitjà, com «Mai no compres xurros en diumenge» on s’aconsegueix mantindre la tensió narrativa i el lector va amb l’ai al cor fins al final. Aquesta mateixa tensió és a «Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana», on Piñol mostra una vegada més la seua preferència per les coses africanes.
Tots els contes tenen en comú que un dels personatges passa algun tràngol, es troba en algun destret, del qual se’n surt a vegades sí, a vegades no. Aquest recull té el que ha de tindre la narració curta, la capacitat de divertir-nos, fer-nos pensar i sorprendre’ns d’alguna manera. Vos el recomane.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada