dimecres, 18 de novembre de 2009

He llegit: «L'home manuscrit», de Manuel Baixauli


«L’home manuscrit» és una novel·la estranya i poc convencional. Un solitari lletraferit de Sueca està a punt de fer quaranta anys. Aquest fet suposarà una imminent «Intervenció» en la seua vida, i ell ho sap. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera intervenció que pateix. N’ha viscut algunes temps arrere, des de ben menut. Però aquestes no eren cites, sinó missatges: frases escrites en el sostre, estranyes comunicacions radiofòniques... que li contaven històries sobre ell mateix, narracions en què personatges de la seua vida quotidiana, sotmesos a una distorsió quasi onírica, semblaven voler revelar-li alguna cosa, donar-li una lliçó, llançar llum sobre el seu passat, i tal volta orientar-lo sobre el seu futur. Així, en aquestes revelacions, tornarà a veure els pares –morts en un accident–, coneixerà el seu germà major –que no va sobreviure el part–, i fins i tot morirà temporalment per finalment gaudir d’una segona oportunitat.

Si alguna cosa aprén d’aquestes «visions», és que la vida és qüestió d’escollir entre uns camins o uns altres, i que un esdeveniment puntual pot canviar-ho tot. Així, el camí que ell escull és el de la vida solitària al camp. Allà, escriurà i reescriurà, al llarg dels anys, el seu Dietari, on havia transcrit fil per randa els missatges de les intervencions. És la devoció cap a aquest quadern –que refà, corregeix, amplia, depura contínuament– al que dedicarà la seua existència. A la contínua reflexió sobre si mateix, el seu passat i el seu present, a través de la literatura.

És converteix així, cap als seus quaranta anys, en un home insociable, capficat amb el seu manuscrit, un home que esdevé, ell mateix, un personatge... que sempre ho ha sigut, sense saber-ho. Ací és quan la seua tragèdia s’acosta, quan arriba el dia de la cita i s’adona que qui el convoca és el seu vertader jo. El convocat no era més que un personatge, com els del seu Dietari; una ficció inventada pel jo real, que l’ha imaginat per oblidar la seua vida grisa. Un «jo» que ha fet una recreació mental de si mateix amb un destí diferent, el de l’opció que voldria haver escollit, la de l’home solitari, que es dedica a la literatura, sol i en pau amb si mateix. L’escena de la conversa entre es dos «jos» és del millor de la novel·la, amb el «real» que ha decidit eliminar l’altre, absorbir-lo. Un passatge tens amb pinzellades de novel·la negra, primers plans, xamades de cigarreta que es fan eternes...

Aquest llibre és un bucle literari, un llibre dins d’un llibre, una reflexió sobre la literatura i sobre la recerca de la pròpia personalitat. I, potser, també, una ferramenta contra l’oblit de la vida de persones anònimes, les que ni tan sols arriben a ser tinta en un paper. Cap al final, a més, resulta ser un autèntic drama. La contratapa de l’edició de l’editorial Moll diu que la lectura demana «un cert grau d’exigència». És de veres que en algun punt del llibre el lector es troba desconcertat, buscant un fil conductor, tractant d’ubicar personatges i d’establir nivells de ficció en un text que és fantàstic i que va més enllà de la versemblança. Però crec que potser aquest xicotet «grau d’exigència» –que per a mi no ho ha sigut, puix no podia parar de llegir– és precisament el que a vegades un bon llibre ha de tindre. Diguem-li doncs «grau d’originalitat», o de capacitat sorprenedora. És un tòpic dir-ho, però aquesta és una lectura que no deixa indiferent.

1 comentari:

Pau M. ha dit...

Bona ressenya Josep! A mi també em va agradar molt.