«L’home manuscrit» és una novel·la estranya i poc convencional. Un solitari lletraferit de Sueca està a punt de fer quaranta anys. Este fet suposarà una imminent «Intervenció» en la seua vida, i ell ho sap. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera intervenció que patix. N’ha viscut algunes temps arrere, des de ben menut. Però aquelles no eren cites, sinó missatges: frases escrites en el sostre, estranyes comunicacions radiofòniques... que li contaven històries sobre ell mateix, narracions en les quals personatges de la seua vida quotidiana, sotmesos a una distorsió quasi onírica, pareixia que volien revelar-li alguna cosa, donar-li una lliçó, llançar llum sobre el seu passat, i tal volta orientar-lo sobre el seu futur. En eixes revelacions, tornarà a vore els pares –morts en un accident–, coneixerà el germà major –que no sobrevisqué al part–, i fins morirà temporalment per a finalment gojar d’una segona oportunitat.
Si alguna cosa aprén d’estes «visions» és que la vida és qüestió de triar entre uns camins o uns altres, i que un esdeveniment puntual pot canviar-ho tot. Així, el camí que ell escull és el de la vida solitària al camp; allà, escriurà i reescriurà, al llarg dels anys, el seu Dietari, en el qual havia transcrit fil per randa els missatges de les intervencions. És la devoció per eixe quadern –que refà, corregix, amplia, depura contínuament– la que fa que li dedique la seua existència. A la contínua reflexió sobre si mateix, el seu passat i el seu present, a través de la literatura.
Es convertix així, cap als quaranta anys, en un home insociable, enfrascat en el seu manuscrit, un home que esdevé, ell mateix, un personatge... que sempre ho ha sigut, sense saber-ho. Ací és quan la seua tragèdia s’acosta, quan arriba el dia de la cita i s’adona que qui el convoca és el seu jo autèntic. El convocat no era més que un personatge, com els del seu Dietari; una ficció inventada pel jo real, que l’ha imaginat per a oblidar la seua vida grisa. Un «jo» que ha fet una recreació mental de si mateix amb un destí diferent, el de l’opció que voldria haver triat, la de l’home solitari, que es dedica a la literatura, a soles i en pau amb ell mateix. L’escena de la conversació entre es dos «jos» és dels millors passatges de la novel·la, amb el «real» que ha decidit eliminar l’altre, absorbir-lo. Un escrit tens amb pinzellades de novel·la negra, primers plans, xamades de cigarret que es fan eternes...
Este llibre és un bucle literari, un llibre dins d’un llibre, una reflexió sobre la literatura i sobre la busca de la pròpia personalitat. I potser, també, una ferramenta contra l’oblit de la vida de persones anònimes, les que ni tan sols arriben a ser tinta en un paper. Cap al final, a més, resulta ser un autèntic drama. La contratapa de l’edició de l’editorial Moll diu que la lectura demana «un cert grau d’exigència». És de veres que en algun punt del llibre el lector es troba desconcertat, buscant un fil conductor, tractant d’ubicar personatges i d’establir nivells de ficció en un text que és fantàstic i que va més allà de la versemblança. Però crec que potser eixe xicotet «grau d’exigència» –que per a mi no ho ha sigut, puix no podia parar de llegir– és precisament el que a vegades un bon llibre ha de tindre. Digam-ne, doncs, «grau d’originalitat», o de capacitat sorprenedora. És un tòpic dir-ho, però esta és una lectura que no deixa indiferent.
Si alguna cosa aprén d’estes «visions» és que la vida és qüestió de triar entre uns camins o uns altres, i que un esdeveniment puntual pot canviar-ho tot. Així, el camí que ell escull és el de la vida solitària al camp; allà, escriurà i reescriurà, al llarg dels anys, el seu Dietari, en el qual havia transcrit fil per randa els missatges de les intervencions. És la devoció per eixe quadern –que refà, corregix, amplia, depura contínuament– la que fa que li dedique la seua existència. A la contínua reflexió sobre si mateix, el seu passat i el seu present, a través de la literatura.
Es convertix així, cap als quaranta anys, en un home insociable, enfrascat en el seu manuscrit, un home que esdevé, ell mateix, un personatge... que sempre ho ha sigut, sense saber-ho. Ací és quan la seua tragèdia s’acosta, quan arriba el dia de la cita i s’adona que qui el convoca és el seu jo autèntic. El convocat no era més que un personatge, com els del seu Dietari; una ficció inventada pel jo real, que l’ha imaginat per a oblidar la seua vida grisa. Un «jo» que ha fet una recreació mental de si mateix amb un destí diferent, el de l’opció que voldria haver triat, la de l’home solitari, que es dedica a la literatura, a soles i en pau amb ell mateix. L’escena de la conversació entre es dos «jos» és dels millors passatges de la novel·la, amb el «real» que ha decidit eliminar l’altre, absorbir-lo. Un escrit tens amb pinzellades de novel·la negra, primers plans, xamades de cigarret que es fan eternes...
Este llibre és un bucle literari, un llibre dins d’un llibre, una reflexió sobre la literatura i sobre la busca de la pròpia personalitat. I potser, també, una ferramenta contra l’oblit de la vida de persones anònimes, les que ni tan sols arriben a ser tinta en un paper. Cap al final, a més, resulta ser un autèntic drama. La contratapa de l’edició de l’editorial Moll diu que la lectura demana «un cert grau d’exigència». És de veres que en algun punt del llibre el lector es troba desconcertat, buscant un fil conductor, tractant d’ubicar personatges i d’establir nivells de ficció en un text que és fantàstic i que va més allà de la versemblança. Però crec que potser eixe xicotet «grau d’exigència» –que per a mi no ho ha sigut, puix no podia parar de llegir– és precisament el que a vegades un bon llibre ha de tindre. Digam-ne, doncs, «grau d’originalitat», o de capacitat sorprenedora. És un tòpic dir-ho, però esta és una lectura que no deixa indiferent.
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2009-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
(Redacció modificada en setembre de 2024)
1 comentari:
Bona ressenya Josep! A mi també em va agradar molt.
Publica un comentari a l'entrada