dimecres, 11 de novembre del 2009

Converses de gimnàs

Vuit del vespre. Vestidors del gimnàs. Hora punta. Uns deu hòmens més o menys, uns més primets, d’altres més fornits, es visten amb roba neta o es despullen de la bruta, trauen o fiquen roba en els armariets. El forçut més gran del lloc (no un xic guaixat, no, sinó un gegant, hipermusculat, unflat, d’esquena blanca i rosada, peluda, bíceps com dos caps, cabells rapats capquadrats, mandíbula prominent i barba de quatre dies) parla en veu alta a un altre xicot que, des de dins les dutxes, assenteix, contesta de tant en tant, amb monosíl·labs, al que diu el forçut.

«¿Tú no tienes niños? Pff aún tienes suerte, ¿sabes? Así quisiéramos estar todos. Yo el otro día nano, tú flipa nano, mi suegro que le dice a mi mujer... le dice que si no dedico tiempo a los niños... ¿Sabes o qué nano? Chivándose ahí como si estuvieramos en el parvulario, ¿Sabes? ¿Que somos niños, o qué? Mira yo porque estaban los niños delante... que son pequeños, ¿sabes? ¿Qué estamos, en el parvulario o qué, nano?»

L’espectador, que no és pare, es fica en la dutxa i perd el fil del monòleg. Mentrimentres, pensa que si algú proper li diguera que no dedica temps als seus fills, li cauria la cara de vergonya, com a mínim el preocuparia, i l’últim que faria seria contar-ho en públic... Comença a pensar en coses seues, però en eixir de la dutxa i començar a vestir-se, s'adona que la conversa continua: el tema ha versat sobre l’economia i la feina.

«Mira nano... –ací el forçut alça la veu més encara, de manera que és impossible per a qualsevol en la sala no escoltar la història, i comença a trescar inquiet del banc on té la roba, a l’armariet, de l’armariet a l’espill, a batzegades, com un goril·la– ¿Tú sabes donde trabajaba yo antes? ¿Tú sabes dónde?Allí en la Pista, en las putis... Allí venía de todo, nano ¡pff! Ah y las tías menudos pibones, nada de feas, las cerdacas... –Goril·la es creix, satisfet per haver captat l’atenció–. Mira, yo no me follé a ninguna por respeto a mi mujer –ací l’interlocutor diu alguna cosa com «ah, ahí ya estabas con tu mujer?»–. Ah pero, que si te pillaban con alguna, al momento en la calle, ¿sabes nano? Molaba porque ganabas una pasta, ¿sabes? Dos años estuve allí. Lo que pasa, nano, es que me pasaba de cinco de la tarde a cinco a cinco de la mañana allí, ¿sabes? Y allí... pues de todo sabes. Yo me portaba bien, sabes. La liaba de vez en cuando, si se me iba la olla. Uno de allí mató a uno ¿sabes? –ací ja tothom al vestidor gira el cap en silenci durant un segon per mirar Goril·la–. Se ve que le empujó, sabes, ¡la movida era por una de adentro! Claro y aquel, pim pam, le metió un puñetazo en toa la cabeza y el tío al suelo, sabes nano. Total que va el tío va y se da con la nuca en el bordillo, y allí, nano, que empieza a salir sangre, tío... ¡buah! –ací el to és jocós, com si haguera contat un acudit– Que se lo había cargao, sabes. Dos días en coma en el hospital y muerto. ¡Salió en la televisión y todo!

2 comentaris:

Lluís ha dit...

Quin fàstig!

sotar79 ha dit...

servidor dona fe que als vestuaris dels gimnasos he pogut escoltar converses de un nivell intelectual que fa vergonya aliena, suposo que es un entorn propici on aflora la masculinitat en tot el seu esplendor