He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto

En la meua incursió personal per la narrativa valenciana del segle XX, he descobert l’escriptora valenciana Maria Beneyto i la seua novel·la La Dona Forta, publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i per l’època, i pel fet que l’autora fora dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feministe, però potser no és exactament així als ulls d’un lector actual. 

En el context de la repressió franquista de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, l’autora ens presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club exclusivament femení. És una espècie de pensió, amb unes normes ben estrictes, a on dones fadrines, separades o sense relació estable amb un home organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen. Algunes membres amb forta personalitat dominen la línia ideològica del club, mentres unes altres, més apocades, diferixen en silenci de les idees revolucionàries contra del patriarcat que quatre oradores propaguen en les reunions periòdiques de l’associació. 

Beneyto presenta les vides de diversos personatges, majoritàriament femenins, i les seues relacions, frustracions i conflictes interns. Hi ha la dona que vol esmerçar el seu amor ajudant xiquets òrfens i desvalguts, i que es casa amb un home ric a qui no vol per a que ell pose els diners necessaris; hi ha una model enamorada d’un home que vol una altra dona, i l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén les idees del club; la xica que se sent atreta per altres dones; una mare exigent que no sap comunicar-se amb el fill i que vorà com este se li escapa de les mans fins que serà massa tard per a dir-li que el vol; la dona que fuig de casa deixant arrere marit i fills, i que finalment se’n repenedix.

La mateixa autora avisava, en una introducció escrita més de vint-i-cinc anys després d’escriure la novel·la, que la primera versió de l’obra era diferent de com definitivament va quedar, i pareix que inclús lamenta que el lector la puga trobar masclista. És cert que a mida que lliges, a vegades fa un cert tuf a masclisme. Especialment en la resolució dels conflictes, puix quasi tots els personatges acaben renunciant a les seues idees o eixint-se’n del club per a avindre’s amb un home que no ha fet l’esforç per canviar; de manera que fa la impressió que la dona rebel que havia perdut l’esme redirigix la seua vida cap al camí esperat per la societat. 

Amb tot, trobe que seria injust etiquetar la novel·la de masclista i bandejar-la de la història literària valenciana (no s’ha reeditat des de 1990, un fet significatiu). En perspectiva, i tenint en compte la censura i l’autocensura de l’Espanya d’aquell temps, crec que l’autora pretenia ensenyar-nos els problemes amb els quals una dona de l’època es podia trobar, tant en l’àmbit professional com en el familiar, i les maneres no sempre exitoses d’acarar eixos conflictes. Si La dona forta conté alguna tesi, tal volta és que hòmens i dones han de viure en situació d’igualtat, i que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes ni ha d’implicar l’odi al sexe contrari. Eixa, crec jo, deu ser la idea de Beneyto en aquell moment. És decisió del lector si l’escriptora conseguí explicar-la del tot. 

(Text actualitzat en giner de 2025)