He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto

En la meua incursió personal per la narrativa valenciana del segle XX, he topat amb l’escriptora valenciana Maria Beneyto i la seua novel·la La Dona Forta, publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i per l’època, i pel fet que l’autora fóra dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feminista, però no és exactament (ni molt menys) així. En el context de la repressió franquista de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, l’autora ens presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club els membres del qual són només dones. Una espècie de pensió, amb unes normes ben estrictes, on dones fadrines, separades o sense cap relació estable amb un home, organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen. Algunes membres amb forta personalitat dominen la línia ideològica del club, mentre d’altres, més apocades, difereixen en silenci de les idees revolucionàries i incendiàries en contra del patriarcat que quatre oradores deixen caure a través de les reunions periòdiques que mantenen. Així, Beneyto ens ofereix les vides de diversos personatges, femenins la majoria, i les seues relacions, frustracions i conflictes interns. Hi ha la dona que vol esmerçar el seu amor ajudant xiquets orfes i desvalguts i que, sense mitjans per fer-ho, es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans fins que serà massa tard per dir «t’estime»; la dona escapada de casa, que abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix...

La mateixa Beneyto avisava en una introducció escrita més de 25 anys després d’haver escrit la novel·la, que la versió primerenca de l’obra era diferent de com definitivament va quedar, i sembla fins i tot lamentar que el lector puga trobar-la masclista. És cert que a mesura que lliges, en ocasions fa un cert tuf a masclisme. Especialment quant a la resolució dels conflictes, puix quasi tot personatge acaba doblegant el seu pensament o eixint del club per avindre’s amb un home que no ha fet l’esforç per canviar. La dona rebel esmaperduda redirigeix les seues regnes cap a el camí esperat per la societat. Així i tot, trobe que fóra injust etiquetar la novel·la de masclista i bandejar-la de la història literària valenciana (l’obra no s’ha reeditat des de 1990, deu ser això normal?). En perspectiva, i tractant de ser molt conciliador, crec que el que l’autora féu és ensenyar-nos els problemes amb què una dona espanyola de l’època es podia trobar, tant a nivell professional com familiar, i les maneres no sempre exitoses d’acarar aquests conflictes. Si hi ha alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat, i que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes, no ha de passar per l’odi al sexe contrari. Eixa, crec jo, seria la idea de Beneyto en aquell moment, i és natural que potser no reeixira al 100% a explicar-la, atés el context de censura i autocensura tan acusat com el de l'Espanya de l'època.