divendres, 27 de febrer del 2009

He llegit «Plagis», d’Urbà Lozano


Si voleu passar-ho bé llegint una novel·la actual en valencià, vos recomane Plagis sense cap mena de dubte. Certament, feia temps que no em reia tant amb un llibre.
L’argument de Plagis s’inicia amb un misteri: un escriptor guanya un premi literari al qual no s’ha presentat. A partir d’ací, la narració va deixant caure una sèrie d’historietes (un assassinat, afers i enganys amorosos, un projecte literari...) que enganxen el lector per la seua bona dosi d’humor. Quan ja ens havíem despistat del tema del concurs, a poc a poc trobem que aquestes situacions lliguen, i veurem que estaven relacionades de manera sorprenent amb el fet amb què s’inicia la novel·la.

Proximitat amb el lector

Fent una abstracció després d’acabar la lectura, trobe que un bon punt de la novel·la, en bona mesura el perquè m’ha agradat, prové de la manera en què l’autor, Urbà Lozano hi ha representat personatges i actituds fàcilment reconeixedores pel lector. No és que els personatges siguen prototipus, però sí que apareixen reals com la vida, versemblants. A Plagis es parla de coses d’una manera que a molts lectors valencians –especialment als valencians, cosa que no exclou altres lectors– pot resultar molt propera. Em referisc, per exemple, a la menció de llocs concrets, a l’aparició de tarannàs locals, d’actituds sociolingüístiques, de maneres de parlar, d’estrats socials... Temes pròxims, fins i tot dramàtics, com una mort, la soledat, etcètera, són tractats amb ironia, un to burleta, que fa que el text siga profundament divertit (ara bé, amants de l’«alta cultura», estigueu tranquils, no es tracta d’un sainet). Així, l’autor fa una aclucada d’ull als lectors coneixedors de l’àmbit universitari, de la nit a la ciutat de València, del món del professorat, escriptors, funcionaris, o del món adolescent. En aquest sentit, és curiós com Lozano té gràcia i destresa per a representar-hi personatges de diferent edat i fins i tot, si voleu, classes socials: hi trobem una mare de poble que pateix perquè sa filla viu a la capital i no menja com a casa, un policia que considera aversiu tot allò que siga dit en valencià, un sompo sense trellat que acabarà fent-se més desgraciat del que era, una atractiva regidora de cultura (femme fatale egoista i interessada), adolescents en ple auge sexual, estudiants universitaris que no estudien...

Ja he suggerit que un encert de l’autor és el desenvolupament de l’argument, la manera en què els personatges de la novel·la i les situacions en què estan immerses estan relacionades entre si, indirectament o directa. Curiosament, els llocs on es desenvolupa l’acció són diversos, d’àmbits geogràfics diferents (Plagis transcorre tant a Catalunya, al País Valencià com a les Illes Balears). Ara, tot tindrà un fil conductor, una sèrie de casualitats, si voleu, faran que tot lligue. Perquè vegeu amb quin enginy s’han envitricollat els personatges, vos adjunte un quadre rudimentari amb els més importants: (si voleu llegir-vos el llibre, no hi féu massa cas, més val que llegiu per descobrir-ho)


L'estil narratiu

L’estil narratiu de Plagis és un altre aspecte curiós. La veu del narrador sovint entremescla pensaments de diversos personatges alhora amb els del propi narrador, en una tirallonga de frases llarguíssimes, juxtaposades o coordinades. Aquest enginy de l’autor, lluny d’embolicar la troca o fer la lectura pesada i difícil, la fa realment fluïda, espontània i graciosa. Hi trobareu sovint un to de monòleg, de contacontes. Urbà evidencia la figura d’un narrador, fa palés que es tracta de ficció, que ens està contant un romanç. I açò no lleva gens d’interés al text, més aviat al contrari: el fa realment original.

La riquesa del llenguatge

Per l’esquemeta deveu haver deduït que tinc costum de prendre notes quan llig (vocabulari, faltes d’ortografia, errates, idees que subratlle perquè m’interessa recordar...) En aquest sentit, Plagis ha estat, lingüísticament parlant, una mina per a mi. A banda d’un lèxic genuí, precís, una adjectivació acurada, fins i tot exagerada i repetitiva (cosa feta expressament, ací juga un paper important l’humor i allò del to de monòleg) s’hi fa un ús molt interessant de frases fetes, locucions i fins i tot refranys, que no m’he pogut estar d’apuntar a banda. Ací en podeu veure una bona mostra. El llenguatge emprat no és, doncs, encarcarat ni forçat, sinó àgil, col·loquial, espontani, alhora que totalment normatiu. Una joia.

No sóc l’únic que ha parlat del llibre. Vos enllace aquesta crítica, que em va agradar, i amb la qual m’identifique bastant.

Aquest llibre ha estat editat per Edicions Bromera. Jo me’l comprí en la llibreria París-València, al cap-i-casal.

8 comentaris:

ginjol ha dit...

Gràcies per fer una lectura tan exhaustiva i una crítica tan benevolent.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Peasssssso d'anàlisi que has fet!!!

Speaker ha dit...

És tot un plaer tindre'l com a lector, Gínjol. Gràcies a vosté pel que escriu!

Senyora Comtessa! :)

Anònim ha dit...

Doncs amb tot el que m'has comentat del llibre i ara que he llegit l'anàlisi més exhaustiu que has fet d'ell... no vaig a tindre més remei que llegir-me'l! :D segur que està molt bé! un beset!

Anònim ha dit...

per cert, anònim sóc jo, Aina xD

ies Bnyol ha dit...

Urbà es el meu professor un grande!!

Anònim ha dit...

Una merda de novel·la, però merda en majúscules, MERDA.
Segur que el concurs estava comprat!

Adrián G. Cremades ha dit...

Senzillament fabulosa aquesta novel·la. M'ha semblat molt lleugera i agradable de llegir i, sense cap dubte, m'animarà a devorar la resta de títols del senyor Lozano.

La crítica, com no és menys, fidedigna i excel·lentment redactada.