dijous, 1 d’octubre de 2009

He llegit: «Ícar o la impotència», d’Artur Perucho


Tornem a regirar el calaix de la literatura valenciana del segle XX i ens n’anem a l’any 1930. Fa uns dies que vaig acabar de llegir la novel·la Ícar o la impotència, del periodista i polític valencià Artur Perucho. Conta la història d’un estudiant de València que emigra a París a realitzar els seus estudis. Arrere deixa Lutgarda, el seu amor de tota la vida amb qui semblava que havia d’estar per sempre, i que l’espera a València amb el cor dolgut. Durant els dies previs al començ de la vida acadèmica, Tristany, el protagonista, goja de la vida bohèmia de París, i es deixa dur per la llibertat sexual i la naturalitat de les relacions esporàdiques, que contrasta amb la realitat valenciana i espanyola del moment.

La seua rutina nocturna es guia per uns nivells de libido i d’alcohol desorbitats. Tristany, immadur i desorientat quant a l’objectiu de la seua estada a París, i sense full de ruta vital, es deixa eclipsar i fascinar per figures femenines que es creuen pel seu camí. Així, coneix la jove Marcelle, amb la qual compartirà nits de passió a l’habitació del seu hotel. Per ella i per altres dones, sentirà adés atracció i ara menyspreu. A Tristany li costa esbandir-se dels seus prejuïns moralistes: gojarà del sexe de Marcelle però la descartarà des del principi com a possible estimada en una relació estable.

En canvi, Margueritte, una dona casada de classe alta amb qui comparteix xarrades intel·lectuals i el plaer per la música, exercirà en ell una atracció in crescendo que Tristany tractarà de mitigar. La transformarà així en la seua ment en el paradigma de l’amor pur. Esdevindrà per tant inviolable, i la venerarà com a una santa.

Però després d’assabentar-se que Marcelle també tenia sentiments per ell, i que Margueritte necessita del plaer carnal com tots els humans, al pobre Tristany, atarantat, se li trenquen tots els esquemes. Llavors creu adonar-se de la joia que s’havia deixat a València. Pretén reconciliar-se amb ella i li escriu per prometre-li que tornarà. Com Ícar, creu que ja ha volat prou alt i sense traure trellat.

L’argument de la novel·la és bastant simple i tot el text té un cert aire de novel·leta rosa. En general, estèticament i literària no és una joia i el final és massa brusc, jo no sé si tal volta improvisat. Així i tot, m’ha resultat entretinguda i també útil per a iniciar-me en la narrativa valenciana en català d’aquesta època, que, pel que diuen els experts, és ben escassa.