Puja al tren de rodalia. Camina pel corredor buscant un lloc on seure, i el troba en el segon vagó: un seient plegable vora una de les portes. Una vegada instal•lat, veu que fora, a l’andana, una dona corre atabalada en direcció on és ell per entrar també al tren, que encara està parat. Just quan la senyora es disposa a obrir la porta, els dos es fiten a través del vidre. La veu dubtar un segon i ella, amb cara de por, recula ràpidament, continua corrent per l’andana i accedeix al comboi per una altra porta.
El tren es posa en marxa. Contrariat, ell es pregunta per què la senyora l’ha evitat; per què a voltes les persones passen vora d’ell i, malgrat haver-hi seients lliures al seu costat, passen de llarg o prefereixen restar dretes. Es demana el perquè d’eixes mirades fugisseres que es deixen caure sobre ell. Llambregades de llàstima, li pareixen; o de temor, que prompte se n’aparten, com qui ha topat amb un tinyós. Es gira. En la finestra, amb la foscor de la nit a fora, veu reflectida la seua cara com en un espill. «Tinc potser cara de violador, de psicòpata, d’algú que calga evitar? Tinc pinta d’acorralar innocents passatgers i assetjar-los amb algun un monòleg tediós amb l’objectiu final de llevar-los tots els diners? No ―resol―, simplement lligen els meus ulls, les taques moradenques davall les parpelles, les celles arrufades, ells llavis serrats. Sí, m’esquiven les persones felices, per instint, per no ser testimonis de la congoixa aliena».
Capficat en estos pensaments, acota el cap i, en tornar a alçar-lo, adverteix un cartell apegat a la porta. És xicotet, amb prou feines cobreix els botons d’obertura i tancament. Encuriosit, alça les celles i s’inclina per llegir:
Porta inutilitzada.
El tren es posa en marxa. Contrariat, ell es pregunta per què la senyora l’ha evitat; per què a voltes les persones passen vora d’ell i, malgrat haver-hi seients lliures al seu costat, passen de llarg o prefereixen restar dretes. Es demana el perquè d’eixes mirades fugisseres que es deixen caure sobre ell. Llambregades de llàstima, li pareixen; o de temor, que prompte se n’aparten, com qui ha topat amb un tinyós. Es gira. En la finestra, amb la foscor de la nit a fora, veu reflectida la seua cara com en un espill. «Tinc potser cara de violador, de psicòpata, d’algú que calga evitar? Tinc pinta d’acorralar innocents passatgers i assetjar-los amb algun un monòleg tediós amb l’objectiu final de llevar-los tots els diners? No ―resol―, simplement lligen els meus ulls, les taques moradenques davall les parpelles, les celles arrufades, ells llavis serrats. Sí, m’esquiven les persones felices, per instint, per no ser testimonis de la congoixa aliena».
Capficat en estos pensaments, acota el cap i, en tornar a alçar-lo, adverteix un cartell apegat a la porta. És xicotet, amb prou feines cobreix els botons d’obertura i tancament. Encuriosit, alça les celles i s’inclina per llegir:
Porta inutilitzada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada