Ja feia setmanes que la tenia pendent, i arran dels premis que li han donat, m’he animat a anar a veure-la. Ahir un amic em deia que También la lluvia li paregué dura. Doncs bé, si parlem de films durs, de tristeses, de desgràcies, de plors ―i un peliu de violència també— Pa negre n’és un bon exemple. Una bona pel•lícula. Ara bé, millor no la trieu si havíeu anat al cinema per animar-vos. Una història de postguerra, d’odi entre classes i bàndols en la Catalunya rural, on tothom té coses a amagar i de què avergonyir-se. Andreu, el xiquet protagonista, prompte perd la innocència en ser testimoni de traïcions, enganys, silencis i submissions al si de la seua família… tot plegat per tractar de protegir-lo i de garantir-li una vida decent, una oportunitat. Esta és la història d’un nano que ha de pair massa a pressa les desgràcies, desenganys i decepcions que li vénen al damunt.
No sé ben bé per què, però quan una pel•lícula es basa en una novel•la ―una bona novel•la, imagine― d’alguna manera ho note. Hi veig un grapat d’elements novel•lescs, simbòlics (el tísic que diu que té ales, la cria dels ocells…); una corrua personatges desgraciats (la viuda trastornada, la xiqueta curra que ha crescut massa a pressa, la xica que volen obligar a casar-se, la muller d’un condemnat a mort…), en definitiva, un teixit gruixut d’arguments i subarguments que pinten la realitat de tot un poble.
El sexe (el sexe amb amor però també com a element de poder, o la repressió sexual) hi té molta presència: el linxament homòfob, les relacions consentides d’una menor amb el seu mestre, l’homosexualitat incipient del protagonista (?), l’assetjament sexual del poderós cap al dèbil…
Quant als actors, captivador el gest de Francesc Colomer (protagonista), i molt destacable l’actuació de la jove Marina Comas, en el paper de Núria. Crec que esta xica donarà que parlar.
[Com a apunt lingüístic anecdòtic —i sé que seré massa primmirat ― m’ha xocat un poc que qui fa de fill parle un català d’Osona, amb unes vocals neutres marcades, enfront del català dels pares —especialment qui fa de mare, Nora Navas― bastant més barceloní.]
No sé ben bé per què, però quan una pel•lícula es basa en una novel•la ―una bona novel•la, imagine― d’alguna manera ho note. Hi veig un grapat d’elements novel•lescs, simbòlics (el tísic que diu que té ales, la cria dels ocells…); una corrua personatges desgraciats (la viuda trastornada, la xiqueta curra que ha crescut massa a pressa, la xica que volen obligar a casar-se, la muller d’un condemnat a mort…), en definitiva, un teixit gruixut d’arguments i subarguments que pinten la realitat de tot un poble.
El sexe (el sexe amb amor però també com a element de poder, o la repressió sexual) hi té molta presència: el linxament homòfob, les relacions consentides d’una menor amb el seu mestre, l’homosexualitat incipient del protagonista (?), l’assetjament sexual del poderós cap al dèbil…
Quant als actors, captivador el gest de Francesc Colomer (protagonista), i molt destacable l’actuació de la jove Marina Comas, en el paper de Núria. Crec que esta xica donarà que parlar.
[Com a apunt lingüístic anecdòtic —i sé que seré massa primmirat ― m’ha xocat un poc que qui fa de fill parle un català d’Osona, amb unes vocals neutres marcades, enfront del català dels pares —especialment qui fa de mare, Nora Navas― bastant més barceloní.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada