Bona. Una pel•lícula dins d’una pel•lícula, un paral•lelisme entre l’opressió espanyola sobre els indígenes bolivians al segle XVI i el domini actual del capital estranger ―blanc— sobre la població indígena empobrida. La paradoxa d’uns cineastes espanyols que pretenen denunciar i fer justícia històrica, però que es posen una bena als ulls davant de l’opressió externa que afecta hui els descendents d’aquelles persones oprimides.
L’argument està bé, però crec que sobretot m’han agradat les interpretacions. Tots eren bons actors: Luis Tosar en el paper de productor descregut que pareix que no se li puga entendrir el cor, el guaperes de Gael García Bernal com a director idealista; un home aparentment sensible a les injustícies, però que acaba fent més cas de l’obsessió que té per acabar el seu film. Eloqüents Carlos Santos i Raúl Arévalo, secundaris amb doble paper ―d’actors i de frares missioners—. Impecable Karra Elejalde, tant d’actor borratxo com de Cristòfol Colom. Elejalde ho fa tan bé que a meitat film l’han d’amagar un poc perquè no prenga més paper del que té assignat!
Així i tot, potser em quedí amb ganes que s’aprofundira un poc més en el conflicte entre els dos amics, els dos actors principals. Supose que la gran frase de la crítica un viaje emocional en sentidos opuestos em va crear massa expectativa (o simplement jo, com sempre, em quede amb ganes que m’expliquen més…). El final, això sí, se m’aparegué un poc massa precipitat. Tot es resolia massa a pressa, com si els minuts manaren.
En qualsevol cas, vos la recomane.
[Possible pifiada amb tant d’extra: en l’escena que cremen uns indígenes i arriba la policia, pareix que un dels agents està rient-se, en un moment gens humorístic.]
L’argument està bé, però crec que sobretot m’han agradat les interpretacions. Tots eren bons actors: Luis Tosar en el paper de productor descregut que pareix que no se li puga entendrir el cor, el guaperes de Gael García Bernal com a director idealista; un home aparentment sensible a les injustícies, però que acaba fent més cas de l’obsessió que té per acabar el seu film. Eloqüents Carlos Santos i Raúl Arévalo, secundaris amb doble paper ―d’actors i de frares missioners—. Impecable Karra Elejalde, tant d’actor borratxo com de Cristòfol Colom. Elejalde ho fa tan bé que a meitat film l’han d’amagar un poc perquè no prenga més paper del que té assignat!
Així i tot, potser em quedí amb ganes que s’aprofundira un poc més en el conflicte entre els dos amics, els dos actors principals. Supose que la gran frase de la crítica un viaje emocional en sentidos opuestos em va crear massa expectativa (o simplement jo, com sempre, em quede amb ganes que m’expliquen més…). El final, això sí, se m’aparegué un poc massa precipitat. Tot es resolia massa a pressa, com si els minuts manaren.
En qualsevol cas, vos la recomane.
[Possible pifiada amb tant d’extra: en l’escena que cremen uns indígenes i arriba la policia, pareix que un dels agents està rient-se, en un moment gens humorístic.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada