Retrobaments

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, malgrat que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dues coses.

Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Piaf i Brassens de fons, és d’allò més bohemi. Rere el taulell, entre les fotos de la Torre Eiffel en obres, hi veieu un adhesiu: Erasmus go home. Rieu perquè sospiteu el perquè d'eixe exabrupte, però també sabeu que mai no hi podreu estar d’acord.