dissabte, 8 d’octubre de 2011

Hipèrbole, feniletanolamina i autoengany


Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentida».

Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic. Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’estableix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines, que donen serenitat, comoditat i seguretat. L’amiga m’il·lustrà amb una altra lectura i em digué que des del punt de vista psicològic, en l’enamorament primerenc el subjecte enamorat projecta la imatge ideal que té de si mateix sobre l’estimat; i això és molt curiós, perquè és com si u s’enamorara de si mateix i no de la persona que té davant. D’altra banda, la cosa no acabava ací, ja que també solia ocórrer que l’enamorat tractara, a fi de seduir l’altre, de mostrar-se com li agradaria ser, i no com és —de nou amb eixe jo ideal—, en una mena de sobreactuació. Amb el temps, si la relació no funcionava —sia per la falta de feniletanolamina, perquè en conéixer l’altra persona descobria que no li apanyava, per no ser correspost o potser per tot plegat— tenia lloc l’anomenat desengany amorós («Desenganyar-se» = ‘Algú, sortir de l’engany en què està’). Aleshores, ¿l’amor és només un autoengany que ens trastorna fisiològicament i psicològica?

Tal volta alguna vegada heu arribat a enganyar-vos així. Potser heu projectat en l’estimat imatges d'una perfecció que segurament no existia o heu actuat de manera absurda en els vostres intents de conquistar el seu afecte. És clar que quan u és l’enamorat no s’adona de tot això, i fa el primo tot el que pot i més, fins l’extenuació. És només quan estàs a l’altre costat que esdevens conscient d’este procés; quan contemples impotent, sense saber ben bé què fer, com algun pobret o pobreta s’ha penjat per tu.

Siga com siga, pareix que a tothom li agrada «enganyar-se», i quan ho fem pensem més en poesia que en química o psicologia. Moltes parelles s’han dedicat —i es dedicaran este Sant Donís— poemes d’Estellés, sense plantejar-se si són exagerats o no. Molts, alguna vegada, hem vist en l’estimada les millors cames de València.

3 comentaris:

Ruth ha dit...

Vaja! Si ho mirem tot des del punt de vista científic n'obtenim una visió curiosa i freda alhora. Estellés segurament estaria "enganyat" en aquell moment, però m'he quedat amb la curiositat (no he llegit gran cosa de poesia) si expressarà en alguna de les seues obres el sentiment oposat, i com l'expressarà. Se sentirà menut?
Moltes gràcies per fer-nos a tots una miqueta més cultes!

Monique LaMer ha dit...

Un any enrrere llegia sobre els mecanismes biològics i psicològics de l´amor, i crec que són necessaris tots perquè funcione, perquè se done eixa xicoteta espelma de la que després venen tantes tempestes, però deu haver un algo misteriós, en la meua opinió, que encara no em esbrinat....
Dona´m hipèrbole, feniletanolamina i autoengany....i quan se me passe el xute i tinga el sindrome d´abstinència i diga que no vullc tornar a sentir-ho mai més, no em feu cas.

Josep Lluís ha dit...

Ruth, ara mateix no sé si Estellés es mostra desenganyat amb l'amor en algun poema. Si t'interessa l'autor, et recomane el Llibre de meravelles (Ed. 3 i 4) o alguna Antologia poètica (Ed. Bromera en té una). La seua poesia és molt accessible. Gràcies per comentar!

Monique, et va la droga dura, eh? ;)