De polèmiques i estar en guerra

Fa uns dies en Veo7 feien un debat sobre «Per què els catalans volen la independència». Tenint en compte l’emissora, ja m’imaginava que el debat aniria encaminat a pelar els catalanistes i a crispar els televidents anticatalanistes. No obstant, hi trobí una cosa positiva, i és que, a diferència dels debats de Canal 9, hi havia representades diverses postures. Sí, assentat a taula hi havia un independentiste (no poguí sentir-o massa perquè no el deixaven parlar) i també Ramoncín, que feu una intervenció que em sorprengué positivament, ja que parlà en térmens humans, de l’home del carrer, i no apel·là a abstraccions ideològiques ni a justificacions històriques o legals. Entre altres coses, digué que «Si una mayoría de catalanes quisieran la independencia, ¿cómo íbamos a negársela?»

A l’altre costat de la taula hi havia dos tertulians castellanistes —que parlen de «els nacionalistes» com si ells no ho foren—: Albert Rivera de Ciudadanos i un home desconegut per a mi, que va anar alterant-se fins que se li unflà la jugular —va arribar a fer-me por—. Estos dos brandaven la Constitució com qui agafa les taules dels deu manaments esculpits en pedra, immutables ad eternum, i s’escandalitzaven perquè deien que els catalans volien violar-la. El moderador no hi pintava res, i em va sorprendre com molts espectadors que tocaven per telèfon al programa eren valencians. I encara que vos coste de creure, tenien opinions diverses. Això evidencia l’interés que tenim sobre lo que passa al nostre nord.

Als valencians també ens susciten interés les anomenades «polèmiques lingüístiques» de Catalunya. Gaste cometes perquè soc conscient que estos conflictes existixen més en els mitjans de comunicació de fora de Catalunya —interessats a produir-ne— que en el dia a dia dels catalans. Amb tot, és inevitable que el fet que ens les mostren en pantalla acabe creant opinió i faça que tot lo món en parle. Em referisc les declaracions d’Artur Mas en què es burlava de la fonètica de malaguenys i sevillans en parlar la seua llengua. A mi em paregué un desencert que per a defendre la llengua catalana haguera de recórrer a burlar-se de la fonètica de determinats dialectes d’un altra. Jo pensava que es tractava d’una badada inconscient, però alguns em diuen que es tracta d’una maniobra per a captar vots. Siga una cosa o l’altra, em pareix un exemple de com no s’ha de defendre la llengua, i pense en com deuen haver caigut eixes paraules en catalans que conec, catalanoparlants i de pares andalusos o murcians.

He parlat amb gent que legitima les seues declaracions perquè, diuen, responen a una agressió sense pietat al sistema educatiu català; un amic de Catalunya em diu: «Estem en guerra». I jo, encara que entenc i compartisc part del que diuen, crec que el camí de la guerra —almenys als valencians— no ens beneficia gens. Trobe que des d’ací hem de combatre els atacs dels nostres polítics a la llengua, com també donar ressò a les declaracions lamentables que mai trauran en les notícies ni estatals ni autonòmiques. Però no cometam l’error d’estar en guerra amb el ciutadà, ni el sevillà ni el valencià. La nostra llengua es troba amb impediments en els àmbits legal i polític, però el pitjor problema està en el carrer, en el ciutadà, i és l’abandó de la llengua per part dels qui la parlaven i la no adquisició per part de les noves generacions (filles de valencians o no). Determinades actituds i declaracions no ajuden gens a invertir esta tendència.

(Redacció modificada en octubre de 2024)