dimecres, 18 d’agost de 2010

Era tan fàcil...


Ahir vaig jugar a tennis. Feia cosa d’un any que vaig jugar la meua última partida, i uns quants més que no practicava aquest esport amb regularitat. És un poc frustrant veure’t maldestre amb la tècnica i els moviments que creies que mai oblidaries, però t’ho prens amb filosofia. Evidentment, m’ho vaig passar d’allò més bé, no m’hi anava la vida, en el partit. Ara pense especialment en el servici: vaig estar traient malament tota l’estona, malbaratant forces estúpidament perquè la pilota acabara sempre en la xarxa o fora del quadre on havia d’anar. Jo feia ―o això pensava― tal com m’havien ensenyat de xiquet: posava el peu mirant al pal dret, feia dos botets a la pilota que, tot seguit, em llançava a l’aire (a la una, si pensem en les agulles del rellotge) abans de colpejar-la amb força. Però era debades, entropessava una vegada i una altra amb la mateixa pedra, ço és, la xarxa, un altre quadre, o la part verda de fora de la pista.

Va ser cap al final de la sessió, quan el partit ja estava perdut i jugàvem uns punts extra per cremar el temps, que em va vindre la il•luminació… No, no va ser una il•luminació: fou un exercici conscient en què repassí cada un dels moviments que calia fer. Què m’hi mancava? La cosa era ben senzilla: doblega els genolls quan estigues a punt de llançar al vol la pilota, llança-te-la un poc més alt i fes un xicotet bot; mentrimentres gira el braç com un molinet ascendent i esmaixa. I entrava (que si entrava!), ¡com un professional! La sensació és, més que satisfacció, d’una eufòria momentània (els que sigueu de futbol, penseu quan marqueu un gol), tot i que això no implica necessàriament que el punt estiga guanyat.

I arran d’això del servici, la meua ment poc creativa barrinava un símil poc original. Amb els colps de tennis hom pot ser maldestre ―per oblit, falta de costum o per ser a l’inici de l’aprenentatge―, just igual que hom ho és en altres aspectes de la vida. Per exemple, amb les relacions personals. Amb tot, és en certa manera encoratjador pensar que, a voltes, la cosa és més senzilla del que penses, en la vida i en el tennis, si hom es para a fer una reflexió i aconsegueix traure'n una actitud: Lleva’t de davant les pedres amb què sempre entropesses (esbandeix el pessimisme, no tingues llàstima de tu mateix, estima’t) i fes el moviment adequat ―que serà el més còmode, el més plaent―. Després, com si fóra un miracle, tot rutllarà. I et sentiràs bé amb tu mateix, perquè n’has sigut capaç. I tant fa que al final la partida siga un èxit o un fracàs, sempre que penses que ha valgut la pena, que has gaudit del joc.