El viatger s’adreça al taulell de l’aeroport. Com que va oblidar realitzar el check-in en línia quan va comprar el bitllet per Internet, ara la política de la companyia l’obliga a pagar un extra per a poder facturar la seua maleta, cosa que haurà de fer en una altra taquilla, que l’hostessa de terra li assenyala amb el dit: «Ha de fer-ho allí i després tornar ací. No caldrà que torne a fer cua, passe directament».
Un poc emprenyat amb la companyia però més amb ell mateix ―ha volat moltes voltes i sap com funciona el baix cost, ¿com se n’ha pogut oblidar?―, fa com li han indicat. Paga en un estand que hi ha a uns pocs metres i refà el camí cap al taulell on hi ha la senyoreta d’abans. En passar per davant de les desenes de viatgers que s’han posat a la cua mentre ell no hi era, un d’ells l’increpa: «¡Perdona, que aquí estamos haciendo cola!». El viatger es fa càrrec de l’enuig del senyor i, tan amable i suaument com pot ―amb una mà al pit i l’altra amb el palmell obert en direcció al taulell― li explica la situació: «No, mire, és que la xica m’ha dit que no calia que fera cua…». El senyor no el permet explicar-se i encara més sever i enutjat, li retruca «¿Me puedes hablar en español?». El viatger està acostumat a estos exabruptes, davant dels quals sol reaccionar d’una altra manera. Esta vegada, però, es resigna a canviar de llengua, s’explica en castellà i embarca sense més problemes.
Una vegada dins de l’avió, seu al costat d’una finestra. Es gira a i veu que a l’altra banda del corredor, a la seua mateixa altura, seuen una xiqueta i sa mare, d’aspecte estranger. A penes ha tingut temps de mirar la nena, quan d’un bot un home aterra al costat d’ell. És el senyor d’abans, que el saluda amb un «hola». En uns segons comprova que és marit de la dona i pare de la xiqueta. Tot seguit, entra una caterva de passatgers amb bufandes del Pamesa de bàsquet armant xivarri. El viatger s’adona que és l’equip infantil que va a jugar a l’estranger. De seguida, l’home entaula una conversa jocosa amb els entrenadors que seuen al davant. Una conversa, per cert, en valencià.
Al cap d’uns minuts de vol, quan tot el món s’ha calmat i regna un silenci relatiu, el viatger li pregunta l’hora al senyor. Este, que estava un poc ensopit, desperta tot d’una. Està de bon humor, ningú no diria que uns minuts abans s’havia enutjat tant amb ell. De fet, prompte comença a preguntar-li sobre la seua vida i pel motiu del viatge ―ara en valencià― i en un tres i no res, es posa a contar-li la seua pròpia vida: «Les dones de l’est són lo millor, xaval ―assenyala amb el polze la seua dona― Sigues llest i busca-te’n una d’allí. Et fan lo que vullgues: et cuinen, et cuiden bé… ja m’entens, bones, dòcils… dones de sa casa, xe! Fes-me cas, jo estiguí casat amb una espanyola i tot eren pegues. Que li deia que volia eixir amb els amics? Malament. Que t’has deixat la tovalla bruta en terra? Malament també. Estes, sin embargo…»
Després d’una llarga estona, el senyor atura el seu monòleg i demana al viatger:
―Per cert, xaval, jo pensava que tu eres català…
―No, jo sóc de Riba-roja…
El viatger deixa caure un poc el llavi inferior, com per continuar parlant ―quasi no havia badat boca―, i està a punt de preguntar-li per què ha pensat que era de Catalunya. Però s’ho repensa millor. Es gira, esguarda els núvols a través de la finestra i sospira brandant el cap lleugerament.
Un poc emprenyat amb la companyia però més amb ell mateix ―ha volat moltes voltes i sap com funciona el baix cost, ¿com se n’ha pogut oblidar?―, fa com li han indicat. Paga en un estand que hi ha a uns pocs metres i refà el camí cap al taulell on hi ha la senyoreta d’abans. En passar per davant de les desenes de viatgers que s’han posat a la cua mentre ell no hi era, un d’ells l’increpa: «¡Perdona, que aquí estamos haciendo cola!». El viatger es fa càrrec de l’enuig del senyor i, tan amable i suaument com pot ―amb una mà al pit i l’altra amb el palmell obert en direcció al taulell― li explica la situació: «No, mire, és que la xica m’ha dit que no calia que fera cua…». El senyor no el permet explicar-se i encara més sever i enutjat, li retruca «¿Me puedes hablar en español?». El viatger està acostumat a estos exabruptes, davant dels quals sol reaccionar d’una altra manera. Esta vegada, però, es resigna a canviar de llengua, s’explica en castellà i embarca sense més problemes.
Una vegada dins de l’avió, seu al costat d’una finestra. Es gira a i veu que a l’altra banda del corredor, a la seua mateixa altura, seuen una xiqueta i sa mare, d’aspecte estranger. A penes ha tingut temps de mirar la nena, quan d’un bot un home aterra al costat d’ell. És el senyor d’abans, que el saluda amb un «hola». En uns segons comprova que és marit de la dona i pare de la xiqueta. Tot seguit, entra una caterva de passatgers amb bufandes del Pamesa de bàsquet armant xivarri. El viatger s’adona que és l’equip infantil que va a jugar a l’estranger. De seguida, l’home entaula una conversa jocosa amb els entrenadors que seuen al davant. Una conversa, per cert, en valencià.
Al cap d’uns minuts de vol, quan tot el món s’ha calmat i regna un silenci relatiu, el viatger li pregunta l’hora al senyor. Este, que estava un poc ensopit, desperta tot d’una. Està de bon humor, ningú no diria que uns minuts abans s’havia enutjat tant amb ell. De fet, prompte comença a preguntar-li sobre la seua vida i pel motiu del viatge ―ara en valencià― i en un tres i no res, es posa a contar-li la seua pròpia vida: «Les dones de l’est són lo millor, xaval ―assenyala amb el polze la seua dona― Sigues llest i busca-te’n una d’allí. Et fan lo que vullgues: et cuinen, et cuiden bé… ja m’entens, bones, dòcils… dones de sa casa, xe! Fes-me cas, jo estiguí casat amb una espanyola i tot eren pegues. Que li deia que volia eixir amb els amics? Malament. Que t’has deixat la tovalla bruta en terra? Malament també. Estes, sin embargo…»
Després d’una llarga estona, el senyor atura el seu monòleg i demana al viatger:
―Per cert, xaval, jo pensava que tu eres català…
―No, jo sóc de Riba-roja…
El viatger deixa caure un poc el llavi inferior, com per continuar parlant ―quasi no havia badat boca―, i està a punt de preguntar-li per què ha pensat que era de Catalunya. Però s’ho repensa millor. Es gira, esguarda els núvols a través de la finestra i sospira brandant el cap lleugerament.
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
3 comentaris:
Molt bó, només que la gent viatgés una miqueta més...
Per cert, això de les xiquetes de l'Est... n'hi ha de tot, com a tot arreu :P
N'hi ha de tot... ho dius per experiència pròpia? ;)
Quin goig veure't de nou per ací!
No no, no és experiència pròpia, és l'amic d'un amic de l'amic... :P
És que normalment estic a l'ombra ;P
Publica un comentari a l'entrada