Davant de la porta de la casa dels follets, el xiquet Said xarrava amb una caterva de follets enjogassats. Tots el festejaven: les seues cares eren belles, els somriures, sincers i afectuosos, i li feien manyagues i li contaven acudits graciosos. Said estava tan feliç d’haver conegut aquells nous amics! Algú va proposar un ball, i tots s’agafaren de les mans, formaren un rogle i començaren a giravoltar.
Però al cap de poc de dansar, alguns follets van canviar el semblant i començaren a llançar mirades de desconfiança a Said. La dansa es va aturar. Uns es quedaren molt seriosos, i d’altres s’assegueren al llindar de la porta, ensopits i tristos. Said, desconcertat, volgué acostar-se a consolar-los, a repetir-los les paraules belles que cantaven feia uns instants; a demanar disculpes si els havia ofés d’alguna manera. Però ells li contestaven amb paraules aspres: «No, Said, deixa’ns».
Un d’ells agafà Said de la mà i el va fer girar com una trompa. Ell pensava que es tractava d’un nou ball, però quan es va aturar per fi, s’adonà que els follets havien desaparegut i que ell s’havia quedat tot sol. Va trucar diverses vegades a la porta de fusta de la casa, però no va obtindre resposta. Finalment, desesperat, es quedà plorant assegut al terra. Va començar a cridar: «Obriu, obriu! Per què vos enfadeu? Per què esteu tristos? Vull parlar amb vosaltres!». Però els follets s’havien tancat al seu cau, i no pareixia que anaren a eixir-ne.
En aquell moment, un home altíssim, vestit amb capell i llarga capa negra, va passar pel seu costat.
―Mira-te’l, fas llàstima. Què fas ací?
La seua veu era severa, i Said començà a somicar. L’home de negre dubtà un segon, com astorat pel plor del xiquet, i finalment passà de llarg i el deixà tot sol, assegut en terra.
Passaren les hores, es féu de nit i Said romania assegut davant la porta, capcot, parlant en veu molt baixeta, com amb si mateix, entrellaçant els dits de les mans. En això que l’home de negre va tornar a passar per davant de la casa dels follets. Féu un gest de sorpresa en veure que Said encara estava allí. S’acostà a ell i el va reprendre, esta vegada amb un to més suau:
―Es pot saber què fas encara ací?
―Esperant… Abans ha eixit un follet, i m’ha deixat jugar amb ell! Ens hem abraçat i després…
―Després què?
―Després n’ha eixit un altre, que també és amic meu, però m’ha mirat com si no em coneguera de res, i m’han dit coses lletges. Però segur que els passarà. Són així, els follets, a voltes no es troben bé.
L’home de negre sospirà, es va acotxar on ell era i li posà la mà damunt l’espatla. Said va tremolar de por, però sota el seu gest sever, l’home el fitava amb ulls comprensius i un somriure afectuós. A Said li paregué inclús que els ulls de l’home es posaven vidriosos. Llavors comprengué que ell era un amic.
―Escolta’m. Ara no entens el que et diré, però m’has de fer cas. Respecta’t, Said. Respecta’t i vés-te’n d’esta porta. No hauries de vindre més. No veus que ací no et volen? Tu has d’estar on et meresquen.
Said s’afanyà a retrucar, amb la veu entretallada:
―Això no és de veres! Em varen dir que érem els millors amics. Jo vull ser amic seu, i ells també volen! Cantarem, ballarem i contarem acudits, com sempre.
―Sí, Said, ells volen, però no poden. És la… la maledicció dels follets.
Said obrí uns ulls com a plats.
―Vol dir que són roïns?
―No, no són roïns… són… són víctimes. Eres molt jove per a entendre-ho.
―I vosté com sap eixes coses?
―Perquè el seu encís també em va captivar, una vegada, fa molt de temps… Said, anem-nos-en, t’acompanyaré a casa.
Ell dubtà uns instants. No volia abandonar els seus amics. I si el necessitaren? Eixirien de casa i no hi trobarien ningú. Estarien desemparats! Va mirar la porta.
―T’han convidat mai a entrar per eixa porta? ―preguntà de sobte l’home de negre.
―No… a vegades hi entren enfadats, però després ixen tan contents com sempre. Unes altres voltes no, i jo… jo no sé… ―Said començà a somicar una altra volta.
L’home ajudà a Said a alçar-se, agafant-lo de la mà. S’allunyaren a poc a poc, no sense que Said es girara ara i adés mirant la casa, amb els ulls curulls de llàgrimes, encara amb la vaga esperança que la porta s’obrira i els follets n’isqueren tan juganers, alegres i tendres com una vegada els havia conegut.
Quan hagueren caminat una estona i Said s’havia refet un poc, demanà a l’home de negre que el guiara.
―Jo no puc dir-te tot el que has de fer. Només et donaré un darrer consell.
―Quin?
―Que no faces com jo: no vistes de negre.
Passà el temps i Said es féu un home. I una volta va passar per davant de la casa dels follets. Llavors va comprovar que res no havia canviat. Hi havia més follets a la porta, que encisaven els xiquets i els deixaven sols a fora, plorant.
Però al cap de poc de dansar, alguns follets van canviar el semblant i començaren a llançar mirades de desconfiança a Said. La dansa es va aturar. Uns es quedaren molt seriosos, i d’altres s’assegueren al llindar de la porta, ensopits i tristos. Said, desconcertat, volgué acostar-se a consolar-los, a repetir-los les paraules belles que cantaven feia uns instants; a demanar disculpes si els havia ofés d’alguna manera. Però ells li contestaven amb paraules aspres: «No, Said, deixa’ns».
Un d’ells agafà Said de la mà i el va fer girar com una trompa. Ell pensava que es tractava d’un nou ball, però quan es va aturar per fi, s’adonà que els follets havien desaparegut i que ell s’havia quedat tot sol. Va trucar diverses vegades a la porta de fusta de la casa, però no va obtindre resposta. Finalment, desesperat, es quedà plorant assegut al terra. Va començar a cridar: «Obriu, obriu! Per què vos enfadeu? Per què esteu tristos? Vull parlar amb vosaltres!». Però els follets s’havien tancat al seu cau, i no pareixia que anaren a eixir-ne.
En aquell moment, un home altíssim, vestit amb capell i llarga capa negra, va passar pel seu costat.
―Mira-te’l, fas llàstima. Què fas ací?
La seua veu era severa, i Said començà a somicar. L’home de negre dubtà un segon, com astorat pel plor del xiquet, i finalment passà de llarg i el deixà tot sol, assegut en terra.
Passaren les hores, es féu de nit i Said romania assegut davant la porta, capcot, parlant en veu molt baixeta, com amb si mateix, entrellaçant els dits de les mans. En això que l’home de negre va tornar a passar per davant de la casa dels follets. Féu un gest de sorpresa en veure que Said encara estava allí. S’acostà a ell i el va reprendre, esta vegada amb un to més suau:
―Es pot saber què fas encara ací?
―Esperant… Abans ha eixit un follet, i m’ha deixat jugar amb ell! Ens hem abraçat i després…
―Després què?
―Després n’ha eixit un altre, que també és amic meu, però m’ha mirat com si no em coneguera de res, i m’han dit coses lletges. Però segur que els passarà. Són així, els follets, a voltes no es troben bé.
L’home de negre sospirà, es va acotxar on ell era i li posà la mà damunt l’espatla. Said va tremolar de por, però sota el seu gest sever, l’home el fitava amb ulls comprensius i un somriure afectuós. A Said li paregué inclús que els ulls de l’home es posaven vidriosos. Llavors comprengué que ell era un amic.
―Escolta’m. Ara no entens el que et diré, però m’has de fer cas. Respecta’t, Said. Respecta’t i vés-te’n d’esta porta. No hauries de vindre més. No veus que ací no et volen? Tu has d’estar on et meresquen.
Said s’afanyà a retrucar, amb la veu entretallada:
―Això no és de veres! Em varen dir que érem els millors amics. Jo vull ser amic seu, i ells també volen! Cantarem, ballarem i contarem acudits, com sempre.
―Sí, Said, ells volen, però no poden. És la… la maledicció dels follets.
Said obrí uns ulls com a plats.
―Vol dir que són roïns?
―No, no són roïns… són… són víctimes. Eres molt jove per a entendre-ho.
―I vosté com sap eixes coses?
―Perquè el seu encís també em va captivar, una vegada, fa molt de temps… Said, anem-nos-en, t’acompanyaré a casa.
Ell dubtà uns instants. No volia abandonar els seus amics. I si el necessitaren? Eixirien de casa i no hi trobarien ningú. Estarien desemparats! Va mirar la porta.
―T’han convidat mai a entrar per eixa porta? ―preguntà de sobte l’home de negre.
―No… a vegades hi entren enfadats, però després ixen tan contents com sempre. Unes altres voltes no, i jo… jo no sé… ―Said començà a somicar una altra volta.
L’home ajudà a Said a alçar-se, agafant-lo de la mà. S’allunyaren a poc a poc, no sense que Said es girara ara i adés mirant la casa, amb els ulls curulls de llàgrimes, encara amb la vaga esperança que la porta s’obrira i els follets n’isqueren tan juganers, alegres i tendres com una vegada els havia conegut.
Quan hagueren caminat una estona i Said s’havia refet un poc, demanà a l’home de negre que el guiara.
―Jo no puc dir-te tot el que has de fer. Només et donaré un darrer consell.
―Quin?
―Que no faces com jo: no vistes de negre.
Passà el temps i Said es féu un home. I una volta va passar per davant de la casa dels follets. Llavors va comprovar que res no havia canviat. Hi havia més follets a la porta, que encisaven els xiquets i els deixaven sols a fora, plorant.
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada