dilluns, 24 de gener del 2011

Cadells del taller d'escriptura

Em cau a les mans una publicació de contes seleccionats d’un taller literari de l’escola d’adults d’un poble. Tots els autors són dones. Comence a fullejar el llibre al tren. Llig relats en primera persona que em colpeixen més del que esperava: una dona comet una infidelitat en un motel de carretera mentre el seu home està de viatge; una altra, de cinquanta anys, fantasieja amb un home imaginari davant del qual es despulla, un mascle que la desitja i la posseeix ―ella encara és verge. El tren arriba a la meua parada i tanque el llibre. Conec més o menys el perfil de les alumnes del taller: dones adultes, sovint madures, moltes d’elles amb només estudis bàsics. Estes són les primeres ratlles que escriuen, quan u està temptat a dir molt de si mateix, a plasmar la pròpia realitat. Llavors pense això del «jo poètic» o en allò de «qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència», però no, no puc evitar identificar el personatge amb l’autora. Crec que sent empatia o quelcom semblant, pense en una pobra dona que vol viure coses que no pot o no sap viure, i que es consola abocant les seues frustracions i il•lusions en un paper perquè unes poques persones les lligen, una volta per setmana, dins les parets d’eixe edifici. En eixe moment m’alegre de no ser elles, de ser jove, de poder viure les coses que els seus personatges o elles no han pogut.

Però qui sóc jo per prejutjar i mirar per damunt del muscle estes escriptores que no conec? A més, potser jo no sóc tan diferent d’elles. Fins i tot, en certa manera, potser m’agradaria assemblar-m’hi…

Vaig un pas més enllà. Fins a quin punt el que escrivim és ficció? Pense en per què escrivim, jóvens, dones, hòmens… tant fa. Relats, poemes, un blog… és igual. Pense en l’escriptura com un acte terapèutic, en escriure el que t’ha passat, el que t’agradaria que passara, escriure el que eres incapaç de dir. ¿Escrius per posar en ordre les teues idees, per ser llegit, per ser entés, per entendre’t a tu, per suggerir, per comunicar, perquè no tens qui t’escolte? Torne a pensar en els dos primers contes que he llegit al tren. Si jo m’atrevira…, diu el personatge en l’ocàs d’una sexualitat que no ha ni encetat, una dona que no s’atreveix ni a visualitzar una pel•lícula porno. Amb la dèria d’identificar personatge amb autor, de pensar que la fantasia naix de la frustració i que la paraula escrita és la paraula no dita, ho pense d’esta manera: mentre escrius no pots parlar, mentre escrius no pots actuar.

[A casa, continue llegint relats. I encara no he acabat de sorprendre’m. Un pare que viola la seua filla, una mare que acaba odiant el seu fill toxicòman… temes sobre els quals a mi mai se m’acudiria escriure.]

2 comentaris:

Monique LaMer ha dit...

Recupere la teua pregunta:
Escrius per posar en ordre les teues idees, per ser llegit, per ser entés, per entendre’t a tu, per suggerir, per comunicar, perquè no tens qui t’escolte?
Jo escrig per totes estes coses.

Speaker ha dit...

És molt bo fer-se preguntes del perquè fem les coses.

Gràcies pel comentari