dijous, 17 de març de 2011

Aprendre a aprendre; aprendre [a conduir]

Tindre el carnet de conduir t’autoritza a manejar vehicles, però això és com quan compleixes 18 anys: eres oficialment un adult però només sobre el paper, perquè encara n’has d’aprendre quasi tot. Així, de la potencialitat i la capacitat falta fer el salt a la pràctica, a la realitat. I és ben curiós observar com, quan u acaba d’obtindre el permís de conducció i puja al cotxe, esdevé un subjecte poregós i terriblement susceptible, que pensa que tot el trànsit al seu voltant s’ha posat d’acord per fer-li la vida impossible: el camió del carril del costat pareix dos voltes més gran del que és i et fa la impressió que s’acosta temeràriament a tu; els carrils d’incorporació són un malson on mai veus el moment d’incorporar-te; pareix que totes les llums que fan els altres cotxes van dirigides a tu, per retraure’t alguna maniobra incorrecta que has fet —que no saps ben bé quina és. Així, durant un temps, el conductor novell és un manoll de nervis i un ésser humà frustrat, que pateix; una víctima i inclús un individu esguitós, puix que, conscient de la seua malaptesa, oscil•la entre compadir-se a si mateix o pagar-ho amb el copilot.

Afortunadament, amb l’experiència i quan u s’enfronta a les coses, aprén a conduir: s’adona que no hi havia cap conspiració contra ell —els conductors al seu voltant no eren tan roïns—, que dur un cotxe no era tan difícil i que podia ser inclús una activitat plaent. Llavors mira arrere i pot permetre’s el goig de riure’s de si mateix. I igual li passa a qui aprén a parlar en públic, a prendre decisions… a qui aprén, en general, a viure. I aprenent u progressa i es fa una persona millor.