dimecres, 5 d’octubre del 2011

De polèmiques i estar en guerra

Fa uns dies a Veo7 feien un debat sobre «Per què els catalans volen la independència». Tenint en compte l’emissora, ja m’imaginava que el debat aniria encaminat a pelar els catalanistes i a crispar els televidents. Tanmateix, hi trobí una cosa positiva, i és que, a diferència dels debats de Canal 9, hi havia representades diverses postures. Sí, assegut a taula hi havia un independentista (al qual no vaig sentir gaire perquè no el deixaven parlar) i també Ramoncín (!), la intervenció del qual em sorprengué positivament, ja que parlà en termes humans, de l’home del carrer, i no apel·là a abstraccions ideològiques ni a justificacions històriques o legals. Entre altres coses, digué: Si una mayoría de catalanes quisieran la independencia, ¿cómo íbamos a negársela?. De l’altre costat hi havia dos tertulians castellanistes —que parlen de «els nacionalistes» com si ells no ho foren—: Albert Rivera de Ciudadanos i un home desconegut per a mi, que va anar alterant-se fins que se li unflà la jugular —va arribar a fer-me por—. Estos dos brandaven la Constitució com qui agafa les taules dels deu manaments esculpits en pedra, immutables ad eternum, i s’escandalitzaven perquè deien que els catalans volien violar-la. El moderador no hi pintava res, i em va sorprendre com molts espectadors que trucaven al programa eren valencians. I encara que vos coste de creure, tenien opinions de diversa índole. Això evidencia l’interés que tenim sobre el que passa al nostre nord.

Com a catalanoparlants, també ens susciten interés les anomenades «polèmiques lingüístiques» de Catalunya. Gaste cometes perquè sóc conscient que estos conflictes existeixen més en els mitjans de comunicació de fora de Catalunya —interessats a produir-ne— que en el dia a dia dels catalans. Amb tot, és inevitable que el fet que ens les mostren en pantalla acabe creant opinió i faça que tothom en parle. Em referisc les declaracions d’Artur Mas en què es burlava de la fonètica de malaguenys i sevillans en parlar la seua llengua. A mi em va paréixer un desencert que per a defensar la llengua catalana haguera de recórrer a burlar-se de la fonètica de determinats dialectes d’un altra. Jo pensava que es tractava d’una badada inconscient, però alguns em diuen que es tracta d’una maniobra per a captar vots. Siga una cosa o l’altra, em pareix un exemple de com no s’ha de defensar la llengua, i pense en com deuen haver caigut eixes paraules en catalans que conec, catalanoparlants i de pares andalusos o murcians.

Parlant amb la gent, hi ha qui legitima les seues declaracions perquè, diuen, responen a una agressió sense pietat al sistema educatiu català; un amic de Catalunya em diu que «estem en guerra». I jo, malgrat que entenc i compartisc part del que diuen, crec que el camí de la guerra —almenys als valencians— no ens beneficia gens. Trobe que des d’ací hem de combatre els atacs dels nostres polítics a la llengua, com també donar ressò a les declaracions lamentables que mai trauran en les notícies ni estatals ni autonòmiques. Però no cometem l’error d’estar en guerra amb el ciutadà, ni el sevillà ni el valencià. La nostra llengua pateix entrebancs en l’àmbit legal i polític, però el pitjor problema està en el carrer, en el ciutadà, i és l’abandó de la llengua per part dels qui la parlaven i la no adquisició per part de les noves generacions (filles de valencians o no). Determinades actituds i declaracions no ajuden gens a invertir esta tendència.

3 comentaris:

m'agrada ha dit...

Tota la raó del món, als valencians i a les valencianes no ens interessa la guerra.

Speaker ha dit...

Jo crec que no. Hi ha qui parla de trinxeres, resistències i enemics, i s'obliden de la didàctica i de les maneres d'acostar la nostra llengua als que de moment no la parlen, que és el més important de tot.

Per cert (faig referència al teu blog), diuen que 3 dies d'esport a la setmana és l'ideal, i millor si variem de l'hipertròfia a l'exercici aeròbic i finalment l'estirament i/o relaxació.

Salut!

Speaker ha dit...

*la hipertròfia.