dijous, 3 de juny de 2010

Ganes de xarrar al bus

Estic a l’autobús, de camí a la faena. M’assec davant, prop del xofer, i em pose a llegir. En una de les parades, s’obri la porta però el senyor major que hi ha davant no puja. ¿Este va a la calle Cuarte? Una vegada més, constate dues coses: 1) que aquest nom tan coent per al carrer Quart està, malauradament, encara vigent 2) que la gent prefereix aturar el bus i preguntar al conductor “què he de fer per a arribar ací” en comptes de llegir l’itinerari exhaustiu que hi ha, tan ben explicat, a la marquesina. Açò darrer passa tots els dies. Deuen ser les escorrialles d’una societat fins fa no tant analfabeta? O és tal volta el caràcter mediterrani, eixa desimboltura que prefereix el tracte humà en comptes de la freda lectura d’un fullet informatiu? O potser només són les presses…

El conductor, com és el seu costum, queda mut davant la pregunta del transeünt, i només quan aquest repeteix la pregunta, aquell contesta amb algun monosíl•lab quasi inintel•ligible. L’home puja i en comptes d’anar cap al fons, es queda al costat del xofer. «Fa calor hui, eh», diu, ara canviant a valencià. En vista que el conductor passa absolutament d’ell (que per cert, aquest conductor, quan parla, ho fa en valencià), el iaio entra cap a dins i es posa just enfront meu. Em parla somrient i em diu que el carrer Quart és prop però no li abelleix caminar. Somric. «Amb esta calor!». «Veges», dic jo en solidaritat. Té ganes de xarrar i a mi els iaios (si no estan sonats) em desperten curiositat. En veure el feix de papers enquadernats que tinc a la mà, em pregunta «T’examines?». Li dic que «una cosa així, sí». No m’ha sentit bé, està un poc sord. Desistisc llavors d’explicar-li el que realment estic fent, perquè entre la sordesa i la proximitat de la seua baixada, la comunicació seria un desastre; i ací estem per matar l’estona i compartir quatre mots amables, si pot ser, amb un somriure. «Francés?», insisteix. Deu haver vist alguna apòstrof, pense jo. «No, valencià». «Però tu eres valencià, no?» «Sí, home», dic jo. «Pos això ho tens ja sabut!». Somric. Em fa una palmellada amical, quasi afectuosa, en el muscle, i baixa en la seua parada del carrer Quart.

2 comentaris:

ginjol ha dit...

Has tingut sort. Jo em feia un café i se m'ha assegut un iaio i m'ha recitat una poesia que li havia escrit a Enrique Ponce. En castellà, com no!

Josep Lluís ha dit...

Hosti... això sí que és raro raro! Deu haver-se dit: Este chico lo entendrá Por em fa preguntar com era el poema...