La bona acció del dia (?)

Ahir el meu cunyat ens va portar del xalet una bossa plena d’albercocs que pressupose boníssims. En obrir la bossa, però, hi havia un regalet entre els fruits grocs, quasi ambarins, de tan madurs. Un caragol. Si no m’enganye era un moro, marró castany amb ratlles més clares. Passí una estona ocupat en altres coses, es féu tard i no sabia què fer-ne, del caragol. No estava disposat a matar-lo i pensí que el pobret es mereixia, després de tant de tràngol, posar-lo en llibertat. L’agafí i em va costar, s’havia quedat apegat al colador de plàstic on havíem posat els albercocs, supose que per rentar-los. Com no amagava la molla, pensí que potser estava ja moribund, i el posí un segon davall el raig de l’aixeta per humitejar-lo un poc i veure si espavilava. Mentre baixava en l’ascensor amb la bossa de fem en una mà i el caragol moro en una altra, vaig adonar-me del temps que feia que no agafava un d’aquestes bestioles vives. Et vénen records de iaios, d’altres xalets, d’una olla roja, de passeigs pels marges dels camins i d’olor de terra mullada. Contra el que esperava, mentre baixàvem, el caragol treia la seua superba molla, el seu llom, eixe múscul bavós de dibuix tan particular. La bestiola estirà els seus ulls i em mirava, es recargolava fins besar-me el dit polze, com donant-me les gràcies. O potser simplement estava acollonit. Jo tractava de trobar-li les ninetes. En arribar al carrer no sabia ben bé on deixar-lo, com si estiguera posant-lo davant de mil perills pitjors que el banc de la meua cuina. (Que poca idea en tens, vaig pensar). ¿Tal volta el solar, entre la brossa i algunes escombraries? (que no són la mateixa cosa). No, allò deu estar ple de rates, gats, i fins i tot les maleïdes panderoles, que estan pertot arreu. Se’l cruspirien, no duraria ni una nit. A més, volia posar-lo sobre una fulla, un bon pàmpol on poguera descansar tranquil, i la brossa del solar són tiges primes i seques; segur que si el deixava allí cauria en terra i l’atacarien les formigues. Finalment vaig decidir deixar-lo en l’escadussera bardissa que envolta el parc de grava rere la meua finca. Recordava haver vist un altre caragol un dia, perdut, fent un arriscat passeig per la vorera. Sobre la fulla un arbust amerat de pixum de gos el vaig deixar, que això sí que estava humit, però me n’aní a casa pensant si l’àcid úric li seria perjudicial.