dissabte, 5 de juny de 2010

El límite del bien



L’altre dia estava fent la màquina de step al gimnàs. El lloc a vegades pareix una casa de bojos, la contaminació acústica és aclaparadora: el so de tres televisions que emeten simultàniament tres canals diferents, juntament amb la ràdio més comercial i el soroll de la classe d’spinning del costat, fan del gimnàs un lloc poc adequat, trobe jo, per al sa cultiu del cos i la relaxació de la ment. Sumeu-hi la gent que, damunt, porta auriculars. Una bogeria, un estrés, un niu de formigues assassines. Amb tot, entre aberracions de la ràdio fórmula que, més deixar-me indiferent, fins i tot directament em repugnen (quiero entrar a tu garito con zapatillas, per favor…), de tant en tant posen algun tema comercial però interessant que anima i recondueix el nostre ritme cardiovascular. La de l’altre dia va ser El límite, de La Frontera. Una cançoneta clàssica d’estes senzilletes, encomanadisses, d’un grup que mai has escoltat amb atenció, però que no saps ben bé perquè (potser activa algun ressort de la memòria?) et posa momentàniament de bon humor. Quatre acords, quatre tocs de bateria, tornada senzilla amb cors, una bona veu (no estrident , ni adolescent, ni apegalosa…) un solet de guitarra i… oh sí, un sempre sensual solo de saxo. Abans el saxo l’usaven moltíssims grups de pop i de rock. Què ha passat ara? Bo, ara hi ha Fito, és cert, tot i que totes les seues cançons siguen tan… similars, diguem-ne. Però això són figues d’un altre paner. Doncs això, el límite del bien.