dimecres, 12 d’octubre de 2011

Pèrdues

Ahir va morir el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com es deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat als ports arreu d’Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava als bars propers a eixos ports, envoltat de gent de got i ganivet, o dins de la bodega fosca d’un vaixell enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben on és la Casa dels Baus— i esperava a Ramon durant les seues absències a sa casa del carrer de la Reina. Però no es tancava en la solitud de les tasques de la llar; era una dona viva que necessitava socialitzar i córrer pel petit món del seu barri mariner. Sent major, estava al corrent de conceptes i esdeveniments de rabiosa actualitat, i sempre em féu la impressió que hauria comprés qualsevol sentiment que jo o qualsevol li haguera volgut confessar.

Vas fent anys, veus com gent volguda se’n va i prens consciència que no estem ací per sempre. Al tio Ramon ja li tocava, i la Rulla, tot i que se n’anà un poc abans, també visqué un bon grapat d’anys d’una vida que malgrat les desgràcies —va perdre una filla— sabé viure amb optimisme. I quan faltarà la iaia, germana de la Rulla, això ens causarà dolor, però sabrem que segurament ja li havia arribat el moment. Per desgràcia no tothom se’n va així, en pau. He conegut jóvens als quals la tragèdia sobtada ha arrancat del nostre món. Alguns eren volguts, d’altres quasi només coneguts de nom, com el cas de Salvador Iborra; quan te n’assabentes et quedes sense saber què dir; veus eixa cara coneguda en diaris digitals i en blogs, i és estrany pensar que la seua vida s’ha quedat a mig embastar perquè una bèstia ho va decidir així.

Per als qui es queden ací la vida ha d’anar avant malgrat la pèrdua. Afortunadament, quan algú desapareix no queda el buit; la imatge que n’hem construït habita en nosaltres i té un significat únic en les nostres vides. Quan la porta de la interacció està ja inevitablement tancada, almenys ens queda poder entrar de tant en tant per la del record. I que este siga plaent.

6 comentaris:

Cinderella ha dit...

Uff, és açò un comiat? un adèu a algu important per a tu? M'ha semblat tendre i bonic, i realment important..saber deixa als demés és tan difícil i tan necessari
Salut, Josep Lluis!

Francesc Vera ha dit...

Un escrit força emotiu alhora que assenyat, el teu. M'ha colpit, de manera que deixa'm que, com es diu per ací, t'acompanye en el sentiment.
A banda d'això hi ha al teu text l'expressió "gent de got i ganivet", una expressió que sembla anar en desús, ben bé podria ser motiu per a la teua paraula de la setmana.
Salutacions.

m'agrada ha dit...

Lamente la pèrdua.
Salut i molta força

Rafael Company i Mateo ha dit...

Hola, sóc Rafa Company. Primer que res, un text com este t'honora: no s'és res sinó s'és persona...
Una abraçada de condol.
En altre orde de coses, vas deixar un comentari en el meu bloc, però no l'havia vist. Moltes gràcies i totalment d'acord. Cuida't molt.

Xoiote Dacs ha dit...

Costa molt acceptar que les persones estimades se'n han d'anar, que no poden romandre fins sempre. Quan arriba l'inevitable moment, la única cosa que podem és el que tu dius; procurar que no quede el buit.
Salut i molta força per superar aquesta situació.

Josep Lluís ha dit...

Gràcies pels comentaris, que tingueu tots salut i força.

Francesc, l'expressió de gent de got i ganivet és molt gràfica i entenedora, i també molt autèntica. A casa l'hem dita sempre. Algun dia ens pararem a parlar-ne més detingudament.