Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assente en la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem.
Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dona un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que qui treballa a la Universitat fera servir el valencià si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem en zona Erasmus, ja se sap: a amagar la llengua.
A mesura que òmplic la sol·licitud, que sí que està en valencià, m’escandalitze de vore que està plena de faltes per a tots els gusts: accentuació, puntuació, formes verbals directament en castellà… Amb el mateix to jovial en què ha transcorregut la nostra breu conversació, li demane si tenen una còpia en Word del formulari, perquè potser els interessaria modificar-la, ja que esta va plena de faltes. Quan comence a assenyalar-li-les, la xica posa cara d’ànec i, sense atendre’m, m’interromp amb un ¡Anda, déjate, déjate! i un gest molt expressiu amb la mà, com si això no tinguera gens d’importància.
Com que més tard he de fer papers en un altre lloc, faig temps i m’allargue a la biblioteca. Mentres busque un llibre en el catàleg, veig el missatge que teniu en la foto apegat en la torre de l’ordinador, amb la reivindicació damunt en retolador, que no ha tingut cap efecte. Vaig a la sala, trac el llibre, i quan isc del recinte universitari, sospire i pense que el que vinga darrere que arree.
Com que més tard he de fer papers en un altre lloc, faig temps i m’allargue a la biblioteca. Mentres busque un llibre en el catàleg, veig el missatge que teniu en la foto apegat en la torre de l’ordinador, amb la reivindicació damunt en retolador, que no ha tingut cap efecte. Vaig a la sala, trac el llibre, i quan isc del recinte universitari, sospire i pense que el que vinga darrere que arree.
(Redacció modificada en juny de 2024)
3 comentaris:
tot i que t'entenc i sé que la lluita diària desgasta molt, hem de continuar arreant amb els qui vénen darrere
;)
No puc més que estar d'acord amb tu, cal treballar en positiu (si jo sóc dels que agarren i canvien el cartellet pel seu compte..., però hi ha dies que mira...
De seguida que puga pegaré una mirada al teu blog, que ja fa temps!
Salut
Fa dos dies em va venir al cap el teu blog per una situació que vaig viure i em va recordar quan alguna vegada has comentat casos semblants;
I el que tú dius, hi ha dies que...
Publica un comentari a l'entrada