Un amic ha tornat de fer una estada en Israel i Palestina. Hi va anar sense brandar cap bandera, amb la ment i les orelles obertes, l’ànim d’ajudar si en tenia l’oportunitat i la intenció de parlar amb tot lo món, conscient que el nuc d’un conflicte enquistat no es pot desfer si les parts contendents no en parlen. Ha tractat amb bona gent, tant amb jueus —israelians, russos i nord-americans— com amb palestins —de confessió musulmana i també cristiana—. M’ha explicat de primera mà alguns fenòmens lingüístics curiosos, com la recuperació de l’hebreu, una llengua morta, o l’abandó de l’àrab per part d’alguns jueus; la multiculturalitat i el multilingüisme dins d’Israel, el seu ventall d’identitats davall d’eixa aparença monolítica que s’han esforçat a construir.
L’he inquirit sobre solucions possibles, i hem raonat sobre la solució dels dos Estats, que seria salomònica, irreal i complicada, però a hores d’ara l’única llum al final del túnel. Hem conclòs que entre aquell popurri de gent lo que caldria és que s’aclariren per a viure junts i en pau en un país multicultural, però això pareix una utopia i hi ha un immobilisme a dos bandes que ho faria impossible.
El meu amic no és ben bé un «activiste palestí», però té ulls i no s’ha estat de contar-me la part fosca d’aquell país, un país que volen per a alguns i no per a uns altres, que exercix una política d’apartheid on l’estranger és rebut amb honors si és jueu, mentres que els autòctons palestins són tractats com uns pàries estrangers en la pròpia terra; a on amb l’excusa de la seguretat alguns s’apropien de terres que no són seues o escorcollen la gent amb arrogància i fins a la vexació. Un país militaritzat, un país que no és normal.
Afortunadament, per als qui no hem sigut testimonis de què passa en Israel, Gaza i Cisjordània, este viatger d’ulls curiosos ha arreplegat part de les seues vivències en un blog anomenat Lost in the Middle East.
El meu amic no és ben bé un «activiste palestí», però té ulls i no s’ha estat de contar-me la part fosca d’aquell país, un país que volen per a alguns i no per a uns altres, que exercix una política d’apartheid on l’estranger és rebut amb honors si és jueu, mentres que els autòctons palestins són tractats com uns pàries estrangers en la pròpia terra; a on amb l’excusa de la seguretat alguns s’apropien de terres que no són seues o escorcollen la gent amb arrogància i fins a la vexació. Un país militaritzat, un país que no és normal.
Afortunadament, per als qui no hem sigut testimonis de què passa en Israel, Gaza i Cisjordània, este viatger d’ulls curiosos ha arreplegat part de les seues vivències en un blog anomenat Lost in the Middle East.
(Redacció actualitzada en octubre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada