dimarts, 13 de setembre de 2011

Un valencià a l'Orient Mitjà

Un amic ha tornat de fer una estada a Israel. Hi va anar sense brandar cap bandera, amb la ment i les orelles obertes, l’ànim d’ajudar si en tenia l’oportunitat i la intenció de parlar amb tothom, conscient que el nuc d’un conflicte enquistat no es pot desfer si les parts contendents no en parlen. Ha tractat amb bona gent, tant amb jueus —israelians, russos i nord-americans—, com palestins —de confessió musulmana i també cristiana—. M’ha explicat de primera mà alguns fenòmens lingüístics curiosos, com la recuperació d’una llengua morta o l’abandó de l’àrab per part d’alguns jueus; la multiculturalitat i el multilingüisme dins d’Israel, el seu ventall d’identitats davall d’eixa aparença monolítica que s’han esforçat a construir. L’he inquirit sobre solucions possibles, i hem raonat sobre la solució dels dos Estats, que seria salomònica, irreal i complicada, però a hores d’ara l’única llum al final del túnel. Hem conclòs que entre aquell popurri de gent el que caldria és que s’aclariren per viure junts i en pau en un país multicultural, però això sembla una utopia i hi ha un immobilisme a dues bandes que ho faria impossible.

El meu amic no és el que es diu un «activista palestí», però té ulls i no s’ha estat de contar-me la part fosca d’aquell país, un país que volen per a uns i no per a uns altres, que exerceix una política d’apartheid on l’estranger és rebut amb honors si és jueu, mentre els autòctons palestins són tractats com uns pàries estrangers en la pròpia terra; on amb l’excusa de la seguretat hom s’apropia de terres que no són seues o escorcollen tothom amb arrogància i fins a la vexació. Un país militaritzat, un país que no és normal.

Afortunadament per als qui no hem sigut testimonis de què passa a Israel, Gaza i Cisjordània, este viatger d’ulls curiosos ha arreplegat part de les seues vivències en un blog.