La màgia dels festivals massius a l’aire lliure. L’estesa de tendes a la zona d’acampada: cadires i taules plegables, neveres plenes de botelles, tonyina i pa de sandvitx; guitarres que sonen, animalades i crits individuals que esdevenen col·lectius, imitats per la massa amb ganes de gresca. La solidaritat amb els veïns de tenda —els somriures generosos de les veïnes—, les ampolles de rom barat que t’amagues entre les cames. El «ramadà» de comoditat que passes: la pudor dels vàters, les cues d’una hora sota el sol per a dutxar-se o per a agafar aigua… això és també màgia de festival. Només una cosa ens matava: la polseguera que alcen vora 50.000 persones en moviment, l’arena que s’acumula als narius. ¿Serà que ja no tenim edat per a estes coses?
Siga per fanatisme o per curiositat vols veure molts grups, aprofitar l’oportunitat. Veure una banda mítica com The Specials interpretar el seu mític «A message to you Rudy», fou efectivament especial. Amb els frenètics Toy Dolls tenia un deute pendent: qui m’anava a dir que els veuria quan heretí dels cosins aquella cinta de casset Live in Japan, ara fa més de quinze anys! Per no parlar d’Offspring, que és com parlar de la teua adolescència. A banda, la fusió de funk, rock i ritmes andalusos sempre armen gresca i ball, amb els sevillans O’funkillo i el seu baixista Pepe Bao, els Delinqüentes o el show del frenètic Muchachito Bombo Infierno —amenitzat per un artista que pinta un quadre durant el concert.
Tenia curiositat per veure Angelus Apatrida, l’única banda de thrash metal d’Albacete que han girat amb Slayer i Megadeth. No em van decebre i van sonar brutals, amb una cançó dedicada a Benet XVI i a la trobada de les famílies (¡Que continúen vírgenes!, fou el missatge que enviaren a les joventuts catòliques) i una altra al trio de les Açores.
Quant al rock urbà en castellà, els de Benetússer Benito Kamelas em deixaren una vegada més amb les ganes de sentir el seu tema estrella, «Qué más da», eixa fabulosa cançó de despit amorós. El pitjor fou la decepció amb el so de Los suaves, especialment de Yosi que, sense veu, l’hagueren de traure de l’escenari (devia estar borratxo una vegada més). I el directe més impecable i net, sens dubte, el del mestre Rosendo, amb solos que fan vindre les llàgrimes.
L’última nit tothom està cansat, es nota en el ritme del ball, tots com titelles. Un col·lega se’t desploma de son en terra i rius, rius molt. Pensava que anava a afartar-me’n, però de tornada a casa m’adone que al remat, lluny de llevar-me el mono, tinc més set de rock’n’roll.
Siga per fanatisme o per curiositat vols veure molts grups, aprofitar l’oportunitat. Veure una banda mítica com The Specials interpretar el seu mític «A message to you Rudy», fou efectivament especial. Amb els frenètics Toy Dolls tenia un deute pendent: qui m’anava a dir que els veuria quan heretí dels cosins aquella cinta de casset Live in Japan, ara fa més de quinze anys! Per no parlar d’Offspring, que és com parlar de la teua adolescència. A banda, la fusió de funk, rock i ritmes andalusos sempre armen gresca i ball, amb els sevillans O’funkillo i el seu baixista Pepe Bao, els Delinqüentes o el show del frenètic Muchachito Bombo Infierno —amenitzat per un artista que pinta un quadre durant el concert.
Tenia curiositat per veure Angelus Apatrida, l’única banda de thrash metal d’Albacete que han girat amb Slayer i Megadeth. No em van decebre i van sonar brutals, amb una cançó dedicada a Benet XVI i a la trobada de les famílies (¡Que continúen vírgenes!, fou el missatge que enviaren a les joventuts catòliques) i una altra al trio de les Açores.
Quant al rock urbà en castellà, els de Benetússer Benito Kamelas em deixaren una vegada més amb les ganes de sentir el seu tema estrella, «Qué más da», eixa fabulosa cançó de despit amorós. El pitjor fou la decepció amb el so de Los suaves, especialment de Yosi que, sense veu, l’hagueren de traure de l’escenari (devia estar borratxo una vegada més). I el directe més impecable i net, sens dubte, el del mestre Rosendo, amb solos que fan vindre les llàgrimes.
L’última nit tothom està cansat, es nota en el ritme del ball, tots com titelles. Un col·lega se’t desploma de son en terra i rius, rius molt. Pensava que anava a afartar-me’n, però de tornada a casa m’adone que al remat, lluny de llevar-me el mono, tinc més set de rock’n’roll.
2 comentaris:
això de Yosi, ja ve d'anys, una llàstima
Sí, no es novetat...
Publica un comentari a l'entrada