dissabte, 9 d’abril de 2011

Concert aniversari del Terra a Benimaclet

Dissabte passat estiguí al camp de futbol de l’Sporting de Benimaclet, davant de la finca Espai Verd. S’hi celebraven els deu anys del Centre Social Terra i Obrint pas presentava nou disc. No tenia pensat anar-hi i acabí allí com qui diu de casualitat, però fou un esdeveniment interessant i m’alegre d’haver-hi estat present. Del bar Terra tinc algun record de facultat (especialment estar sopant una nit i veure com a la taula del costat uns punkies llançaven gots de colpet en terra, amb la consegüent destrossa de vidres). La música d’Obrint pas i la Gossa sorda no m’apassiona —llevat d’algun èxit indiscutible—, però és de justícia dir que en directe fan bona festa.

Em mire el concert des d’un discret segon pla, i mentre els meus amics m’expliquen qüestions musicals i alguns xafardejos que corren sobre els músics —tot se sap—, observe com el camp es va omplint amb un degoteig continu de persones. Mai hauria esperat que este concert aplegara tanta gent; grans i menuts —inclús algun carret de bebé— però sobretot adolescents, alterats per un còctel de primavera, hormones i música: criden, corren, boten, es besen… Fa goig de veure. Em diuen que s’han venut 4000, 5000, 6000 entrades… jo me’n faig creus. En pegar-me una volta pel recinte, perd el compte de la gent que conec de vista i que salude. Això és motiu d’alegria, però em neguiteja un poc pensar que som quatre gats en este xicotet món de la defensa de l’ús normal del valencià. Una bandera d’Espanya amb el bou ens aguaita des d’un balcó, com un voltor que sotja la seua víctima, recordant-nos que som minoria. Tracte d’ignorar-la.

Em quede amb un parell de moments bonics: el cor de xiquets en l’acabament de l’actuació d’Obrint pas i, sobretot, quan tocaren la muixeranga (amb castell inclòs entre el públic) amb dolçaina i contrabaix. He de reconéixer que aquelles notes em van aborronar.

Pròxima cita ineludible: dissabte 16 d’abril.