dimecres, 6 d’abril de 2011

He llegit: «Pedro Páramo», de Juan Rulfo


M’agrada conversar de les lectures que faig o que pretenc fer; m’interessa que els que han llegit el mateix llibre que jo em conten ―sense desvelar misteris, per descomptat― les sensacions que tingueren, què els va agradar o marcar i què no. Estic obert a recomanacions, que seduïsquen i em convencen per llegir un llibre, que «em venguen la moto» en el sentit positiu de la frase. També em sol agradar contar als meus coneguts interessats en literatura el que estic llegint.

Abans de començar Pedro Páramo, un amic me’n digué «Eixe llibre és una ratllada, no?», cosa que em féu riure, però no s’hi valia perquè ell en realitat només en tenia referències; mai se l’ha llegit. Una amiga experta en literatura hispànica que sí ho ha fet em digué que sempre que pensava en Comala ―el poble on transcorre la història― se l’imaginava tot roig, com l’infern… I és curiós perquè jo, en canvi, el veia gris, ombrívol, en blanc i negre, amb cases de parets foradades i portes obertes per on corren el vent i els fantasmes.

I el meu amic despert i de bona memòria —però de poc hàbit lector— tenia en certa manera raó quan descrivia tan gràficament i breu Pedro Páramo com una ratllada, si per una ratllada entenem un elenc d'escenes disposades en forma de puzle, sense linealitat temporal, sovint surrealistes, contades per diversos narradors; un text en què dins d’un mateix diàleg la frase d’un personatge pot pertànyer a la seua infància i la següent ser proferida en l’edat adulta ―sense avís previ al lector. En definitiva, un text oníric, d’una ambigüitat pròpia de la poesia, en el qual u es veu sovint desubicat. Tanmateix, tot fa un cert sentit i et veus submergit en un món particular i únic. Així, eixa ambigüitat és sovint precisament la gràcia de la història, combinada amb frases colpidores que apareixen ara i adés o descripcions que per breus no deixen de tindre força. I l’argument? N’hi ha prou amb dir que són pinzellades de les històries vitals dels personatges desgraciats d’un poble que giren al voltant del cacic local: Pedro Páramo. Una història de pecats, de submissió, de tristesa, de desventura, de viure en pena i continuar en pena una vegada u és mort.

2 comentaris:

Mercè ha dit...

Em fa gràcia això que et digué aquell amic, que és una ratllada. Jo el vaig llegir l'any passat, per a l'assignatura de Literatura Hispanoamericana. L'editorial CATEDRA té un pròleg molt bo i a més incloïa fragment d'una entrevista amb l'autor, cosa que em va ajudar a aclarir moltes coses com el moment just en què Juan Preciado mor.

M'ha agradat tornar a recordar aquesta lectura.

Una abraçada.

Josep Lluís ha dit...

Sí, vaig llegir part del pròleg i epíleg. I curiosament en eixa entrevista l'autor (a més d'aclarir unes quantes coses) suggereix que hi havia un manuscrit original incloïa moltes més digressions i explicacions que llançaven llum a l'hora d'interpretar la història. Desconec per què finalment s'edità la versió breu i més ambígua.

Gràcies pel comentari.