dilluns, 4 d’abril de 2011

«El que habla en valenciano»

En societat, tots som coneguts per apèndixs o aposicions que ajuden a clarificar qui som en cas de no ser reconeguts a la primera amb el nostre nom comú i arbitrari. Així, de Miquels n’hi ha a grapats, però se sabrà molt bé a qui ens referim si parlem de Miquel «el de la melena», «el germà de tal» o «el nóvio de tal». La gent ens coneix pels nostres fets, per una qualitat cridanera o qualsevol condició que ens diferencie de la resta. Perquè els xics que porten melena són minoria —on s’ha vist cosa menys masculina!—, u no sol tindre més d'un o dos germans i les xiques compromeses i honrades només tenen una parella —almenys oficialment.

Doncs bé, m’he adonat que en alguns llocs se’m coneix per Josep, el que habla en valenciano. Fa temps em sorprengué que després d’un parell de voltes d’acudir a un pub de Benidorm la relacions públiques 1) em reconeguera i 2) que m’anomenara amb aquest apel•latiu. En aquell context guiri la cosa tenia una certa gràcia. Ara bé, la qüestió comença a intrigar-me quan aquesta característica meua que en aquell establiment anglòfon era anecdòtica comença a ser una aposició normal al meu nom en el meu propi cercle, en la meua ciutat. I m’he recordat de tot açò mentre posava gasolina al costat de ma casa. Com sempre, li demane al treballador de la gasolinera —un home sempre amable i simpaticot—20 euros de 95. Contrariat, em demana que li ho repetisca i ho faig més a espai disculpant-me, ja que «amb les presses quasi ni vocalitzem». Amb tota sinceritat i humilitat el xic em diu —en valencià— que el problema és seu perquè «Amb els canvis de llengua, sovint m’equivoque i no sé si en són deu, vint…». I continua: «Com ací quasi tots t’ho diuen en castellà… quan ho fan en valencià pregunte per assegurar-me». Jo li somric sense saber què dir, sense voler detindre’m massa en el pensament que sóc minoria a casa meua i que m’agradaria ser conegut amb un altre apel·latiu.

5 comentaris:

m'agrada ha dit...

totalment identificat

MEQUETREFE ha dit...

On jo visc ara es produeix una situació molt curiosa. Jo per exemple, baixe a comprar el pa. La fornera és del poble, li demane les coses en valencià i em contesta sempre "gracias". Jo pensava que és una persona que viu ací però tal volta els seus pares no éren d'ací, el que ocorre molt, encara que no és cap excusa. Però em sorprén quan, estic fent cua i a la dona del meu costat li parla en un valencià de La Marina Baixa perfecte i a mi, que sóc de només 30 quilòmetres cap a endins em parla en castellà!. No és un cas particular. Treballe de cara al públic i em passa sovint. Fins que no m'han identificat com a "habitant del poble" no han començat a parlar-me en valencià. Com si fós alguna cosa particular o que s'hatja d'amagar. No m'ha passat amb tothom , però si amb prou gent (de 40 anys cap amunt sobre tot).

Xavier Aliaga ha dit...

Simptomàtic, tant el que contes com el que ha afegit Mequetrefe. Vergonya lingüística, franquisme sociològic en l'any 2011. Doncs això.

Josep Lluís ha dit...

Mequetrefe, la situació que em contes no em resulta gens estranya. Els que tractem de viure amb relativa normalitat en valencià ens trobem situacions així dia dia. Podria parlar-te, per exemple, de la família de l’estanc, que per més que hi vaig no aconseguisc traure’ls més d’una frase en valencià, de seguida canvien al castellà, perquè s’adonen que sóc un client, no un membre de la seua família. I és que els valencians som una tribu, ja ho vaig dir fa temps, una tribu que no vol eixir de les cavernes, i allí es morirà.

L’actitud de la fornera o de l’estanquera, Xavier, és més profunda i més antiga que el franquisme, però sí, este ajudà a gravar-la a foc més encara. Una actitud que ens mena a l’autodestrucció.

Però bé, tractem de pegar-li la volta amb un somriure, i si cada volta som més els que no renunciem a parlar en valencià, la normalitat ens farà perdre eixa aposició tan incòmoda.

Monique LaMer ha dit...

Des de fa poc estic intentant utilitzar el valencià per a tot....és cert que el blog és bilingüe, però hi ha "coses" que les pense en castellà i altres en valencià. En el treball també utilitze ambdues llengues; en el públic de primeres gaste el valencià però em trobe en gent que no sap parlar-lo i alhora d´explicar procesos del Costat Fosc poden liarse si no ho faig en castellà....així que vaig pegant salts.