dimarts, 1 de març de 2011

Aigua estancada


Si vos estimeu la vida, no begueu d’estos dispensadors

Diuen que cal anar molt a espai amb què mengem i què bevem quan estem fora. Però clar, només recordem Santa Bàrbara quan trona. Tu sempre portaves damunt la teua pròpia botelleta d’aigua —quan u parla molts minuts seguits és bo humitejar la gola— però amb les presses te l’has deixada i creus que per una volta no passa res si beus del dispensador de l’oficina. Mai te n’has fiat, però com el dia anterior també begueres i no passà res, hi confies. La marraixa està buida, però no fa res, el dispensador té una nevereta on sempre queda un poc d'aigua —això sí, freda. En beus un parell de gots.

I als vint minuts comencen uns rots que tractes de dissimular. Ixes al carrer, t’esperen en un altre lloc. Creus que ha sigut el guisat de peix de migdia, però amb una telefonada comproves que la família es troba bé. Pels volts de la plaça de l’Ajuntament, et vénen uns aires inusuals. Ja és massa tard per celebrar-hi mascletades. En el tren comences a sentir angoixa, i a l’altre lloc on t’esperen, aguantes el tipus com pots. La panxa se t’unfla com un globus, com si t’hagueren ficat un gat de cotxe que s’obrira fent pressió cap al pit i cap al ventre.

A casa, el dolor, la sensació d’unflor i els efectes de la febre et fan desesperar. Ja no recordaves què era això, pensaves que tenies una salut de ferro i ara un glop d’aigua t’ho ha desbaratat tot. Has passat una de les pitjors nits que recordes, entre dolor, suor, malsons i tractant d’excretar eixe mal que se t’havia ficat dins. I a mi, els pensaments se’m tradueixen de seguida en paraules, i les paraules, entre deliri i deliri, em solen remetre a alguna cançó.