He llegit: «Sense la terra promesa» i «Enllà de l’horitzó»

Fa uns dies acabí de llegir el cicle de Cassana, la trilogia d’Enric Valor. L’orde de lectura no ha sigut massa ortodox, ja que comencí pel segon llibre (vos ho contí) i més tard he atacat el primer i el segon. No passa res, els tres llibres es poden llegir per separat. Enguany Valor ha sigut una descoberta per a mi, ja que he comprovat que no només és un autor de rondalles, un recol·lector de la cultura popular i un important lingüiste, sinó també un bon novel·liste, quasi un croniste del seu segle en el seu espai, el País Valencià meridional.

Les històries de la trilogia ocorren amb el teló de fons de la Primera Guerra Mundial (Sense la terra promesa), els tensos moments precedents a la Guerra d’Espanya (Temps de batuda) i el transcurs de la guerra fins al seu fatal desenllaç (Enllà de l’horitzó). Les tres estan narrades des d’un prisma molt concret, el del context local de Cassana, un poble inventat del migdia valencià (però basat en un de ben real: Castalla) de pautes socials i costums molt marcats, de personatges amb noms i cognoms. Tot i que es tracta de ficció, d’alguna manera mentres llegia he tingut la sensació d’aguaitar dins de vides ben reals, d’estar aprenent història des de les alcoves dels personatges que la protagonitzaren. La trilogia reïx molt bé a explicar l’univers social del món rural i a reflectir els comportaments protocol·laris i estantissos de l’època, així com els incipients conflictes de classes.

La vida dels protagonistes i el ritme de la narració estan encabits i mesurats pel rellonge narratiu de la natura: l’oratge, les estacions… en definitiva, els cicles naturals tenen un paper fonamental i indispensable en Valor, gran coneixedor i amant de la muntanya, que quasi podria ser un personatge més. En eixe sentit, un al·licient a la lectura és la llengua en si: Valor és un pou de vocabulari en les seues descripcions, a més d’un plasmador de locucions, girs i modismes del valencià oral més genuí dut a la literatura. Per això, les tres novel·les del cicle de Cassana són per a llegir pausadament i tranquil·la, amb una llapissera a la mà per a prendre notes. Però la passió per la natura no és la única passió: la busca de l’amor per part dels personatges principals ―tant de l’esporàdic com especialment el romàntic, l’ideal, el durador― és una constant que es fa especialment patent en la tercera novel·la, de moments obertament eròtics.



La primera part, Sense la terra promesa, és la que para més lluny de nosaltres. La història gira al voltant d’un conflicte amb una herència: dos germans aristòcrates es veuen privats de l’esperada herència de sa tia, i quasi tot els diners i propietats acaben en mans del ―ja de per si ric― cacic local, Rafel Olcina. La tensió silent entre el nebot de la rica traspassada i el cacic sura al llarg de tota la història. Però la novel·la no seguix únicament este argument, sinó que és més prompte un collage de personatges i històries creuades, de picabaralles entre lliberals i conservadors i entre beats i ateus de Cassana. Al caliu del conflicte, suren els vells odis familiars i de classe: denúncies de beates, incendis misteriosos… El personatge més interessant de la novel·la ―que podria ser alter ego de l’autor― és Joan Monlió, àlies Garibaldi, un home solitari d’inquietuds filosòfiques que, respectat per tots i des de la prudència tracta de posar pau. Però Garibaldi té també coses de què avergonyir-se: la seua relació amb Maria la botiguera (dona casada i no satisfeta pel seu marit) serà alhora la seua il·lusió per viure i el seu corc de culpabilitat.



De Temps de Batuda ja vos en parlí. Esta novel·la enganxa especialment amb l’última part, Enllà de l’horitzó, que tal volta és la meua favorita, puix parla d’una època molt més pròxima i d’un tema del qual no em canse de sentir històries: la guerra civil. La narració té més acció, més escenaris geogràfics i crec que, si és possible, més contingut autobiogràfic. Està contada en primera persona per Frederic Genovard, un jove professor cult, amant de la natura que, a pesar de ser família tradicionalment aristòcrata, té fortes conviccions progressistes. En començar la guerra ingressa en el Partit Comuniste per a dirigir la col·lectivització de la terra de Cassana, però prompte és cridat a lluitar. A través de les seues anades i vingudes tant al front (port Escandón, Terol) com a quarters de Gandia o a despatxos d’Alacant, veem la progressió de la guerra i com a poc a poc la República es va afonant. Enmig d’este desori, Frederic, que ja ronda la trentena, trobarà de colp el delerat amor ―un amor perillós― en una dirigent comunista madrilenya. Però la guerra li esgarrarà eixa il·lusió, que Frederic retrobarà més tard en els ulls de la camperola Irene, el seu amor platònic d’estiu. No obstant això, les vicissituds de la contesa l’allunyen d’ella i li porten davant altres dones, altres amors, altres passions que el faran dubtar en la seua ja de per si incerta situació d’imminent exiliat.

(Redacció modificada en setembre de 2024)