Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfecte anglés, italià, espanyol i —oh meravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano?. Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja, i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico. A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i prefereixes no eixir a la palestra. I penses que que bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no ens trauran, perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho.
2 comentaris:
Doncs aixó... que bo és viatjar!
Si començarem a contar... En fi, deixem-ho estar.
Publica un comentari a l'entrada